El 17 de juny és era Hèsta d’Aran, la festa nacional de la Val d’Aran, que commemora la recuperació de l’autogovern. L’autonomia i les llibertats de la Val d’Aran tenen el fonament en Era Querimònia, el conjunt de privilegis, d’origen ancestral, que durant cinc-cents anys han estat la base legal de l’ordenament polític, jurídic i administratiu d’Aran. La Querimònia va ser concedida el 1313 quan la Vall va retornar a la Corona d’Aragó, després de diverses disputes amb l’estat francès.

La integració de la Val d’Aran al Principat de Catalunya té lloc el 1411, a petició del Síndic d’Aran i amb l’aprovació de les Corts Catalanes. L’òrgan de govern de la Vall era el Conselh Generau d’Aran, que es va mantenir fins al 1834, quan per Reial Ordre el territori va passar a formar part de la província de Lleida i va perdre l’autogovern. El 1990, després del restabliment de l’autogovern català, l’Aran va recupera el seu autogovern amb la llei sobre règim especial de la Vall d’Aran, constituït el 17 de juny del 1991 amb les primeres eleccions al Conselh.

 

La Val d’Aran com a realitat nacional
El 2015, ja en ple procés sobiranista, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del règim especial d’Aran, que reconeix la realitat nacional occitana d’aquest territori, els seus drets històrics i la identitat pròpia. També el dret de decidir el seu futur, tot i que amb l’oposició del PP i C’s. De la mateixa manera, es reconeix la llengua, la bandera, l’escut, la festa, l’himne i l’estructura institucional en terçons. Un any abans, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, havia assegurat que el govern català permetria una consulta d’autodeterminació si aquesta fos la intenció de les institucions araneses, ja que ‘no es pot negar als altres el que demanes tu’.

El treball de Mireia Faure Sentiment de nacionalitat ena Val d’Aran va servir per a tenir dades objectives de la identitat aranesa, que, juntament amb l’europea, és percebuda com la més forta de la vall. En canvi, el sentiment de catalanitat i el d’espanyolitat tenen una acceptació molt més baixa, i hi ha prop d’un terç de la població que no en té gens.

Les diferències són significatives per zones. Mentre que la identitat aranesa és estable a tot arreu, al Naut Aran, la zona més propera al Pallars Sobirà, un 60% se sent totalment català i només un 30% espanyol. Al Baish Aran passa la contrària, un 85% se sent espanyol i només un 24% català.

Els aranesos: entre la defensa de l’autogovern i l’statu quo
L’Aran té unes formacions polítiques pròpies, encara que majoritàriament vinculades a partits catalans. Convergència Democràtica Aranesa – Partit Nacionalista Aranès, vinculat al PDECat, va ser el partit més votat en les últimes eleccions al Conselh Generau d’Aran del 2015: va obtenir la majoria absoluta amb 7 representants dels 13.

L’altre gran partit de la política aranesa és Unitat d’Aran-PSC, que va aconseguir cinc escons, mentre que el Partit Renovador d’Arties e Garòs, associat amb Unitat d’Aran, en va treure un.

Més enllà dels dos partits majoritaris, el 2015 es va crear Corròp, un partit occitanista i assembleari, independent de tot partit i amb membres vinculats a ERC, la CUP i els comuns, que va obtenir dos regidors a l’ajuntament de Les, un dels quals era Mireia Boya. Boya va renunciar a convertir-se en parlamentària per la CUP. El PP i C’s també es presenten a les eleccions municipals, encara que només han aconseguit un regidor entre totes dues formacions.

El comportament dels aranesos en l’àmbit local contrasta amb el que tenen en les eleccions catalanes. Tot i la victòria de Junts pel Sí, el 27-S, les formacions independentistes només van assolir el 31% dels vots, a l’Aran. La diferència respecte de la votació sobre la institució pròpia, en què va guanyar un partit vinculat al nacionalisme català, es podria explicar en el fet que la principal font de riquesa del territori és el turisme, el 40% del qual prové de l’estat espanyol. En aquest sentit, una part de la població podria veure el procés d’independència com una amenaça econòmica.

La Val d’Aran té avui un dels PIB per capità més elevats de tot Catalunya, amb només un 6% de desocupació el passat mes de desembre. Per això, des del punt de vista econòmic, sembla que la millor situació per al gruix dels aranesos seria mantenir l’statu quo. Més encara, tenint en compte que un 42% de la població adulta no ha nascut a Catalunya. Aquesta mateixa població, en canvi, a l’hora de votar les institucions pròpies vota un partit que defensa l’autogovern i la identitat del lloc on viu. L’aposta per a mantenir la situació actual no significa necessàriament que una majoria dels aranesos prefereixi formar part de l’estat espanyol i no d’un estat català, sinó que més aviat sembla que significa que no voldria canvis bruscs.

