S’hi arriba llegint

Maksim Gorki tenia vuit anys quan el seu avi el va obligar a deixar l’escola, feia tres anys que era orfe de pare, els diners escassejaven i el van posar a treballar d’aprenent. El seu interès per la literatura, doncs, no li va arribar a l’escola, sinó per l’àvia, que li explicava contes cada nit. Als dotze es va escapar de casa i va recórrer Rússia de feina en feina —rentaplats, flequer, estibador, vigilant nocturn… 

Charlotte i Emily Brönte van haver de deixar l’internat on estudiaven a nou anys i a set respectivament perquè dues de les seves germanes havien mort de tuberculosi per les males condicions de l’escola. Van passar sis anys fins que no van anar a un altre internat, a Bèlgica. 

Jack London va deixar l’escola a deu anys i va començar a treballar en una fàbrica de conserves. Va estalviar durant tres anys i es va comprar una balandra per dedicar-se a la pesca furtiva d’ostres. Quan se li va espatllar el veler, es va enrolar com a mariner en una goleta. I als quinze va tornar a la seva ciutat natal per anar a l’institut. 

El pare d’H. G. Wells era jugador professional de criquet i quan es va trencar la cama, el seu fill va haver de deixar l’escola per començar a treballar en una merceria. Anys després va tornar a estudiar gràcies a les beques i va acabar fent la carrera de biologia. 

José Saramago era fill de camperols i a dotze anys va deixar l’escola per estudiar de mecànic. Per sort, va fer alguna assignatura d’humanitats i així va conèixer els clàssics, però els seus pares no podien pagar-li els estudis i ho va haver de deixar i començar a treballar de serraller. 

Mark Twain també va haver de deixar l’escola a dotze anys perquè es va morir el seu pare i la família es va quedar sense recursos. Va entrar d’aprenent a la impremta on treballava el seu germà a canvi de menjar i roba. Pocs anys després el seu germà va comprar una petita impremta, va crear un diari i Mark Twain hi va publicar els seus primers articles. 

«Les escoles, tal com són ara, no són llocs populars per a l’educació, sinó més aviat presons on es retenen els nens perquè no molestin els pares», això ho va dir l’escriptor irlandès George Bernard Shaw (1856-1950), que va decidir deixar l’escola a catorze anys perquè creia que l’educació formal no li servia per a gairebé res, i va passar moltes hores llegint sobre art, història i literatura a la biblioteca, on també va començar a escriure. 

Ray Bradbury deia que no cal una educació universitària per ser escriptor, que ell ‘vivia’ a la biblioteca i que s’hi va ‘graduar’ a vint-i-vuit anys, que allà va aprendre-ho tot sobre temes, gèneres i estils literaris. 

M’aturo aquí, però hi ha més autors universals (Dickens, Borges, Faulkner, Bolaño…) que han passat poc temps a l’escola, per motius familiars o per decisió pròpia. No és igual no poder anar a l’escola que no voler-hi anar, però hi ha una cosa que tenen en comú tots els que he esmentat fins ara: llegien molt, i molts d’ells feien mitja vida a la biblioteca. Evidentment estem parlant d’uns altres temps –el més contemporani és Bolaño i ja queda lluny a les generacions que ara van a l’escola–, però si una cosa té la literatura és que la manera d’arribar-hi no ha canviat gens des de fa segles.

A escriure s’hi arriba llegint. Gorki, les Brönte, London, Wells, Saramago, Twain, Shaw, Bradbury… van passar més o menys anys escolaritzats, van tenir més o menys sort amb l’escola, però tots llegien i llegir els va portar a escriure. La llavor és als llibres i en principi és a l’abast de qualsevol que els obri. Després caldrà que hi hagi talent i oïda, és clar, i hi haurà la possibilitat de polir la tècnica amb totes les classes, tallers i seminaris que us semblin, però el punt de partida és comú i passa per la lectura. Desconfieu sempre dels escriptors que diuen que no tenen temps de llegir perquè han d’escriure; en aquest cas sabem què va abans, si l’ou o la gallina.