24.07.2016 - 02:00
Thierry Cintas sempre ho repeteix: des de la seva més llunyana infantesa a Carmauç (Occitània), quan jugava a indis i vaquers, sent passió pels pobles amerindis. Aquella fascinació va anar creixent en paral·lel amb el pas dels anys i es va convertir en un viu interès per la cultura, la història dissortada i la lluita de les primeres nacions de l’Amèrica del Nord. Particularment dels lakota o sioux, una de les nacions més representatives d’aquells pobles i desposseïda de les seves terres al final del segle XIX. ‘L’any 1973 em va tocar molt la revolta lakota de Wounded Knee’, explica a VilaWeb, ‘i d’aleshores ençà m’he interessat profundament pel combat d’aquell poble i per la seva cultura.’ Per això no és gens estrany que el 1988, quan en la mort dels seus avis (de llunyanes arrels mallorquines) va rebre en herència un terreny boscós a Ardelles, prop de Valença d’Albigés (Tarn), decidís de donar-ne simbòlicament quinze mil metres quadrats a la nació sioux. ‘Ho veia com una compensació justa: els amerindis prenien possessió de terres a Europa després de cinc-cenys anys d’espoliació dels seus territoris per part dels europeus al continent americà.’
Van caldre dos anys ben bons de gestions perquè Cintas, a través del representant a França del Dakota Treaty Council, Didier Dupont, contactés amb membres d’aquest poble americà i rebés una resposta més que positiva a la proposta. Finalment, la seva idea es va poder materialitzar al començament de maig del 1991 quan una delegació del poble lakota, provinent de la reserva de Pine Ridge, es va presentar a Valença per a prendre possessió del terreny cedit, enmig d’una gran expectació mediàtica: ‘Per ells va ser molt interessant perquè representava un reconeixement fora del seu país i també una valorització de la lluita que duien a terme al seu país.’ La idea, prossegueix Cintas, era justament ‘de fer parlar dels seus problemes, de cridar l’atenció dels mitjans’, i amb la festa sioux i occitana del 7 al 9 de maig de 1991 es va aconseguir amb escreix.
Han passat vint-i-cinc anys de la visita de John Looking Cloud, cap de la tribu sioux dels Oglala, i de Birgil Kills Straight, representant del Lakota Treaty Council, per a rebre de mans de Cintas aquella hectàrea i mitja de castanyers que van rebatejar amb el nom d’Áŋpó Lúta (‘alba vermella’, en llengua lakota). ‘Oferint-nos aquesta parcel·la’, van agrair-li aleshores, ‘demostreu que els humans poden viure junts i en harmonia a la mateixa terra.’
Per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari d’aquella cerimònia ‘única i inoblidable’, aquest cap de setmana se celebra un nou encontre entre amerindis i occitans que ha ‘d’enfortir un cop més aquell acte de donació i promoure futures accions de sensibilització’. L’acte és organitzat per la Talvera, un grup de música tradicional i alhora centre de recerca i documentació impulsat pel mateix Cintas amb Daniel Loddo i Celine Ricard, que ja va participar activament en la festa de cessió d’Áŋpó Lúta l’any 1991.
‘Durant aquest quart de segle que ha passat’, explica Loddo, ‘molta gent ha mostrat interès per aquella donació de terra i hem rebut sobre el terreny més d’un grup.’ El 2013, per exemple, conjuntament amb més col·lectius i persones la Talvera va organitzar una acció en aquest bocí de terra sioux al bell mig d’Occitània per a donar suport a la campanya dels lakota d’oposició a la venda d’una terra sagrada als Black Hills (Dakota del Sud). I més d’una vegada, afegeix, l’han convidat a participar en les acampades organitzades per l’associació d’Amistat Franco-Lakota per a explicar-hi la gènesi d’aquella peculiar donació de terra.
Com demostra perfectament el col·lectiu la Talvera, el projecte d’Áŋpó Lúta no es va pensar des del principi únicament com una proposta de sensibilització de la gent sobre la sort i el destí de les ètnies de l’altra banda de l’Atlàntic, sinó que totes les cultures minoritzades implicades s’han acabat valoritzant les unes a les altres. ‘Per mi, per exemple, tota aquesta experiència ha estat important també perquè m’ha permès de vincular-me més a la meva pròpia cultura, la cultura occitana’, conclou Cintas.
