Vice-president del Consell de l’Àudiovisual de Catalunya (CAC), el periodista Salvador Alsius (1948) és una de les cares més conegudes dels primers anys de TV3. I un dels pocs periodistes que l’any 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, van decidir trencar el silenci i informar de la detenció en massa de militants independentistes en l’anomenada Operació Garzón. Aleshores dirigia i presentava el telenotícies del migdia. Ja han passat vint-i-cinc anys, que Alsius ha dedicat, en bona part, a la formació de nous periodistes i a l’estudi i la promoció dels valors ètics de la professió. Ha estat, entre més coses, degà del Col·legi de Periodistes (1997-2001) i dels estudis de Periodisme de la UPF (2005-2008). Amb la mirada de la perspectiva i l’experiència, recordem amb ell aquells fets de fa vint-i-cinc anys en una conversa carregada d’anècdotes (com ara la polèmica creada a TV3 pels penals de Maragall a N’Kono). També parlem de pressions polítiques a periodistes i del que ell mateix anomena ‘les dues setmanes negres de TV3’, analitzem com han canviat tant la societat com les eines periodístiques i parlem del futur del periodisme, d’educació i dels silencis informatius  que, malgrat tot, continuen existint.

Ara que fa 25 anys dels Jocs Olímpics, el telenotícies que dirigíeu aleshores va ser un dels pocs espais en què es va trencar el silenci i es va informar de les detencions dels independentistes…
— Si entenem per silenci el fet que els diaris les ocultessin, sí. En aquella època hi havia una complicitat molt forta entre tots els mitjans respecte dels Jocs Olímpics. Es tendia a protegir-los molt. Penseu que es van fer assajos de la cerimònia inaugural i no se’n va filtrar cap detall. Això només pot passar si hi ha aquest clima de complicitat absoluta. Evidentment, això no és el mateix que amagar que hi havia hagut desenes de detinguts, però ajuda a explicar el clima que es respirava. Recordo que aquell dia vam connectar amb Madrid per parlar en directe amb alguns dels detinguts, que acabaven de sortir de les dependències policials i ensenyaven les nafres que tenien al cos. Com a responsable de l’informatiu, quan el cap d’informació d’Espanya em va explicar que teníem la possibilitat de connectar amb Madrid i entrevistar alguns dels detinguts, em va semblar que calia fer-ho. Ningú no s’hi va oposar i no vaig pas haver de defensar-ho a cap despatx, com havia passat altres vegades per altres qüestions. Un cop en directe, hi vam connectar i aleshores sí que vaig pensar, mentre érem en directe, que aquella entrevista potser podia portar cua.

Al cap de pocs dies us van destituir…
— És cert que al cap d’una o dues setmanes em van destituir, però tot i que hi ha gent que ho pensa, a mi no hi ha res que em faci pensar que aquesta en fos la causa. De fet, no recordo, passat el telenotícies, cap marrameu en contra meva sobre aquella informació. O, en tot cas, a mi no em va arribar mai. Més aviat el que va passar és que el model d’informatiu que havíem engegat el mes d’abril anterior no funcionava, i crec que va ser per això que em van fer fora. És possible que una cosa emmascarés l’altra, però no ho puc saber. En canvi, sí que recordo, però això suposo que són coses de l’ofici, que m’havien arribat a posar etiquetes de tots colors, tant com a director del telenotícies com fent de degà del Col·legi de Periodistes: m’havien acusat de ser del PSUC i de ser independentista, i també m’havien anomenat convergent i submarí socialista.

Submarí socialista?
— Sí, al cap d’uns anys, quan va entrar el tripartit al poder, van aparèixer uns papers secrets en un bagul, oblidats de legislatures anteriors. Eren informes interns sobre periodistes, la majoria de TV3. I en aquests papers, a mi i a l’Àngels Barceló se’ns titllava de submarins o quintacolumnistes socialistes, col·laboracionistes i botiflers. Aquests informes no estaven signats i dataven dels anys 1993 i 1994. Eren ridículs perquè, fins i tot, posaven en qüestió els personatges del Club Súper 3. Recordo que, de mi, en deien algun cosa com ara que era un ‘gat vell’ que sabia dissimular les clares tendències antinacionalistes,  anticonvergents i antipujolistes. Tot plegat, feia riure. Fins i tot, anys després vaig rebre trucades de gent que em deia, gairebé plorant, que si m’havia arribat a les orelles que ells eren els autors de l’informe, no m’ho cregués en cap cas! Jo sempre vaig tenir present que, per la meva feina, no podia permetre que ningú arribés a saber què votava o quin era el meu color polític, i crec que ho vaig aconseguir. Potser per això m’han posat totes aquestes etiquetes.

