Un altre dilluns al matí, novament davant la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I novament milers i milers de persones, aquesta vegada acompanyant i defensant Carme Forcadell i Anna Simó, com ahir van defensar i acompanyar Mas, Ortega i Rigau, com demà defensaran i acompanyaran qui siga i qui calga.

Lògicament, una gran part dels concentrats són gent gran. En concret, gent jubilada. Gent que té temps d’anar un dilluns de bon matí a protestar. Aquest fet, sempre ha servit a alguns per a fer brometa i a alguns altres els fa una certa por. El fenomen és molt especial. No és certament únic, però és molt especial, i per això crec que ha de ser contextualitzat.

En moltes revolucions la gent gran fa de força conservadora, de fre. Tots som conscients que a Escòcia, per exemple, es va perdre el referèndum d’independència pel vot contrari en massa de la gent de més edat. En alguns casos no és així –a Grècia, posem per cas, el moviment de suport als refugiats recolza molt sobre la gent gran. El fet és que fa molt temps que pense que en el moviment independentista català assistim a un cas més que excepcional, paradigmàtic. La gent gran, no únicament no hi va a la contra sinó que fa d’avantguarda. D’una manera impressionant, que crec que cal reconèixer.

L’esforç i la feina voluntària dels jubilats que aporten hores i hores a l’ANC és impossible de valorar. Sense ells, tot això simplement no podria funcionar. A voltes ells mateixos es cansen i es pregunten, una mica angoixats, on són els joves. Sempre els responc que el dia que no veja joves en les manifestacions de l’11 de setembre em preocuparé, però que mentrestant no cal pensar-hi. És ben evident que el sobiranisme és transversal en tots els aspectes, també en l’edat. I els qui se’n riuen farien bé de reprimir-se: una Catalunya amb la gent gran preocupada i espantada, a ells, simplement, els aniria millor. Però, per sort nostra, això no passa.

Tots aquests anys he tingut el privilegi de trobar-me pertot arreu històries personals, d’aquesta gent, que m’han impressionat molt. He conegut gent que ara està en l’ANC o en els partits i que van militar contra la dictadura i durant la transició de cap a cap del ventall ideològic. Recorde converses amb gent que va des del FRAP fins a la digníssima Unió Democràtica d’aquell temps. Molts i molts dels qui van estar amb l’Assemblea de Catalunya, ja. Gent que sovint m’ha explicat la mateixa història: molts em conten que tingueren una joventut lluitadora i que després es van sentir estafats en algun moment dels anys vuitanta i noranta. I tots em diuen que no volen anar-se’n d’aquest món sense arreglar la part que els és possible d’arreglar, perquè hi ha les condicions per a fer-ho.

De gent com aquesta, en coneixeu tots. Podríeu fer-ne llistes perquè n’hi ha a cada poble i a cada barri i són un fil de continuïtat històrica que dota el moment present d’una enorme legitimitat. Un fil de continuïtat que, alhora, honora unes generacions de ciutadans d’aquest país, tant honrades i lleials que són capaces de fer autocrítica i tornar-se a posar dempeus, tot de gent que ha vist passar els anys, però que no ha perdut l’ànsia de viure i transformar el món on viu. De gent com aquesta ahir el passeig Lluís Companys n’anava ple, una altra vegada. I jo vaig tornar a pensar que ja va essent hora de donar-los les gràcies.


[Bon Dia] -La facilitat amb que la UDEF ha fabricat titulars falsos és d’un nivell tal que tothom s’hauria de prendre amb molta cura qualsevol filtració arribada des d’aquest costat. Però he de reconèixer que això de que Marta Ferrusola es fes passar per ‘mare superiora’ a l’hora de remenar els diners andorrans és un caramel periodístic massa ben trobat com per a que no tingués l’èxit que ha tingut . De fet el resultat els ha anat tant de meravella que ni tan sols han hagut d’explicar perquè deia ser la ‘mare superiora’ però en canvi tancava la missiva amb la seua signatura real.  Per exemple.

-Ressaca Macron a França. Però ja pensant en les noves eleccions. Les legislatives del juny marcaran fins a quin punt el canvi visible en aquestes eleccions és real. De dos partits a cinc i com es reparteixen l’Assemblea. Per això no s’han pres ni un sol dia de descans ni Macron, ni Le Pen ni els altres.

-Té un nom peculiar però The Cristian Science Monitor és un dels diaris més consistents dels Estats Units, molt especialment pel que fa al seguiment de la política internacional. Preocupat per la banalització del periodisme ahir va estrenar The Cristian Science Monitor Daily,  un projecte molt interesant que afirma voler donar als lectors ‘menys soroll i més profunditat’. És una línia en la qual pensem de fa temps ací a VilaWeb també. Sobretot perquè ens preguntem si en el món d’internet poden perdurar els valors de verificació, rellevància, rellevància i qualitat de la interpretació que van fer del periodisme seriós el que ha estat fins ara.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]