Sempre s’havia dit que no. Tothom havia dit que no. Ell havia dit que no. I resulta que sí: Francis Bacon dibuixava.

I (és clar) dibuixava bé.

Vint-i cinc anys després de la mort de l’artista anglès (i nascut a Dublín: tot és contradicció), arriba a València, a la Fundació Bancaixa, l’exposició ‘Francis Bacon, la qüestió del dibuix’: una cinquantena llarga d’obres, algunes de gran format, en colors esclatants o amb la sobrietat del llapis i el paper, matisos de collage, arrugues i plecs.

Són papes, òbviament, crucifixions, boques que criden i closques pelades: Bacon obsessiu, conflictiu, inconfusible. El visitant pot transitar el petit laberint negre i deixar-se estremir per les cares esborrades, les mans rosa-porcell, les dents en horror o amenaça, per la manera que té de presentar-nos la figura humana feta carn en torsió, bosses sota els ulls, arestes a l’ànima. És Francis Bacon en estat pur, i això li ha de bastar. Però també pot fer el mateix recorregut bo i sabent que l’exhibició trenca una fal·làcia. I en cada peça, desafiant els tòpics en una columna o pany de paret, hi trobarà les esplèndides proves materials.

‘Hi ha poques qüestions tan controvertides a la història de l’art contemporani recent com la dels dibuixos de Francis Bacon.’ Així comença l’historiador i crític Edward Lucie-Smith el seu escrit per al catàleg de la mostra. Per situar els termes de la qüestió. Perquè mentre va viure, i durant molts de temps després, Bacon mateix, i el seu entorn, i els estudiosos, i tothom, havia dit i repetit que no, que no dibuixava, que (atenció) no en sabia, que ni tan sols feia esbossos per als quadres, que les seves obres naixien de la inspiració directa, de la creació inconscient del geni.

Quan es va morir, però, en aquella solitud estranya de Madrid, van començar a aparèixer les proves del desmentiment: dibuixos al seu estudi de Londres i, sobretot, els que tenia el veí, amic i ajudant Barry Joule. Diu que Bacon els hi va donar, i que li va deixar anar: ‘Ja saps què fer-ne, no?’ ‘Qualsevol altra persona –explica Lucie-Smith–, sabent la inclinació de Bacon a negar que dibuixava, ho hauria interpretat com una ordre per a destruir-los, però Joule va preferir pensar d’una altra manera.’ El rebombori, quan van sortir a la llum, va ser considerable. En alguns cenacles artístics encara se’n sent l’eco.

‘Hi ha poques qüestions tan controvertides en la història de l’art contemporani recent’

Les obres d’aquesta exposició, però, quadres esplèndids sobre paper, acabats i signats, provenen d’una altra donació: la que Bacon va fer al seu model i amic i amant italià Cristiano Lovatelli Ravarino. Centenars de dibuixos. Donats ‘de forma gairebé il·legal’, explica Ravarino mateix, perquè la galeria Marlborough, que s’encarregava de la gestió comercial de l’obra de Bacon, no hauria consentit que ho fes obertament. Però els dibuixos eren seus, i en podia fer, reivindica l’italià, allò que li donés la gana: ‘Sempre he pensat que els seus dibuixos van ser un gran gest d’amor cap a mi però també, o fins i tot en primer terme, una enginyosa i perversa venjança contra tot el món.’

Crucifixions, aquells papes que pouen en Velázquez, homes de negocis, retrats i autoretrats: a la mostra de València hi ha un bon resum d’alguns dels temes recurrents de l’obra de Francis Bacon. Els va dibuixar durant la darrera etapa de la seva vida, i en aquesta insistència en temàtiques ‘de treballs molt anteriors en la seva carrera, motius que li interessaven als anys cinquanta’, raona el crític Lucie-Smith, hi podria haver un intent de corregir: ‘Bacon solia expressar la seva insatisfacció amb els primers treballs que li van donar fama, i aquests dibuixos són intents de fer-los millor.’

És difícil d’imaginar res més inquietant que aquestes crucifixions de crani pelat i panxa grossa que va saber dibuixar Francis Bacon. Potser el crit amb dents d’un papa blau. Potser els ulls implacables d’un potentat. Carn crua en un escorxador. En el realisme brut d’aquest artista de la figuració crítica, hi trobem el retrat menys còmode del segle XX.

És difícil d’imaginar res més inquietant que aquestes crucifixions de crani pelat i panxa grossa que va dibuixar Bacon en un paper

Quan, de la mà de les avantguardes o de l’expressionisme abstracte, s’havia decretat la fi de la figuració, a mitjan segle XX va fer eclosió, com un cop furient sobre la taula, el nou realisme britànic, i Francis Bacon, com Lucian Freud, o els literaris Angry Young Men (amb Harold Pinter o John Osborne) van mostrar la capacitat i la potència d’una manifestació artística i social que pouava directament en la realitat i ens la mostrava sense filtres, contemporània, recognoscible, desesperada.

Juntament amb la crítica dels patrons morals de la classe dominant o la capacitat d’expressar el conflicte exterior mitjançant el retrat de la tempesta interna, Bacon va connectar, i va ser conscient d’aquesta connexió, amb els camins pictòrics que uns altres, magistralment, ja havien traçat. Aquest reconeixement del llegat, personificat sobretot en l’admiració per Velázquez (quantes vegades no va visitar el seu Innocenci X!), fou també una lliçó de mestre: amb plena consciència de la història de l’art, Francis Bacon va continuar, amb naturalitat, i amb personalitat pròpia, la cadena.

I tot, des d’una personalitat en conflicte permanent, des d’una visió sempre contradictòria de la vida, i de l’ésser humà, i de les seves relacions, i de la seva solitud.

En pintura o en dibuix.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]