És cert allò que es diu que Lluís Prenafeta i la mateixa Marta Ferrussola manaven molt i podien trucar a la redacció?
— No,  almenys jo, com a director del telenotícies, no ho vaig viure. Puc dir que no passava. És cert que en Prenafeta em va trucar una vegada, una sola vegada, un divendres en què, a més, jo ja era al plató i faltaven molt pocs instants per arrencar el telenotícies. Però era per a demanar si podia informar d’una alarma de fred i de mal temps per a tothom que hagués de sortir amb el cotxe el cap de setmana. Vaig pensar que, estant en una televisió pública, la trucada tenia sentit i vaig informar-ne amb molt de gust. Heu de pensar que hi havia molts filtres que funcionaven molt bé, per bé i per mal. Per bé, perquè als directors dels telenotícies aquestes pressions o consignes exteriors no ens arribaven mai o pràcticament mai. Hi havia la figura del cap d’atribucions, que era qui repartia el joc i decidia els continguts de cada informatiu. De fet, a la pràctica, tenia més poder que els directors dels informatius. Aquests filtres podien tenir una part negativa perquè les consignes segurament hi eren igualment, però tot plegat era molt subtil i, per tant, les pressions dels governs de Pujol eren molt dissimulades. Sí que puc dir que hi hagué dues setmanes negres, que sempre les poso d’exemple.

Dues setmanes negres?
— Sí. La primera, l’esclat del cas Banca Catalana, en què el director en persona es va posar a la màquina d’escriure a redactar els guions i en què es va arribar a convocar el públic a la manifestació de suport a en Pujol des de TV3 mateix. La bel·ligerància informativa va ser indubtable i la pressió política va ser molt forta, molt, fins al punt que vaig pensar que m’havia equivocat acceptant la feina a TV3. Però de seguida tot va tornar a la normalitat, amb un status quo professional molt acceptable. La segona setmana negra deuria arribar al cap d’un o dos anys i va coincidir amb l’operació reformista i amb la candidatura de Miquel Roca Junyent a president espanyol. La primera setmana de la campanya electoral va transcórrer amb normalitat. A més, no hi havia blocs i manava el criteri informatiu. Però de cop i volta, Televisió Espanyola va decidir que farien que Miquel Roca Junyent, el candidat reformista, parlés en català i en subtitularien les declaracions per a tot Espanya. És a dir, justament aquella setmana, en plena campanya electoral,  se’ls va acudir que a Cáceres i a Madrid, per posar dos exemples, comencessin a veure per primera vegada Roca Junyent parlant en català. És sabut per tothom el nombre d’escons assolits fora de Catalunya. En fi, el cas és que en aquella segona setmana de campanya, aquí, es van posar nerviosos, no sé fins a quin nivell polític, però era evident que es van posar nerviosos, i van dir: si ells fan això amb la seva, nosaltres ens hi tornarem amb la nostra. Van cometre un gran error, que encara conservo com a lliçó d’allò que no hauria de passar mai en uns mitjans públics.

Continueu…
— La setmana va ser duríssima, amb moltes pressions. El dia que recordo més, com a anècdota, hi havia hagut un míting de Felipe González al País Basc, amb quaranta mil persones, i un altre de Roca Junyent a Yecla, exactament amb trenta persones. Me’n recordo perfectament. El meu cap m’intentava convèncer que havíem d’obrir l’informatiu amb el míting d’en Roca a Yecla perquè el dia anterior ja l’havíem obert amb Felipe González. Però era evident que, informativament, el míting del País Basc era més rellevant, per molts motius. I era evident que la idea d’obrir amb el míting de Junyent responia a pressions polítiques. La discussió va ser molt dura i, francament, no recordo qui va guanyar al final. Però és un exemple de la duresa amb què vaig viure aquella setmana perquè hi hagué força episodis com aquest. Passada la setmana i les eleccions, tot va tornar a la normalitat una altra vegada, i he de dir que, exceptuant aquestes dues setmanes, la resta del meu temps a TV3 no vaig percebre pressions polítiques tan fortes com aquestes ni que anessin tan clarament en contra del criteri periodístic i del servei públic. Malgrat tot, el més curiós és que la meva suposada adhesió al PSC també té a veure amb informacions sobre els Jocs Olímpics. És una anècdota que he explicat poques vegades.

