Àlex Martín Escribà és ara com ara el nostre màxim expert en novel·la negra. En la que es fa ací i en la que es fa a Espanya. Però aquesta especialització en la literatura de gènere negre és només un vessant de la seva tasca intel·lectual: professor de català a la Universitat de Salamanca –on també fa classes sobre el gènere negre i sobre la narrativa aplicada als videojocs, entre més dèries investigadores–, és director de la col·lecció ‘Crims.cat’, de l’editorial Alrevés, té temps d’escriure assaigs a quatre mans, bé amb Jordi Canal (tots dos van fer l’estudi sobre la Cua de Palla), bé amb Javier Sánchez Zapatero (imprescindible el seu Continuarà, sobre les sagues a la literatura de gènere espanyola) i també temps per a escriure estudis tot sol, com el que ha servit per a recuperar el vessant policíac de Rafael Tasis. La seva llista de publicacions acadèmiques fa feredat, i més si tenim en compte que va néixer el 1974. Ha fet conferències a tot arreu, últimament molt sovint a l’estat francès. Del seu recorregut acadèmic, cal recordar l’experiència com a lector de català a l’Havana i a Grenoble i l’organització del congrés de catalanística a Salamanca. No us ho confessarà mai, però té un secret per a aconseguir que tothom qui convida a la ciutat castellana vulgui repetir experiència: sap qui té les claus de la biblioteca universitària i sap on fan les millors croquetes i on es menja el millor pernil. Malgrat aquest doble vessant acadèmic, té una altra passió: el món medieval i la literatura de cavalleries. Diuen que de vegades s’assembla a Sean Penn –sobretot si el compareu amb imatges de l’actor a Mystic River– i té una croada més dura que la dels Percevals i companyia: aconseguir que les literatures de gènere tinguin prestigi a la universitat. Per acabar-ho d’adobar, acaba de trobar el ‘Poema dit de la redempció’, de Jaume Fuster, un text que publicarà Meteora aquesta primavera.

Àlex Martín Escribà.

Sou professor de català a la Universitat de Salamanca. Quina mena d’alumnes cursen aquests estudis a la universitat castellana? Quins nivells hi impartiu?
—La Universitat ofereix diversos nivells de llengua catalana: des dels més inicials fins als de perfeccionament. Per tant, s’hi pot seguir un itinerari prou complet. Pel que fa a l’alumnat, en tenim molt i de molt variat: alumnes anglesos, francesos, italians, xinesos, coreans i també espanyols, és clar! El català és plenament consolida a la universitat i avui hi ha més de setanta alumnes entre tots els cursos. Són unes xifres esplèndides per a una universitat espanyola i cal que l’àrea de català creixi amb nou professorat.

La vostra tesi doctoral tractava sobre Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster i la literatura policíaca i de gènere negre. No únicament optàreu per una tesi sobre gèneres populars, sinó que a més a més la vau defensar en català. I era el moment més complicat de la crisi dels papers… Tot i això, vau obtenir cum laude.
—Són dues coses independents. Jo vaig llegir la tesi ara fa set anys i ara per ara és l’única que s’ha escrit i presentat en català a la universitat. M’agradaria –ara que sóc al cap visible de la llengua catalana a Salamanca– que se’n llegissin moltes més. Seria un símptoma de normalitat cultural i lingüística. Tant de bo això sigui l’obertura d’un camí.

Durant un temps, el carrer on hi ha l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola va ser rebatejat amb el nom de carrer de l’Espoliació, tot i que, és clar, des del país no es reclamava més que un acte de justícia que és el retorn de la documentació robada durant la guerra de 1936-1939 i després de l’entrada als Països Catalans de les tropes feixistes.
—Sí, i també hi havia pancartes que denunciaven el robatori de l’Arxiu a la Plaza Mayor de la ciutat en plena època nadalenca. Bé, és que tot plegat fou una manipulació política de la dreta espanyola per a aconseguir vots. Si els papers no haguessin estat nostres no hauria passat res. La veritat és que tot plegat va ser un procés prou penós, com la majoria de les manipulacions des del poder. Us en faríeu creus, del patetisme que es va arribar a viure.

En canvi, des del punt de vista acadèmic, la universitat es deu vantar de tenir el català entre les seves llengües, essent com és un temple del saber que fa més de vuit-cents anys que cerca l’excel·lència i que té en l’ensenyament de les llengües un dels seus pilars.
—Se’n vanta i amb raó. Salamanca és una de les universitats pioneres en aquest sentit. S’hi ensenya el català des del 1995. Això és un fet importantíssim. Ara, tenim un problema de presència del català en els estudis universitaris a la resta de l’estat espanyol. Gairebé no s’hi ensenya i després es parla de normalització i respecte. Caldria que qualsevol alumne pogués aprendre el català a qualsevol universitat espanyola, com també fóra bo d’incloure’l en el serveis d’idiomes de totes les comunitats d’Espanya. Quan tot això arribi començaré a creure segons quines afirmacions.

