Els Amics de les Arts: ‘Si això fos una sèrie aquest seria un molt bon capítol final’

  • El grup presenta amb entusiasme ‘Un estrany poder’, un àlbum marcat per la producció de Tony Doogan

VilaWeb
ACN
23.02.2017 - 11:04
Actualització: 23.02.2017 - 15:27

La cita és de Dani Alegret, teclista d’Els Amics de les Arts, i no és cap insinuació de final d’etapa sinó una expressió de la gran complaença del grup amb el seu nou àlbum, ‘Un estrany poder’ (Sony). Buscaven renovar-se, iniciar una nou camí, expliquen, i van confiar en Tony Doogan, productor de bandes com Belle & Sebastian, Mogway o Teenage Fan Club. L’escocès els va quadrar: Res de canviar allò que us funciona, els va dir. La sacsejada ha estat, doncs, en el mètode de treball, l’exploració dels límits sonors del grup i en esprémer “allò que Els Amics de les Arts transmeten” perquè res quedés “a mig camí”. La ma de Doogan és nota en el so i l’eficàcia de les estructures, corroboren encantats i amb la sensació d’haver deixat el llistó molt alt.

Tony Doogan va posar Els Amics de les Arts a treballar com mai. “Ens posava les piles, i ens vam auto-exigir molt, perquè tenies el puto productor de Belle & Sebastian allà al davant!”, confessa Joan Enric Barceló, guitarra i lletrista del grup. Encara recorden les” sessions brutals” de 14 hores que els feia fer a l’estudi, de les quals sortien sorprenentment “feliços”, assegura Dani Alegret.

Tot havia començat un any abans, aproximadament. La banda donava per tancada la “trilogia” musical de ‘Bed & Breakfast’ (2009), ‘Espècies per catalogar’ (2012) i ‘Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure’ (2014). Buscaven “noves sonoritats”, detalla Eduard Costa, i provar noves formes de treballar en la gravació del disc. Cercaven, per tant, la mà d’un nou productor. “Algú amb experiència contrastada per poder unir la nostra música a un professional d’un rang que fa tres anys hauria estat impensable”, remata Barceló.

Quan se’ls van obrir les portes de Tony Doogan, Els Amics no van dubtar a apostar-ho tot al prestigiós productor escocès. De primeres, els va deixar perplexos amb el seu consell musical. No es tractava de “canviar” res en la música d’Els Amics de les Arts. Si ho feien, s’equivocarien. Deixar de cantar els quatre a l’estil del grup? Buscar nous registres? Els va demanar si s’havien begut l’enteniment: “Sou quatre ‘tios’ que canteu en un idioma de 10 milions de persones, us funcionen les coses, viviu d’això i us ho passeu bé; Què heu de canviar?!”, recorden que els va etzibar. Per contra, l’oferta de Doogan va ser posar-se a treballar cançó a cançó fins que cada una arribés a ser “allò que sembla que vol ser de gran”, expressa metafòricament Barceló.

El productor havia escoltat la discografia prèvia del grup i els va confessar que hi havia trobat “idees a mig camí”. “Jo us ajudaré a fer que això concret que genereu com a grup no es quedi a mig camí”, els va transmetre. Amb el productor han descobert una forma de treball nova, més intensa i detallada, amb un treball específic perquè cada cançó “transités fins al seu límit”, amb la possibilitat d’explorar “nous horitzons sonors”, resumeix Eduard Costa.

Com si aquesta nova sonoritat que buscaven els Amics de les Arts, aquest interès en deixar “expandir la música”, hagués d’arribar mitjançant el treball (i els recursos del productor), deixant créixer les cançons i no pas buscant noves fórmules estilístiques. “Ho hem aconseguit”, constata Costa. “Si compares el disc amb els anteriors, la sonoritat té una altra història”, però en essència es mantenen les constants “d’alegria i optimisme” que transmet la nostra música, segons expliquen que els va subratllar Doogan.La satisfacció del grup és complerta perquè, en el fons, senten que el canvi els pertany. “Hem deixat entrar algú fins la cuina que ens ha ensenyat a fer-ho d’una altra manera, però som nosaltres els que hem cuinat”, il·lustra Ferran Piqué.

La sensació que han encertat amb el procés de treball i que voldran repetir-lo és generalitzada. “Estem en un punt que hem de mantenir o millorar”, exigeix Dani Alegret. La satisfacció és gran a tots nivells, tant amb l’aprenentatge (gran) que ha suposat enregistrar un disc al costat d’un gran productor internacional, com amb el seu resultat. Per això Alegret es llença a afirmar, amb l’assentiment de la resta, que si “ara mateix se’ns acabés la història d’Els Amics, fer-ho amb ‘Un estrany poder’ seria un final rodó”. I s’afanya a afegir: “Ei, no estic dient que s’acabin Els Amics, no estic donant cap titular!… Però si això fos una sèrie, aquest seria un molt bon capítol final”, insisteix.

‘El seu gran hit’ o com “convertir la merda en or”
El primer impacte d’Un estrany poder’ va ser el single ‘El seu gran hit’, una cançó explícitament auto referencial i paròdica amb què el grup repassa el reguitzell de clatellades i improperis que ha rebut la seva música durant aquests anys. “Volíem demostrar que es pot convertir la merda en or”, etziba Joan Enric Barceló sobre aquest ‘dret a rèplica’ musical d’Els Amics de les Arts. “Ens han dit de tot, crítiques algunes constructives i altres no, i al principi et costa molt rebre-les i manejar-les”, admeten des del grup. Però ara s’hi tornen, metafòricament, però fent una autoparodia que serveix per riure’s tant de les crítiques com d’ells mateixos. “Una meta cançó, un joc de jocs, una paròdia que no ha deixat indiferent ningú”, celebra Barceló.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any