Doncs endavant. Què va passar?
— Va haver-hi un moment, abans dels Jocs, en què el batlle Maragall va anunciar que cada setmana aniria a fer alguna activitat esportiva a escoles, poliesportius o clubs esportius amb el propòsit d’escalfar els motors dels Jocs. Al consell de redacció vam acordar que, seguint una perfecta lògica informativa, faríem una notícia de la primera activitat esportiva del batlle i prou. Que no tenia sentit fer-ho cada setmana. Ho vam fer així, però resulta que a la tercera o quarta setmana es va anunciar que el batlle aniria al camp de l’Espanyol a llançar cinc penals al mític N’kono, qui aleshores era porter de l’equip. I jo de seguida vaig dir que ho havíem de cobrir, que aquella imatge no ens la podíem perdre, i hi vaig enviar un equip a enregistrar-ho. El cap d’informatius es va enfadar molt, argüint que havíem pactat que en parlaríem una vegada i prou. I perquè us en feu una idea, aquell telenotícies va començar sense mi. Només hi havia l’Àngels Barceló al plató, perquè jo era al camerino discutint amb el director sobre si s’havia de mostrar o no aquella peça que ja teníem editada i preparada. Al final no es va emetre, i jo, l’única cosa que vaig demanar va ser que en aquell informatiu no hi sortís la meva signatura, cosa que la direcció va complir. L’endemà, la foto d’aquells penals va figurar a totes les portades, però, efectivament, TV3 no va emetre mai en Maragall xutant penals a l’N’Kono. Aquella informació, per anecdòtica que fos, no es va emetre mai,  tot i tenir-la editada i preparada. Suposo que, almenys, una part de les acusacions d’afinitat amb el PSC va venir d’aquell incident. De fet, en aquest país costa molt que algú es cregui que hi ha periodistes que actuen amb criteri periodístic i de manera honesta.

De silencis informatius com el de les detencions en massa d’independentistes l’any 92 encara n’hi ha? Podria tornar a passar?
— Oi tant! Això és molt vell. ‘L’espiral del silenci’ és una expressió que ja va utilitzar una politicòloga alemanya, Elisabeth Noelle-Neumann, l’any 1977, en un llibre que porta per títol, precisament, ‘Espiral del silenci’. Aquí, això passava, per descomptat, durant la dictadura, va continuar passant durant la democràcia, i encara passa.

Amb les xarxes socials i la quantitat de mitjans que hi ha ara sembla més difícil que segons quines coses puguin passar desapercebudes…
— Segur, això és cert, però de silencis n’hi continua havent. Què passa, per exemple, amb les clavegueres de l’estat? I no parlo només del documental, que s’emetrà a TV3 i a la televisió basca, però en cap televisió espanyola. Em refereixo a la informació en general sobre l’operació Catalunya, que per a determinada premsa ni tan sols existeix. I tantes altres coses, que o bé no es graten prou o bé es tapen intencionadament. Encara recordo l’Onze de Setembre de la cadena humana. Aquell vespre vaig decidir mirar-me l’informatiu de Televisió Espanyola. De la cadena, no en van parlar fins al minut 22 de l’informatiu, i ho van fer de manera tímida. No va sortir ni al sumari. Encara hi ha molt espiral del silenci, i en trobaríem de tota mena i en les millors famílies. I pel que fa a les xarxes socials, és ben cert que dificulten els silencis informatius, però també he de dir que l’establishment, a nivell mundial, ha trobat la manera d’utilitzar-les per a generar soroll. Això també és més vell que l’anar a peu. És a dir, que els sistemes nous de comunicació alliberadors també són xuclats pel sistema i són digerits a favor seu per a treure’n profit amb gran facilitat.

Què hauríem de fer per què deixessin d’haver-hi alguns silencis d’aquests tan, diguem-ne, escandalosos, o aclaparadors?
— Sempre hi haurà un pols entre els poders i els mitjans de comunicació, és irremeiable. En tot cas, el que hem de fer és alimentar i reforçar el costat del pols on hi ha la professió periodística, perquè l’altre cantó sempre farà molta força. I ara podria dir que aquesta professió és cada vegada més desvalguda, menys combativa, que perd els valors… I hi hauria una part de veritat. Per exemple, és cert que en el llibre ‘Actituds ètiques dels  periodistes a Catalunya’, una recerca feta a la UPF fa uns anys, quan en l’anàlisi s’hi introdueix la variable d’edat, resulta que com més jove és el periodista més laxitud ètica té. Això sortia en gairebé en totes les respostes de la recerca quan es creuaven les variables. N’era una conclusió clara i trista. Però a la vegada no em vull permetre ser pessimista. I per tant, hem de confiar que la banda periodística del pols mantingui sempre una certa musculatura. Contra el silenci, més musculatura periodística.

