Aquesta tensió que tan bé coneixem

  • «Contra els nervis, m'agradaria recordar que per aquest punt ja hi hem passat unes quantes voltes i ho hem superat sempre»

Vicent Partal
31.01.2019 - 00:04
Actualització: 31.01.2019 - 07:37
VilaWeb

Aquestes darreres hores s’ha revifat d’una manera molt espectacular la tensió verbal, si més no entre els dos grans blocs polítics de l’independentisme. És evident que els fets del 27 d’octubre i els dies posteriors no s’han paït i segurament la proximitat de les eleccions fa tornar a les èpoques més difícils del procés cap a independència, èpoques que han estat sempre les del màxim enfrontament entre les cúpules dels partits.

És ben lògic que hi haja gent nerviosa per això, espantada. La possibilitat d’un esclat descontrolat és certa i ben alimentada. Sobretot des d’una Espanya que després d’haver fallat el seu únic full de ruta, que era la victòria de Ciutadans el 21-D, sembla confiar més en la incapacitat política dels dirigents independentistes que no pas en les pròpies forces. Dissimulen ben poc a l’hora d’atiar la conflagració sobiranista.

Contra els nervis, m’agradaria recordar que per aquest punt ja hi hem passat unes quantes voltes i ho hem superat sempre. I n’apuntaré quatre de ben clares. Les eleccions europees anteriors, en què una coalició entre CiU i ERC es va trencar enmig d’agres retrets poques hores abans de ser anunciada; el 9-N, quan ERC i ICV van abandonar l’organització de la consulta; els discursos posteriors al 9-N, amb aquell enfrontament entre Junqueras i Mas en dos teatres; i el pas al costat de Mas per a facilitar la investidura de Puigdemont, amb la batalla campal que va precedir l’acord entre la CUP i Junts pel Sí. Cal recordar una vegada i una altra que Puigdemont va ser investit president quan només faltaven dues hores de termini legal per a convocar automàticament unes noves eleccions. Serà molt difícil de superar-lo, aquell moment.

Que una cosa haja passat unes quantes vegades, és evident que no significa que haja de passar eternament. Les tendències ve un dia que es trenquen; se’n diu disrupció. Però el fet que haja passat unes quantes vegades, repetidament, fa pensar que hi ha un patró que ho facilita, que fa que passe mentre continue existint.

En el cas de l’independentisme català aquest patró és bastant fàcil d’identificar. El coneixem molt bé. Es fonamenta, d’una banda, en l’equilibri entre els dos grans blocs –per això arrenca precisament quan per primera vegada ERC tomba l’hegemonia convergent– i d’una altra en la impossibilitat de configurar majories alternatives –bé perquè són impossibles numèricament, bé perquè són impossibles ideològicament. I això ni ha canviat ni haurà canviat al maig, en aquestes eleccions que són l’origen de tanta efervescència partidària. S’enfrontaran, però en un moment o altre ERC i l’espai postconvergent s’hauran d’entendre i hauran d’entendre’s tots dos amb la CUP i fins i tot amb el quart espai que sembla despuntar entorn de Jordi Graupera.

D’invents, n’hi haurà pocs. I n’hi haurà pocs perquè de marge de maniobra, per la inconsciència aguda de l’estat espanyol, no n’hi ha gens. Però també perquè els partits independentistes són conscients, malgrat l’escenificació, que segons quin passos facen s’encaminen cap a la seua mort. De manera que per la banda espanyola no cal esperar-ne res. I per la banda catalana tampoc, llevat que hi haja un desequilibri enorme entre ERC i la Crida –o com es diga l’espai que encapçalarà el president Puigdemont–, desequilibri que no es veu en l’horitzó immediat per cap de les dues bandes. El desequilibri permetria maniobres més audaces a qui el tingués a favor, maniobres impensables en un pràctic empat electoral com és l’actual…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any