03.03.2018 - 22:00
Amb motiu de l’Any Pedrolo, l’editorial Comanegra en publica un inèdit ben especial (sembla que és l’únic que quedava). ‘Ben especial’ perquè Infant dels grans és una peça literària que va regalar Pedrolo a la seva filla Adelais quan va fer quinze anys. Narra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i d’una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i els fa valorar algunes minúcies amb uns ulls que alguna vegada tothom ha lamentat haver perdut. Arribarà a les llibreries el 7 de març. Ens en parla l’editor, Jordi Puig. Llegiu-ne un fragment.
«Editar un nou Pedrolo era el millor caramel que podíem tenir, certament. I alhora, és clar, suposava una responsabilitat enorme. Enorme. Sobretot quan vam llegir, rellegir, pensar i sospesar el manuscrit original. Infant dels grans era, i encara és, un text amb un valor sentimental, diguem-ne domèstic, aclaparador. I alhora contenia una meravella d’exercici literari, literari amb majúscules, que l’elevava més enllà i en feia necessària l’edició i la publicació. Un inèdit ‘perquè sí’ no hauria tingut sentit. Inevitablement, un inèdit es converteix automàticament en una mena de cirereta, per a un centenari com el que celebrem aquest any, i més quan parlem d’un autor tan indiscutible i de tant èxit que semblava impensable que n’hagués quedat amagada alguna cosa d’aquesta magnitud. Personalment, m’admiro davant la gestió que l’Adelais de Pedrolo ha fet d’aquest petit tresor.
Pedrolo duia el gènere novel·lístic a l’ADN fins a tal punt que, fins i tot quan s’asseia a escriure unes quartilles d’amor a la seva filla, se li escapava una novel·la. Infant dels grans narra un dissabte de setembre en la vida d’uns pares novells i la seva menuda de vuit mesos, i ens descobreix l’individu Pedrolo d’una manera insòlita. No se m’acut amb quina obra es pot estar més a prop del nostre autor, no. Ara bé, insisteixo: el millor és comprovar com, en la prosa de Pedrolo, hi irrompen aquesta consciència d’estil i aquesta estructura novel·lística. Això és una proesa i, tot i conèixer força l’obra de l’autor, va ser una sorpresa. Quina facilitat! Com a unitat, funciona com un rellotge (i mai més ben dit, ja ho veureu), però si m’he de quedar amb un fragment, trio aquell en què el pare, transportat pel trepig de cavalls que sent quan passeja la menuda de camí a l’hort de l’avi, recorda la seva pròpia al castell l’Aranyó. Encara sento aquell tic-toc…»
