Encara que sembli que la lluita contra els fongs i els bacteris del cos és beneficiosa per al nostre benestar, la ciència constata que quan els eliminem devallem les defenses que ens serveixen per a fer front a la vida exterior.

Bangkok és la capital i la ciutat més poblada de Tailàndia. Hi viuen més de nou milions de persones, la majoria de les quals fan vida al carrer o als carrerons –’sois’, com en diuen ells–. És una urbs plena de canals –alguns l’anomenen la Venècia d’Orient– i de grans avingudes amb imatges del rei, que va morir el mes d’octubre. Hi circulen cotxes, motos, tuk-tuks, taxis de color fúcsia i diversos vehicles motoritzats amb paradetes mòbils de menjar de dia i de nit. Entre totes aquestes línies verticals i horitzontals que divideixen el plànol, passa la vida.

Hi vaig anar per primera vegada l’any 2009. Anava sola, com ara. Un tsunami olfactiu va ser la primera amenaça que vaig sentir. L’olor era la síntesi d’aquell batibull vital descontrolat. De peix al vapor amb salsa de soia. De coco fresc. De calitja tropical amb aviram marinat. De fum de brasa. La ciutat era un mapa anàrquic on hi havia elements que es movien aleatòriament, sense rutes fixes, sense regles, seguint només un instint animal. Aquesta espontaneïtat em posava molt nerviosa. Sentia que, per molt que el meu càlcul volgués ordenar-ho tot, l’exterior em devorava. Em vaig passar hores tancada a l’habitació d’una pensió de Khao San Road –el carrer dels backpackers– davant de l’aparell d’aire condicionat. Només així podia respirar bé. L’ambient de l’exterior m’arrasava. Començava a suar i suar i em feia gairebé transparent. No m’atrevia a creuar les avingudes perquè tenia por que m’atropellessin, els conductors de tuk-tuk em recollien amb cara amable i, mentre em prometien un trajecte barat, es desviaven per a portar-me a comprar a les botigues de joies o de pedres precioses –després vaig descobrir que era un dels paranys més habituals pels turistes–. A la nit, Bangkok tampoc dormia. La música sortia de les terrasses dels gratacels i dels clubs més sofisticats. Drogues i sexe per a oblidar el món i deixar-se endur. Homes que havien decidit ser dones i viceversa. Èxode de gèneres. Una llibertat que posava en qüestió qualsevol ordre. La vida salvatge se m’inoculava a la sang i em produia una febre que no sabia curar. Bangkok matava i jo tenia molta por.

Un restaurant de carrer a Bangkok

Vuit anys després, quan vaig aterrar de nou a l’aeroport Suvarnabhumi –també sola– la ciutat continuava igual però jo tenia ganes de viure-la. Com si aquella primera vegada només hagués estat un assaig. Se’m presentava com la descriu el seu nom oficial: ‘ciutat d’àngels, la gran ciutat, la ciutat de joia eterna, la ciutat impenetrable del déu Indra, la magnífica capital del món dotada amb nou gemmes precioses, la ciutat feliç, que abunda en un colossal palau reial que s’assembla al domicili diví on regnen els déus’. La veia com una gran capital asiàtica en què divinitat i humanitat es trobaven. Un collage viu. I és que, quan hi arribes, t’adones que la vida en comunitat i al carrer, que ja és tan estranya a occident, encara resisteix allà. Un dels elements més evidents d’aquest fenòmen són els 20.000 llocs de menjar al carrer que encara es conserven. Famílies senceres es dediquen a cuinar per a alimentar els seus veïns. Normalment, instal·len una barbacoa enmig de l’asfalt i unes quatre o cinc taules i cadires, i fan aquest campament improvisat en què es poden tastar alguns dels millors plats de la cuina local per poc més de l’equivalent a un euro. I és que, tradicionalment, les vivendes tailandeses tenien la cuina fora de la casa perquè així no feia falta tenir extractor. Aquest avantatge feia que els àpats fossin una celebració i un acte social cada vegada. Encara ara els tailandesos aprofiten les hores de dinar i de sopar per a trobar-se, parlar i compartir. Hi ha poca gent que mengi a casa. De fet, molts apartaments no tenen ni cuina. Bangkok encara es manté en aquesta intempèrie. La vida –encara– passa a cel obert.

Però això està en perill d’extinció. Segurament, aquesta tardor el govern farà efectiva una llei que prohibirà la venda de menjar al carrer. Segons les autoritats, aquesta decisió s’ha pres per raons de neteja i d’ordre, ja que, segons que diuen els polítics, aquests venedors ambulants obstrueixen els carrers de la ciutat. L’ajuntament de Bangkok, que està sota el govern dels militars des que el batlle va ser destituït a l’agost per irregularitats, ha estat l’encarregat de concedir els permisos de venda en vies públiques des que es va aprovar l’Acta de Salut Pública del 1992. Però la campanya de reorganització urbana s’ha intensificat des que els militars van fer un cop d’estat el maig del 2014.

