Fatima Mernissi deia que el feminisme és un “esforç a favor de la justícia i la igualtat de les dones”. Uns conceptes relatius ja que depenen del context. Per la pensadora, el feminisme eurocèntric és racista i imperialista quan no reconeix que l’opressió de gènere es creua amb d’altres opressions com d’ètnia o classe social, a les quals moltes dones, com les musulmanes, fan front diàriament.

Mernissi era fermament crítica amb el feminisme hegemònic. L’escriptora i politòloga va ser una de les impulsores del feminisme islàmic. Als anys 70 es va qüestionar temes considerats tabús dins la interpretació de l’Alcorà amb l’objectiu de defensar els drets de les dones dins la seva religió, l’Islam. Mernissi, filla i neta de dones analfabetes, va tenir l’oportunitat de formar-se gràcies a la posició social de la seva família i així defensar un moviment que es basa en la reinterpretació dels textos sagrats per tal de despendre’l de les lectures masclistes a les quals ha estat sotmès durant segles. Així doncs, les defensores d’aquest feminisme recalquen que l’Islam no és masclista, sinó que ho són les interpretacions que se n’han fet.

Orígens i interpretacions

És difícil establir una cronologia única per la quantitat d’interpretacions que se’n deriven. Nadia Hindi, professora universitària a la Universitat de Granada i membre de Red Musulmanas, considera que es podria establir una cronologia del feminisme islàmic a partir dels moviments reformadors i anticolonials dels segles XIX i XX en què l’Islam va acompanyar la lluita de les dones àrabs en diferents tendències ideològiques. La majoria de feministes coincideixen, però, en què és als anys 90 quan cristal·litza el moviment sota la categoria de feminisme islàmic a diferents països com Egipte, Iran, Marroc, Tunísia, Indonèsia i Malàisia. Neix com a resposta a diferents situacions de colonització i/o fonamentalisme religiós en què s’han trobat les dones.  “El feminisme islàmic és el fill no desitjat de l’Islam polític”, explica l’antropòloga Ziba Mir Hosseini, en referència a les ideologies conservadores que van imposar-se en alguns països islàmics i van introduir lleis patriarcals fent servir l’Alcorà com excusa.

El context també estableix diversitat entre les defensores del moviment.  Hindi recalca que és molt diferent ser feminista islàmica als EUA que a l’Iran perquè dins el feminisme islàmic intervenen eixos com la nacionalitat, la cultura i la classe social que són font de pluralitat. Tot i les diverses interpretacions que es deriven del feminisme islàmic, existeix un objectiu comú: la reivindicació de la igualtat de gènere i justícia a través d’arguments islàmics.

Fes clic a les protagonistes per saber-ne més

 

La controvèrsia del vel

El vel és polèmic als països del nord. Existeix un gran debat sobre la regulació de símbols religiosos als espais públics. Wassyla Tamzali, ex directora del Departament d’Igualtat de Gènere de la UNESCO, rebutja l’ús de tot tipus de vel ja que el considera una forma d’opressió de la dona musulmana. Ariadna Solé, doctora en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona, defensa que “cada dona té dret a vestir com vulgui i a practicar la seva religió o viure el seu ateisme”. En la mateixa línia, la feminista islàmica Nadia Hindi diu que “l’Alcorà no obliga a les dones a portar cap peça de roba específica” i recalca que “moltes musulmanes feministes el porten com a símbol d’entrega a la voluntat d’Al·là i no dels homes”. A més, defensa que prohibir l’ús del hijab atempta contra les llibertats de la dona tant com l’obligació de portar-lo. D’aquesta manera, es crea una mesura no només masclista, sinó també racista.  

Feminismes diversos

Els rols de poder entre homes i dones també es poden extrapolar a opressions dins el propi moviment feminista. El feminisme islàmic critica que la dona feminista blanca, quan es basa en l’estereotip de la dona musulmana a qui cal alliberar, està exercint racisme des del feminisme. “Ella, que vol canviar el sistema perquè la situació de la dona sigui més igualitària, reprodueix els esquemes colonials de supremacia”, afirmava Mernissi al llibre El poder oblidat.

En aquest sentit, un dels eixos del feminisme islàmic és crear una estratègia pròpia des de la qual lluitar pels drets de les dones, trencant amb la narrativa colonial que imposa el feminisme eurocèntric com a únic camí vàlid per l’emancipació de la dona. Per això, té trets que el diferencien conceptualment, com “la reivindicació d’una dimensió espiritual”, explica Hindi. Des de corrents crítiques amb el feminisme religiós, com el representat per Tamzali, s’afirma que “el feminisme és una ideologia d’alliberament i l’Islam, d’obediència”. Solé apunta que aquesta crítica parteix d’una visió essencialista de la religió, que nega que les religions són construccions socials i per tant, relatives. I Hindi es pregunta: “El feminisme occidentalocèntric és alliberador per a qui?”

Tot i així, entre els diferents feminismes, religiosos i laics, hi ha punts d’entesa. Hindi afirma que si l’objectiu és la igualtat i la justícia social, “sí que es persegueixen les mateixes metes, tot i partir de cosmovisions diferents”.

El feminisme islàmic és molt divers, i fins i tot l’ús del terme “feminisme” no és comú a les diferents maneres de viure’l. Algunes activistes, com Sirin Adlbi Sibai, refusen utilitzar el terme feminisme ja que consideren que l’Islam és igualitari per tots els ésser humans i per tant, és una redundància parlar de feminisme islàmic. Hindi, per contra, el recolza per explicitar la lluita de les dones en un context de tanta opressió i violència i “perquè no només el feminisme occidentalocèntric posseeix el segell d’autenticitat”, conclou. Aposta, doncs, per descolonitzar el llenguatge, esborrant l’empremta de la dominació d’Occident.

El pensament descolonial, eina contra la islamofòbia

Una empremta que també es deixa veure en l’auge de la islamofòbia als països del nord. La islamofòbia és l’odi envers les persones musulmanes i es construeix, en part, “en base al binarisme Occident/Orient”, explica Hindi. Establint aquesta separació, ja des del colonialisme, s’ha traçat una línia que desemboca en racisme i rebuig. Solé alerta que aquest fenomen afecta especialment a les dones, a qui aquesta islamofòbia les afecta en el dia a dia: “Dones musulmanes que han participat en diferents estudis declaren tenir dificultats en àmbits com la feina o l’educació”. En aquest sentit, s’ha encunyat el terme islamofòbia de gènere. Sirin Adlbi, però, no l’accepta: “La islamofòbia és un dispositiu de poder colonial, sistema caracteritzat per ser capitalista, cristianocèntric, patriarcal, sexista i blanc. Per tant, no cal parlar d’islamofòbia de gènere, ja que la islamofòbia en si ja és patriarcal”.

L’eina per combatre-la pot ser el feminisme descolonial, que busca trencar els esquemes mentals col·lectius establerts a partir del colonialisme. Alhora, aquest moviment de pensament posa en evidència la tècnica del purplewashing, consistent en emprar el feminisme per aplicar polítiques racistes o fer discursos islamòfobs. Per exemple, la llei francesa prohibint el burkini. “Per suposadament protegir les dones de les imposicions per part d’altres homes, se les obliga a destapar-se per la força: unes i altres no deixen de ser diferents formes de control sobre el cos de la dona”, explica Solé. Hindi ho corrobora, però és optimista pel futur: “La part positiva és que cada vegada més feministes comprenen que no es pot separar la lluita antimasclista de l’antiracista”.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]