Aquesta musculatura cal cultivar-la i entrenar-la…
— Sí, i aquest és un gran tema. D’on hauria de sortir aquesta muscultura? Segons el meu parer, de tres fronts del mateix pes: de les empreses, dels mateixos periodistes i dels receptors, els ciutadans. Comencem per les empreses: hem de poder tenir empreses periodístiques que, o bé perquè creuen realment que la bona informació és un bé social important i necessari, o bé perquè s’adonen que la bona informació ven, produeixin informació de qualitat i enforteixin aquesta musculatura.

I pel que fa als periodistes?
— Jo crec que encara podem dir que el periodista, quan creix professionalment, cultiva un amor exacerbat per la veritat. Això, per sort, vull pensar que encara no ho ha perdut, el periodista. Si un periodista no respon a aquest valor ètic, treballa amb vergonya, aliena o pròpia. Però amb vergonya. Per tant, el periodista, en general, segons el meu parer, ha mantingut aquesta ètica bàsica. Però voldria afegir-hi una reflexió. D’una banda, les universitats, que són un element cada vegada més fonamental, han incorporat assignatures d’ètica periodística, cosa que és molt necessària, imprescindible, però que alhora no és suficient. Crec que hi ha quelcom que ha canviat, respecte d’aquesta qüestió, que és més subtil i que penso que afecta els valors de l’ofici. Per exemple, quan jo vaig entrar al Diari de Barcelona, que és el primer mitjà per al qual vaig treballar, primer com a estudiant en pràctiques i després com a redactor, m’hi vaig trobar en Josep Pernau, en Josep Faulí, en Josep Maria Cadena i un reguitzell de professionals més que debatien cada dia sobre qüestions ètiques. En aquelles redaccions, tots junts realimentàvem els valors de la professió. Jo n’aprenia molt, sobre què s’havia de fer i què no s’havia de fer davant de determinades situacions. Vaig viure un grapat de dilemes d’ètica periodística i vaig aprendre moltes coses! Em penso que ara això passa menys, perquè molts dels nous periodistes no poden tenir aquest mestratge, molts treballen en redaccions en què no tenen accés a aquest debat, o que fins i tot són unipersonals. Per tant, penso que aquesta transmissió dels valors professionals ara ha esdevingut més complicada. Això no és culpa dels joves, sinó del fet que tenen menys oportunitats de tenir una escola dels valors ètics del periodisme.

Empreses periodístiques, en primer lloc, periodistes en segon lloc, però dèieu que el tercer element per reforçar la musculatura periodística en el pols contra els poders fàctics són els ciutadans, els receptors.
— Aquest tercer bloc no és pas més important que els altres, però potser és el més bàsic. Si partim de la base que l’ètica periodística es fonamenta no pas en cap deure dels periodistes sinó en el dret de la gent a rebre informació completa i veraç, l’actitud dels públics per exigir això és fonamental. I aquí és on, d’altra banda, em sap greu dir-ho, sóc més pessimista. Costa molt. Els públics acaben optant per l’entreteniment fàcil, per clicar sobre el tauró que mossega la cama d’un nen. Costa molt lluitar contra això. I, a sobre, això acaba funcionant, de facto, com a estratègia, sigui premeditada o no, del poder públic perquè la gent no s’interessi en allò que realment afecta la seva vida i l’hauria d’interessar, sinó en el tauró que mossega la cama d’un nen.

