Antoni Carné i l’Esperança

VilaWeb
Enric Cirici
11.09.2015 - 06:00

Autor: Enric Cirici

Quan mor un amic que és un ciutadà, hom pensa on és i si el tornarem a veure d’una forma o altra. També si ell podrà contemplar els esdeveniments que Catalunya està vivint i viurà en el proper i llarg futur. Sembla que seria injust que l’Antoni no pugui arribar a veure una Catalunya lliure i que ell mateix es fongui en el magma de la natura sense cap més destí. Desaparèixer el cos d’una persona és, més o menys, assumible, però costa més d’admetre que el seu esperit s’hagi fet fonedís…

El gran dilema preocupant de tota la humanitat, des que és conscient que viu temporalment, és veure com fa el trànsit d’aquest món al desconegut. Potser el natural és assumir aquesta realitat en conformitat i en pau, que és el que fa molta gent, i de forma clara tota la part oriental del Planeta: els budistes, els taoistes, etc. Però és que l’estoïcisme, amb tots els matisos que vulgueu, també va ser viscut a tota Europa durant 600 anys en el Món Grec i Romà. I encara ara sense ser-ne explícitament conscients continua. Per tant, es pot dir que és una actitud i conformitat universal amb molts matisos que no sóc capaç de detallar-los ara.

En mig de l’estoïcisme i derivats, emergeix la figura de Sant Pau, que comunica que ell és testimoni que un Home que es deia Jesucrist ha ressuscitat i ens ha donat una esperança de pervivència i una pauta per arribar a la terra promesa ara mateix si seguim tot el missatge i especialment les benaurances. Si compliu això, va dir, tindreu el regne de Déu a la Terra i una acollida per sempre. El missatge va quallar fondament i continua. I ho perdona tot, i a més, ens ha quedat l’Esperança d’un reviure d’alguna manera, i la confiança que, hàgim fet el que hàgim fet, serem acollits amb benvolença. La nostra petitesa no és punible davant la Immensitat.

Els bizantins menys influïts per la il·lustració ho tenen més clar que els occidentals, ja que aquests darrers vàrem viure i vivim malament la racionalitat. Quan els savis cristians varen intentar demostrar l’existència de Déu amb fórmules aristotèliques la varen espifiar. Aquell “A Dios por la ciència” dels jesuïtes dels anys previs al Concili Vaticà II no era veritat i això ha complicat, i molt, el llenguatge esperançat. Davant una nova mort cal pensar que el qui ha marxat és viu; seria injust que una consciència vivent hagi desaparegut de tot arreu. Molts de nosaltres, amb tots els dubtes imaginables, davant la mort hem deixat de ser estoics i ens hem refermat en l’Esperança.

Més notícies a Tornaveu, fent clic aquí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any