Els venedors del popular ‘soi 38’ carrer 38 també van ser desallotjats, en aquest cas per la voràgine urbanística, i una nova torre d’apartaments substituirà els llocs de carrer, alguns dels quals encara s’aixopluguen sota un dels edificis.

Un dels Food court en un dels centres comercials més importants de la ciutat

El progrés i la civilització comporten una depuració, a voltes també higiènica, de la vida. Escombrar tot rastre de vida autèntica. Convertir la caòtica geografia humana en una maqueta de ciutat-cartó a la imatge de Singapur o –aviat ho podrem dir– de Barcelona. Una jungla domesticada no és una jungla. I aquest procés ja es veu que fa temps que ha començat. Les grans marques de luxe internacional han conquerit els carrers. Els tailandesos, com bona part dels asiàtics, han convertit els centres comercials en aquesta rèplica de la vida al carrer. De fet, és curiós veure que les plantes superiors d’aquests gegants de l’oci i les compres reprodueixen una espècie de mercat de carrer local que, allà, té unes normes urbanístiques i higièniques i una forma d’intercanvi comercial estipulada. Per a accedir a aquests recintes –alguns tenen noms curiosament polítics com ara Food Republic– has de comprar una targeta magnètica en què ingresses el crèdit per a fer els pagaments posteriors. Hola, ordre bancari.

Quan vaig arribar-hi fa deu anys, encara no estava gaire preparada per a viure a Bangkok. Jo també necessitava una vida desinfectada. Perquè no hi ha res que amenaci més l’ordre establert que la vida. Per això, el primer que vol el poder abans d’instal.lar-se és esterilitzar tota la superficie. Aneu-hi abans que sigui massa tard. De moment, us recomano tres espais on encara es pot respirar aquesta mescla d’olors que fa que Bangkok sigui Bangkok.

Algunes de les receptes de peix i carn típiques de Bangkok

Mercat de Chatuchak
De moment, la societat tailandesa gestiona la vida com pot, basculant entre l’espiritualitat i l’excés. Si bé el budisme és present als carrers –on és habitual veure els monjos vestits de color taronja esperant l’autobús o llegint el diari en una biblioteca pública–, Bangkok continua sent un paradís de les compres. Com si la trascendència i el desig consumista fossin dues cares de la mateixa moneda. El mercat de Chatuchak és un exemple molt clar d’això. És el mercat més gran de Tailàndia i un dels més coneguts del món. Hi ha més de 15.000 llocs, on es practica –com és habitual a tot Àsia– l’art del regateig. Està dividit per zones: roba, souvenirs, articles per a la casa, objectes per a les mascotes i menjar. Aquí hi podreu tastar els clàssics escorpins i insectes fregits que també es troben en molts mercadets de Bangkok. Normalment obre els diumenges i els dies festius.

Galeries d’art independents
Tot i les restriccions de la Junta Militar, Bangkok continua sent una ciutat amb un panorama artístic underground molt interessant que es concentra bàsicament a la zona de Silom, on també hi ha una bona oferta d’oci nocturn i de cabarets. En aquest barri hi ha algunes de les galeries més interessants del moment, com ara l’Speedy Grandma, on exposen joves artistes que encara no han tingut accés al circuit més oficial, totalment controlat per la Junta Militar. Aquestes galeries contrasten amb l’art contemporani dels grans museus que aquest estiu han dedicat una de les seves exposicions més grans a destacar la figura del monarca Bhumibol Adulyadej amb peces de gran format i grafits a les parets dels edificis oficials. Tècniques artístiques contemporànies per a fer un senzill exercici de propaganda.

Mercat al carrer a Chinatown

Menjar marisc a Chinatown
El barri xinès de Bangkok és un dels millors llocs per a menjar al carrer. Alguns dels millors restaurants es troben justament a la intersecció del carrer Plaeng Naam amb el carrer Charoen Krung, a Chinatown. Els millors gourmets de la capital recomanen el restaurant Nai Mong Hoi Nang Tort, on fan una truita d’ostres boníssima i uns ous remenats amb salsa d’ostres, ceba i salsa picant. Just al costat hi ha el Raan Kao Dtom Plaeng Naam, un petit local que té una planxa per a cuinar i diverses taules al carrer. Aquest barri ofereix una mescla de cuina tailandesa i cuina xinesa, en què abunda el marisc a la planxa: calamars, vieires, gambes… Normalment no hi ha menú, el client només ha d’assenyalar els ingredients i combinar-los al seu gust.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]