Ana Garrido: ‘Això que fan amb els denunciants de la corrupció és la nova tortura del segle XXI’

  • Ana Garrido, que va destapar el cas Gürtel, ha viscut en primera persona l'assetjament a què són sotmesos els alertadors de corrupció • Ara ha decidit d'impulsar un projecte de llei per a protegir els denunciants de la corrupció i que ningú més no hagi de passar el seu calvari

VilaWeb
Txell Partal
25.05.2016 - 02:00
Actualització: 25.05.2016 - 09:08

Ana Garrido era directora de l’àrea de Joventut de l’Ajuntament de Boadilla i el 2007 va començar a veure-hi moviments irregulars. De dia en dia, va anar comprovant que el govern local es regia per pràctiques corruptes. Aquí van començar les discussions amb el batlle de Boadilla, Arturo Gonzàlez Panero, que fins llavors considerava el seu amic. Les pressions que rebé van arribar a ser tan fortes, que va acabar agafant la baixa per depressió a causa de l’assetjament que vivia. Un temps que va aprofitar per anar aplegant informació i elaborar un dossier que finalment va ser lliurat a la fiscalia. A mesura que anava acumulant informació es va adonar que les irregularitats no afectaven només el PP de Boadilla, sinó el de la comunitat de Madrid. Com més investigava, més noms importants apareixien, com ara el de Bárcenas o Correa. Una volta va haver redactat l’informe de tres-centes pàgines, el va donar a Manos Limpias per mirar de denunciar les irregularitats i mantenir l’anonimat. Però la primera cosa que va fer Manos Limpias va ser donar l’informe a Esperanza Aguirre, en aquell moment màxima dirigent del Partit Popular a la comunitat de Madrid. Després també el lliurà a la fiscalia. Així començava una part de la investigació del cas Gürtel.

Ana Garrido va continuar essent objecte d’assetjament laboral a l’Ajuntament de Boadilla, però amb més intensitat. Va decidir d’anar-se’n a Costa Rica una temporada, tot esperant que des de la distància els ànims es calmessin i amb el temps pogués recuperar allò que havia estat la seva vida fins aleshores. Aquest moment no va arribar mai. El 2011, quan hi hagué el canvi de govern a l’Ajuntament de Boadilla, va decidir de tornar al seu poble esperant que amb l’arribada d’uns nous responsables polítics s’acabés l’assetjament. Però no fou així: va acabar deixant la seva plaça pública i denunciant l’ajuntament. Va guanyar en primera instància, però la sentència fou impugnada i actualment el cas és al Suprem.

Tot plegat no era sinó el començament del malson que ha viscut d’ençà que es va convertir en una alertadora de corrupció. Després de viure en primera persona les represàlies a què es troben sotmesos els denunciants de casos com els que ella va veure, ha decidit de fer un pas més i, juntament amb la Plataforma x la Honestidad, han presentat un projecte de llei a tots els partits amb representació a les corts espanyoles per tal de protegir els alertadors de la corrupció. D’aquesta manera pretenen que ningú no hagi de viure el seu calvari i que la gent que faci el pas es trobi protegida per la legislació espanyola. Ara, el preu que n’ha pagat és altíssim: sense feina, sense habitatge i vivint constantment pendent de les amenaces.

—Que voleu aconseguir amb aquesta proposta de llei?
—El meu objectiu és que ningú no torni a passar això que he viscut i per això crec necessària aquesta llei. És un projecte de llei per a protegir els alertadors i facilitar que la ciutadania pugui denunciar casos de corrupció sense patir per les represàlies. Que no té res a veure amb la ideologia de cada partit, sinó que afecta tothom, sigui quina sigui la ideologia política. Fa un temps que treballem en aquest projecte, conjuntament amb Luís González Segura i la Plataforma x la Honestidad. Ara ja l’hem presentat a les forces polítiques.

—Com us podeu protegir els alertadors? Què demaneu?
—El punt crucial en què tots estem d’acord és el de garantir l’anonimat del denunciant. D’aquesta manera, es podria protegir la gent. Si no sabessin qui ha fet el pre-avís a la fiscalia no hauríem de viure aquesta pressió mediàtica i judicial a la qual estem sotmesos. També defensem que els denunciants de corrupció haurien de tenir cobertura jurídica per fer front a tots els casos en què ens trobem pel simple fet de denunciar. I una altra mesura, en la qual som pioners, és que hi hagi judicis ràpids com passa en casos de violència domèstica. No es pot permetre que ells utilitzin diners públics per continuar desgastant-nos, mentre nosaltres ens trobem immergits en processos judicials i continuem assetjats. Proposem que els casos que hi ha oberts contra denunciants de corrupció es resolguin amb més rapidesa. Perquè, si no, al final aquest procés ens pot acabar destruint.