Hem d’educar l’audiència, per tant?
— Sí, penso que l’educació mediàtica és molt important, i ara que es parla tant de postveritat encara més, i que tenim camp per córrer. He de dir que aquest era el tema de la meva primera tesi doctoral, als anys setanta, que no es va acabar mai. Però vaig dedicar-hi molts esforços i vaig recopilar molta documentació per al marc teòric. De fet, arran d’això hi havia previst de fer un programa per a les escoles sobre educació mediàtica que tampoc no es va fer mai. En realitat s’ha fet poca cosa en aquest àmbit i, actualment, depèn del voluntarisme de certs mestres, alguns dels quals fan una feina realment fantàstica. Però no hi ha un disseny o un plantejament estructurat. Darrerament he estat a unes jornades d’Aulamedia sobre aquesta qüestió i he de dir que hi ha experiències molt bones. També els Premis el CAC a l’escola ens porten experiències boníssimes de mestres que saben ensenyar i motivar de manera brillant. Però són iniciatives disperses. Caldria sistematitzar-ho perquè la gent pogués tenir actituds crítiques vers els mitjans de comunicació, justament per a reforçar la musculatura que comentàvem. Aprendre a llegir-los i a interpretar-los, com es fa amb la literatura. I en segon lloc, aprendre’n els llenguatges bàsics. Que aquesta educació entri a les escoles és un dels nous reptes CAC. Als Premis CAC a l’escola, per exemple, que fa quasi quinze anys que es fan, hi participen un centenar d’escoles cada any i s’hi poden veure iniciatives que fan plorar, gairebé, d’emoció, perquè t’adones de les coses magnífiques que fan els mestres del nostre país. Si em permets, te n’explico una, que va guanyar un dels premis.

Endavant.
— Es veu un primer pla de la cara d’un nen de la classe en blanc i negre. I una veu de nen diu: ‘La Laia està trista. Però realment està trista, la Laia? Mirem-nos-ho bé’. Aleshores s’obria el zoom, la imatge recuperava el color i veies que senzillament la Laia mirava amb atenció un conte i que pintava. Demostrava que una imatge, sense context, podia ser molt mal interpretada. N’hi havia quatre exemples molt bons, tots amb aquest mateix principi. És a dir, hi ha un mestre que ensenya a nens de quatre anys que no es refïin de la primera impressió d’una imatge, que dubtin, es facin preguntes i que reivindiquin més context a la informació. Sensacional. El repte, com deia, és estendre això de manera estructurada. El CAC hi treballa a fons. I em consta que la conselleria d’Ensenyament hi té molt d’interès. A més, enguany s’hi afegeixen altres qüestions vinculades a internet que preocupen molt les famílies, com ara la identitat digital dels nens, el dret a l’oblit, etc. Són qüestions complexes que, de fet, ara el CAC s’ha fixat com a prioritat. De fet, a totes les jornades i debats que es fan actualment sobre educació i comunicació sempre acaben sortint aquests temes.

Parlàveu també de la postveritat…
— De fet, no hi ha debat sobre la postveritat en què no hi hagi, al final, algú que es pregunti: i això com s’arregla? I apareixen sistemàticament dues respostes, per a mi no excloents. La primera: periodisme, periodisme i més periodisme. I la segona: educació mediàtica. Sempre acaba sortint. A la nit que TV3 va dedicar a la postveritat, la Neus Bonet va utilitzar una etiqueta que m’he fet meva. Va parlar de la dieta mediàtica. Igual que estem convençuts que cal fer eduació alimentària als nens, és igual d’imprescindible ensenyar-los dieta mediàtica, perquè ells puguin confeccionar la seva dieta mediàtica saludable, tant pel que fa la sofà de casa seva com als telèfons i tauletes, que ja remenen des de l’ESO. Per a mi, ara més que mai, és fonamental.

Educació i periodisme… Heu estat degà dels estudis de Periodisme de la Pompeu Fabra. Fem bons periodistes?
— Fa vuit anys vaig tenir molt a veure amb un nou pla d’estudis del grau de Periodisme de la Pompeu Fabra i ja aleshores vaig preveure que el pla caldria revisar-lo cada any. Tot va molt de pressa i les universitats són lentes. Em consta que a moltes universitats s’han fet i es fan reunions i debats per a repensar el model, el professional del futur, etc. Però cal dir que per causa del mateix model universitari, les universitats generen un model de professorat bàsicament acadèmic. I l’equilibri que algunes universitats havien aconseguit entre professors de perfil acadèmic i professors de perfil professional tendeix a diluir-se. La tendència és substituir el professors de perfil professional per professors de perfil acadèmic. Quan jo estudiava Periodisme, recordo que els professors venien a classe de la redacció on treballaven i que, acabada la classe, tornaven a la redacció. Això es va perdre i es va fer molt d’esforç per recuperar-ho. Ara el risc és que, si no es vigila, es pot tornar a perdre. Dit això, les universitats fan bé el seu paper i cada any en surten periodistes molt bons. A més, actualment s’han potenciat molt les pràctiques obligatòries dels estudiants als mitjans de comunicació i això és bàsic, sempre que no es converteixi en una relació purament burocràtica. Però sí, cal lluitar per mantenir una relació constant i de tu a tu entre la universitat i els professionals, pel bé de la professió, de la musculatura que comentàvem, i pel bé de les universitats.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]