L’occità de l’Aran: més coneixement, menys ús social
L’aranès és una varietat del dialecte gascó de la llengua occitana parlada a la Vall d’Aran. Actualment, dels 8.617 habitants majors de 15 anys, un 81% entén l’aranès i un 56% diu que sap parlar-lo.

Dades d’Idescat. Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013.

Tal com podem observar en el gràfic, els aranesos d’edat més avançada són els qui més parlen i entenen l’aranès, mentre que els més joves són els qui més saben llegir-lo i escriure’l. Aquesta recuperació de la llengua pròpia entre els menors de trenta anys es pot explicar pel fet que, des de 1984, l’aranès és la llengua vehicular de l’ensenyament en el territori.

La recuperació i ensenyament de la llengua és vital, si tenim en compte que, entre els habitants majors de 15 anys, només un 30% ha nascut a la Val d’Aran. Un 23% ha nascut a Catalunya, un 23% a l’estat espanyol i un 24% a l’estranger, i això sense tenir en compte la població estacional. El 1984, un 93% de la població entenia l’aranès i el 79% el parlava.

Si, com a tendència positiva, trobem la recuperació de la llengua entre els més joves i l’alt grau de coneixement, tot i que una gran part és de fora de la Vall, com a tendència negativa cal posar en relleu la pèrdua del seu ús social, que és creixent.


Dades d’Idescat. Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013 i una enquesta de coneixement i ús de les llengües  a la Vall d’Aran. La situació l’any 2000 i el 1984

Aquesta pèrdua de l’ús social de l’aranès és ben visible des de 1984. Les dades no representen l’ús exclusiu de l’aranès, sinó que es combina amb altres llengües. Si les dades fossin sobre l’ús exclusiu de l’aranès, encara serien més preocupants, ja que els habitants que només parlen aranès a casa tot just representen al 12%:

Actualment, un 18% de la població té com a llengua habitual l’occità, un 16% el català, un 55% el castellà i un 11% altres llengües o combinacions. Les dades mostren un retrocés respecte d’aquells qui tenen l’aranès com a llengua principal (21%). La clau, la trobem en el fet que el 46% dels majors de 65 anys la tenen com a llengua habitual, però en la resta de franges d’edat, aquest percentatge es redueix al 17%. En xifres totals, menys de dues mil persones tenen l’aranès com a llengua habitual.

El Parlament de Catalunya va aprovar l’1 d’octubre de 2010 la llei de l’occità –aranès a l’Aran– que fa oficial la llengua occitana no només a la Val d’Aran sinó a tot Catalunya. I el 2014, va atorgar a l’Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia i d’autoritat lingüística, amb capacitat d’establir i actualitzar la norma lingüística de la varietat aranesa de l’occità i vetllar perquè el procés de normativització d’aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic. El govern espanyol, socialista en aquell moment, va presentar un recurs, acceptat pel Tribunal Constitucional, en contra que l’aranès fos llengua preferent.

Val d’Aran, nació occitana
La Val d’Aran és una part d’Occitània, un territori la major part del qual forma part, administrativament, de l’estat francès, tot i que inclou també dotze valls del Piemont italià i el Principat de Mònegue. L’extensió d’Occitània és d’uns 200.000 km2 (Els Països Catalans ocupen 70.520 km2) i en formen part prop de 16 milions de persones. Tot i que només representa deu mil habitants i 633,5 km², Aran és l’únic territori d’Occitània on la llengua pròpia, l’occità, és llengua oficial.

La reivindicació occitana s’ha fet veure al carrer amb manifestacions multitudinàries i històriques aquests darrers anys, com els 20.000 manifestants a Besiers l’any 2007, prop de 30.000 a Carcassona el 2009 o les més de 25.000 persones a Tolosa de Llenguadoc el 2012. L’última va reunir prop de 15.000 manifestants a Montpeller el passat 2015. En l’àmbit electoral, en les darreres eleccions legislatives a l’estat francès, amb un sistema majoritari, el Partit Occità va obtenir 4.240 vots en sis candidatures, i el millor resultat el va tenir a la regió del Bearn, amb un 2,12%.

La presència de l’occità a escala institucional, encara que sigui mínima, ha millorat. El 2016, va entrar en funcionament l’Oficina Pública de la Llengua Occitana, un organisme públic en favor de la llengua occitana i que ha destinat un milió d’euros a accions per a promoure la transmissió i l’ús de l’occità, sobretot a les escoles públiques bilingües, i també a subvencionar l’Institut d’Estudis Occitans, premis d’innovació lingüística, mitjans de comunicació, sobretot la televisió per internet Òc-tèle, i la societat de doblatge Conta’m. Des de fa cinc anys, hi ha un diari digital en occità, Jornalet, amb el qual VilaWeb manté una relació de col·laboració. També existeix la xarxa d’escoles en occità, les escoles calandretes, amb 65 escoles i 3 col·legis de secundària repartits en 20 departaments, que donen cabuda a 3.797 infants.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]