—Quina resposta n’heu obtingut, dels partits polítics?
—En general, les respostes han estat bastant bones. L’únic partit que no ens ha rebut ha estat el Partit Popular. No ens ha donat cap explicació. Ara hem demanat a tots els partits que incloguin el projecte als seus programes electorals. Per ara només hem rebut el sí d’Izquierda Unida, Podem i Ciutadans. Però esperem que els altres s’uneixin aviat. El problema ha estat que, amb la dissolució del congrés, s’ha endarrerit una mica tot. La Plataforma x la Honestidad farà públics els compromisos dels partits polítics aquests dies vinents.

—Quants judicis teniu oberts actualment?
—Actualment sis, comptant els que tinc com a demandada i els que tinc com a demandant… L’últim a denunciar-me ha estat l’actual batlle de Boadilla, Antonio González Terol, perquè diu que he vulnerat el seu dret a l’honor. Com a mínim, aquesta vegada han tingut la decència de fer-ho amb els seus diners, i no amb els públics com ho havia fet fins ara. I també és important que per primera vegada ho han fet amb el seu nom.

—Hi ha alguna denúncia que faci més mal?
—Sí, la meva denúncia per assetjament laboral que actualment és al Suprem, per un recurs de l’ajuntament. No entenc com pot ser que l’ajuntament continuï presentant recursos amb diners públics contra les sentències que el condemnen sense que passi res. Però per una altra banda, em dol que m’intentin imputar un delicte sigui com sigui. Sóc investigada per infidelitat en la custòdia de documents. De la qual no puc explicar res més perquè és en investigació.

—Com hi conviviu amb tot això?
—La meva vida no és vida. L’altre dia vaig llegir una frase de Bob Marley que crec que ho defineix: ‘Si els meus enemics no descansen ni un dia, jo tampoc no m’ho puc permetre.’ Per una banda, lluito cada dia per sobreviure i no morir-me de gana o per tenir un sostre segur on no em pugui passar res. Però per una altra banda, m’he de defensar judicialment. Al final aprens a prioritzar què denuncies i què no, per les despeses que impliquen les denúncies i perquè en definitiva, no tindria vida: em passaria el dia denunciant.

—Vàreu acabar deixant la vostra plaça pública. De què viviu actualment?
—Visc d’okupa en una casa. Hi ha hagut dies que no n’he tingut ni per a menjar. Per això he creat una pàgina de Facebook (Gota de Alma), on venc polseres de cuir, per sobreviure. No tinc ni diners per a crear una pàgina web, de manera que ho faig a través de Facebook.

—Però com les pagueu, les costes dels judicis?
—M’hi ajuda la societat civil, comprant-me polseres. No vull viure de la caritat, però reconec que quan he demanat ajut, no n’he rebut pas de les institucions sinó de la gent del carrer. Una de les coses més valuoses que m’emporto és la Plataforma x la Honestidad, que han creat un micromecenatge per pagar les meves despeses jurídiques. Amb les aportacions que fan gent que no conec de res, pago els meus advocats. M’han salvat la vida. Imagina’t jo amb un advocat de l’estat lluitant contra el govern.

—Les associacions fan un paper fonamental?
—Col·laboro amb diverses associacions anticorrupció, però crec que és important d’explicar que s’ha de vigilar, perquè n’hi ha que han estat creades per cobrir determinats corruptes de certs partits. No n’estem informats. Tothom qui s’enfronta a un cas de corrupció per primera vegada està indefens. El ciutadà va allà perquè l’ajudi i al final…

—Va ser el vostre cas?
—Si, vaig ser imbècil. Vaig anar a Manos Limpias per mirar de protegir el meu anonimat i la primera cosa que van fer va ser avisar Esperanza Agurirre. Van ser els qui van donar el meu nom a la fiscalia. Jo no sabia en realitat que era Manos Limpias. Ara ni em passaria pel cap, de demanar-los ajuda. Però, naturalment, hi ha associacions que em mereixen tot el respecte del món i fan una feina estupenda, que no té res a veure amb la política.

