A Kodiak, als confins del món, ningú no pregunta pel passat i un estrany lligam fraternal s’estableix entre els que embarcaran i sortiran a pescar el bacallà negre, els halibuts o el cranc. La Lili, sense haver pescat mai abans, en formarà part. A canvi, però, de sotmetre’s a les subtils lleis no escrites que regeixen les relacions entre els homes a bord i a la rutina de les jornades de pesca, durant les quals portarà al límit l’endurança del seu cos menut: dormir a terra, la sal que crema la pell, seguir clavant el ganivet al ventre llis dels peixos, fascinar-se pel cor que encara bat i engolir-lo. Llegiu un fragment de L’home de mar de Catherine Poulain.

Mia Tarradas, la traductora de l’obra, ens parla de L’home de mar:

«S’hauria d’estar sempre anant cap a Alaska. Però arribar-hi, ¿per quins set sous? Tinc la motxilla a punt. És de nit. Un dia, me’n vaig de Manosque-les-Plateaux, Manosque-dels-Ganivets, som al febrer, els bars són plens de gom a gom, fum i cervesa, me’n vaig, a l’altra part de món, a l’oceà, cap al cristall i el perill, me’n vaig. No em vull morir més de tedi, de cervesa, d’una bala perduda. D’infelicitat. Me’n vaig. Ets boja. Se’n riuen. Encara se’n riuen: tota sola en vaixells amb hordes d’homes, ets boja… Riuen.
Rieu. Rieu. Beveu. Col·loqueu-vos. Moriu-vos si voleu. Jo no. Jo me’n vaig a pescar a Alaska. Adéu.»

L’home de mar de Catherine Poulain s’inicia amb la injunció de viure, més que no pas amb la de fugir, malgrat la pregunta recorrent («Are you a runaway? Ets una fugitiva?») que la protagonista, Lili, ha d’entomar una vegada i una altra. Una pulsió de vida i llibertat que l’empeny fins a Alaska, i que passa per acceptar el combat amb si mateixa i de posar en risc la pròpia vida per anar més enllà del cansament i la por. Lili la free spirit obstinada.

«Voldria que un vaixell m’adoptés, murmuro en el silenci ventós de la nit», i aquest vaixell serà el  Rebel, amb el seu buc d’acer negre i la franja groga esclatant, que acull «els homes adormits dins del seu ventre, en el brogit dels motors com un cor furiós, i ells que els habiten, aquest ventre i aquest cor, enmig del gronxament sense fi de les onades». La vida veritable serà doncs, a partir d’ara, el vaixell i el mar, «la respiració que mai no para».

És aquí que els homes que, com ella, no volen consentir als destins traçats, els que van de vaixell en vaixell, els grans cremats que de petits corrien per les grans extensions de bosc i que ara no tenen un lloc a la terra que no sigui el mar, es transformen en herois que planten cara a les onades i esbudellen els immensos peixos, bacallans negres o halibuts. La vida al vaixell és l’única oportunitat de «ser el cavall i qui el cavalca», «els crits, la por al ventre, els palangres que corren cap a les ones, el soroll, l’onada i el furor, com un remolí dins del qual aquest cos ja no es pertanyerà, mecànica de carn i sang portada per la sola voluntat de resistir, cor boig, esquitxos glaçats, cara escorxada pel vent», l’única forma de vida possible.

Amb estil particularíssim, conjuminat a base d’el·lipsis, repeticions, i un magnètic onatge de frases breus i frases llargues que bressola el lector, l’autora de L’home de mar ha volgut, també, retre un homenatge a aquests homes, herois i marginals alhora, a través la narració èpica de les seves gestes quotidianes que els eleva a la categoria de mite.
Mia Tarradas

Catherine Poulain (Manosque, 1960) ha treballat en una fàbrica de conserves de peix a Islàndia, de temporera de la fruita a França i al Canadà, de cambrera a Hong Kong i, durant més de deu anys, a bord d’un vaixell de pesca a Alaska. En l’actualitat, s’està entre els Alps de l’Alta Provença i el Médoc, on treballa com a criadora de bestiar i vinicultora. L’home de mar va ser nominada al premi Goncourt a la primera novel·la.

L’escriptora serà a Barcelona la setmana que ve, i la presentació del llibre es farà a l’Institut Francès, el dijous dia 16 de març, a les 19.30. Presentarà l’acte el periodista Bru Rovira. El llibre arriba la setmana que ve a les llibreries.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]