Fa quaranta anys, Serguei Dovlàtov, l’estiu de 1977, va treballar al parc turístic dedicat a Aleksandr Puixkin. Aquell estiu, cada dia hi arribaven autocars plens de turistes vinguts d’arreu de la Unió Soviètica. Volien fer una visita cultural i conèixer de prop “els paratges” on visqué una de les seves glòries nacionals més notables.  En aquesta novel·la, El parc, el protagonista és Borís Alikhànov, un periodista sense feina i carregat de deutes, que decideix seguir el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin. Serà una manera remunerada de passar l’estiu i un bon mètode per trencar certes dinàmiques. Llegiu-ne un fragment. A partir del 6 de març a les llibreries.

Els editors de Labreu ens en parlen en el text que segueix:

‘Aquests dies la premsa britànica parla dels plans del govern rus de construir una rèplica del Reichstag en un parc temàtic militar. Naturalment es tracta de què les criatures puguin reviure amb orgull i emoció una de les gestes soviètiques més destacades de la Segona Guerra Mundial: la caiguda de Berlín, simbolitzada pels soldats soviètics plantant la bandera roja al capdamunt del parlament alemany.

Fa quaranta anys, Serguei Dovlàtov, l’estiu de 1977, va treballar en un altre parc temàtic una mica diferent: al parc turístic dedicat a Aleksandr Puixkin. Aquell estiu, cada dia hi arribaven autocars plens de turistes vinguts d’arreu de la Unió Soviètica. Volien fer una visita cultural i conèixer de prop “els paratges” on visqué una de les seves glòries nacionals més notables. En canvi, avui dia, les visites d’aquesta casa museu són més aviat discretes.

I seguim amb contrastos:  fa quaranta anys, Dovlàtov era un perfecte desconegut. El coneixien quatre intel·lectuals mal comptats i molts el menyspreaven perquè consideraven que anava massa per lliure. La gran majoria dels seus conciutadans no el podien conèixer perquè la censura soviètica no li permetia publicar els seus relats. Ell no suportava la idea d’haver de seguir inèdit, però no es decidia a marxar. Després de molt de temps de resistir-s’hi, el 1979 va emigrar i es va instal·lar a Nova York.

Durant una pila d’anys només va poder publicar a l’estranger, principalment als Estats Units, i va fer-se famós primer allà, en gran part gràcies a la publicació dels seus relats a la prestigiosa revista ‘The New Yorker’. Va rebre els elogis del poeta Brodski i del narrador Kurt Vonnegut.

Fins a finals dels vuitanta, amb la Perestroika, no va ser possible editar cap dels seus llibres en territori rus. Però ara que fa gairebé trenta anys que va morir, a Rússia gaudeix d’una popularitat considerable: la gent fa servir expressions i sentències aparegudes originalment als seu relats (molt sovint sense saber qui les va fer populars). I alguns, fins i tot, per descriure una situació paradoxal i sorprenent parla d’una “situació dovlatiana”.

En aquesta novel·la, El parc, la sisena obra de Dovlàtov que publiquem a LaBreu, el protagonista és Borís Alikhànov, un periodista sense feina i carregat de deutes, que decideix seguir el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin. Serà una manera remunerada de passar l’estiu i un bon mètode per trencar certes dinàmiques.

El primer peatge és l’entrevista de feina. Té la impressió que no només s’espera d’ell que conegui vida i miracles d’Aleksandr Puixkin, sinó que també professi una devoció il·limitada pel poeta, cosa que el seu caràcter sorneguer i crític no li permet. A través de descripcions fetes amb poquíssimes pinzellades i diàlegs esmolats anirà retratant la fauna del parc: els guies devots o excèntrics, els responsables del parc, els funcionaris, els visitants de les diferents regions del país i sectors econòmics, els vilatans, els parroquians dels bars.  I d’entrada es mostra satisfet perquè assoleix un cert equilibri emocional i una mica de pau, coses que no podia trobar a la gran ciutat prop dels amics i de l’exdona i la seva filla, a qui seguia veient de forma intermitent.

Però en llampegades sobtades de clarividència, veu el seu futur i té la certesa que aquella pau no durarà. Fa temps que la seva dona li diu que vol emigrar i endur-se la filla. A més li diu que no entén perquè no fa un pensament, ell també. Si tant et queixes que aquí no podràs publicar mai els teus relats, perquè no te’n vas? Ai, si fos tan senzill! Aquest debat intern li suposa una veritable tortura. Emigrar significa renúncies i sacrificis per qualsevol que s’hi trobi, però per a Borís Alikhànov abandonar el país i el tracte diari amb la llengua és un preu massa alt. Fins i tot algun membre del partit li diu, off the record, que si en té l’oportunitat foti el camp. Però hi ha moltes raons per no posar-s’hi, un d’ells la burocràcia i comèdia es veuria obligat a fer. I per a Alikhànov, això no és poca cosa.

Esperem que gaudiu de la visita al Parc Puixkin, les aventures i el sentit de l’humor de l’entranyable Alikhànov i la deliciosa traducció de Miquel Cabal, plena de troballes i diàlegs brillants. ‘

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]