—Quin suport heu tingut?
—Els tres primers anys, quan no volia que el meu nom sortís a la llum, vaig estar sola. Quan vaig haver de sortir perquè la meva integritat física perillava tot va canviar. Des del moment que vaig explicar què em passava i com lluitava per defensar-me ja no em vaig sentir més sola. El millor suport ha estat la ciutadania.

—Per tant heu vist perillar la vostra integritat física…
—Van provar de fer-me sortir de la carretera unes quantes vegades. Continuo rebent amenaces de mort. Va arribar un moment que els meus advocats em van recomanar que parlés amb els mitjans de comunicació, com una forma de protecció.

—Les institucions protegeixen els alertadors?
—Les institucions protegeixen més els corruptes que no pas els alertadors. Tampoc no vull dir que totes siguin iguals, però realment qui protegeix els denunciants de la corrupció és la societat civil. Són els qui posen mecanismes de protecció per als alertadors.

—D’on traieu la força per a lluitar?
—Dels ciutadans que em donen suport. En cap cas ni dels partits ni de les institucions. Confio que amb el clam dels ciutadans els polítics acabin fent-ne cas. Per mi, hi ha una cosa molt important que és la consciència social.

—Existeix?
—S’ha anat creant amb els anys. Fa tres anys no se’n parlava. Per sort hi ha associacions com Xnet que han treballat molt perquè les coses canviessin i la gent agafés consciència. Després, hi som les persones individuals, com jo, que treballem dia a dia per ajudar a fer públic tot això que passa.

—Però precisament les persones individuals són els responsables que s’hagin descobert el 90% dels casos de corrupció a l’estat espanyol…
—Sí, primer fem el pas de denunciar, però la gran majoria ens acabem convertint en activistes contra la corrupció. De cop t’adones que el teu cas no és aïllat, sinó que és una màfia perfectament organitzada que pretén desestabilitzar el seu entorn. Això que fan amb nosaltres és la nova tortura del segle XXI. No ens poden engegar un tret al clatell perquè seria un escàndol. Tothom ho sabria.

—Us ho pensàveu, que passaria tot això?
—Mai. Quan denuncies no ets conscient de què et ve al damunt. Ningú no pensa què li passarà, per la duració del temps i les conseqüències tan greus per a la nostra vida. També és veritat que la gran majoria, en lloc de fer-nos la víctima, tot allò que ens ha passat ha acabat essent un revulsiu per a les nostres vides.

—Han canviat les coses, aquests últims anys?
—Ara la gent que denuncia acostuma a saber-ne les conseqüències. Els poders fàctics s’han encarregat de fer arribar el missatge: ‘Vigileu, mireu què ha passat als qui han denunciat corrupció.’ Ens han posat d’exemple perquè la societat agafi por.

—Recomanaríeu que la gent denunciés?
—Sí, ara sabem que pots denunciar sense immolar-te.  Has de saber on denuncies i com, perquè no et passi com a mi.

—La clau és saber a qui demanes ajuda?
—Sí, a mi quan ve la gent i em diu que vol anar a la fiscalia anticorrupció a denunciar un cas i que no té por, sempre els dic que està molt bé ser valent, però que no ho facin així. No pots anar-hi sense protecció. Recomano que la gent denunciï, però d’una altra manera.

—Ho tornaríeu a fer?
—Sí. Crec que els qui denunciem casos de corrupció no podríem haver fet una altra cosa pels nostres principis. Quan et trobes un cas de corrupció només tres opcions: fer el desentès, entrar a la roda o denunciar. També és veritat que no tinc fills. Si en tingués crec que m’ho hauria pensat dues vegades, perquè els hauria pogut posar en risc.

—Per tant, no us en penediu?
—Coneixent-me, me n’hauria penedit si no ho hagués fet.

—Han passat set anys d’ençà que vàreu ajudar a destapar el cas Gurtel. Continueu confiant en la justícia?
—La justícia té moltes llacunes, força problemes. El principal és la separació de poders. Fins i tot els jutges confirmen que viuen pressionats pels polítics. Des d’aquest punt, és molt difícil de confiar en la justícia.

—Us heu tornat una experta del món judicial…
—No he estudiat mai dret però he hagut d’aprendre’n a marxes forçades.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any