Anem per un moment a la vostra tesi. De moment, dels tres autors que vàreu estudiar, heu publicat ja un llibre sobre Rafael Tasis. És encara un complet desconegut de les nostres lletres?
—Crec que a poc a poc hem aconseguit revalorar-ne la figura i la importància que va tenir la seva producció literària, com a servei i paradigma al país. Fins al punt que fa poc que vam organitzar un seminari sobre la seva figura i va ser tot un èxit. Jo m’he encarregat de descobrir el ‘Tasis policíac’ que és d’una importància cabdal. Qui es pot imaginar d’oblidar Edgar Allan Poe o Dashiell Hammett quan parlem gènere del gènere negre o policíac? Oi que no té cap sentit? Doncs a Catalunya, tampoc.

Precisament, el presentau com el nostre Edgar Allan Poe, com un autor seminal pel que fa al gènere negre, però va tocar molts més gèneres…
—Efectivament: teatre, periodisme, traducció i moltes altres disciplines. Un home d’una globalitat absoluta.

També sembla força oblidat –ho heu denunciat alguna vegada–Jaume Fuster.
—És el meu objectiu pendent. Ara enllesteixo un assaig sobre la seva aportació a la novel·la negra i policíaca. No entenc gaire bé l’oblit de Fuster, que inaugura el gènere a casa nostra, amb Manuel Vázquez Montalbán, o fins i tot abans, perquè De mica en mica s’omple la pica es publica el 1972, dos anys abans de Tatuaje. L’hem de reivindicar, com s’ha fet amb Rafael Tasis, perquè va ser un treballador incansable, un home que va fer una tasca importantíssima per a la nostra cultura, que es va preocupar d’aconseguir captar nous lectors en la nostra llengua i lluitar per una normalització i una professionalització. Li devem molt sense ser-ne conscients.

Acabeu de trobar-ne un poema inèdit, el ‘Poema dit de la redempció’, una obra de joventut que publicarà Meteora aquesta primavera i on ja es poden veure alguns trets clau de l’obra de Fuster…
—Sí, vaig trobar-lo regirant el seu fons personal, a la Biblioteca de Catalunya, i és una joia que calia publicar per reivindicar la figura d’un home caigut inexplicablement en l’oblit. Sabia que era inèdit des del primer moment i el considero un troballa valuosíssima. Fuster és una figura cabdal de les lletres catalanes durant el postfranquisme, iniciador del gènere policíac als setanta i un dels autors capdavanters de l’anomenada generació literària dels setanta, entre molts més mèrits. Vaig telefonar a la Maria Antònia Oliver i em va dir que era un llibre de joventut –el va escriure el 1967–, però aquest era per a nosaltres –per a mi i per a Meteora– bona part de l’encant. És un poema autobiogràfic que parla de la generació de la postguerra, de la Barcelona dels desoris polítics, de l’amor que ja sent per l’art d’ajuntar paraules i de les seves lectures, de Gabriel Ferrater a Salvat Papasseit, passant per Espriu, Riba, Guerau de Liost i estrangers com ara Rimbaud, Baudelaire, Villon… De seguida ho vaig comentar a Jordi Fernando i M. Dolors Sàrries, de Meteora, i van mostrar-hi tot l’interès del món. Els n’estic molt agraït. Són persones que estimen els llibres i saben valorar allò que tenen entre mans.

És obligatori que us pregunti pel centenari de Pedrolo, que es farà l’any que ve? Què penseu que seria indispensable que es fes?
—Doncs he llegit que es faran diversos actes a les universitats catalanes. És la gran oportunitat de reivindicar-lo. Espero que no s’aprofitin només els seus ideals polítics per omplir pàgines sobre el procés d’independència i que se’n valori també en profunditat l’obra literària. S’ha de fer un ‘Pedrolo transgressor de gèneres’ i analitzar en un seminari la seva aportació al gènere narratiu popular: l’eròtic, el de ciència-ficció, el fantàstic i el policíac, entre més.

En conjunt, com valorau l’obra negra d’aquest escriptor?
—Doncs és l’obra d’un home que s’anticipa el temps viscut, que sap les possibilitats que aquest gènere pot tenir entre els lectors catalans i a més a més és l’introductor del gènere negre nord-americà. Només cal veure els paral·lelismes entre Joc brut i El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain; Mossegar-se la cua i Un estrany a la meva tomba, de Margaret Millar; o Es vessa una sang fàcil i la narrativa de William Riley Burnett.

Sou el director de la col·lecció de novel·la negra ‘Crims.cat’, que acaba de fer cinc anys. Com la definiríeu?
—No sé definir-la. Em sap greu. Sí que sé que hi havia la necessitat de crear una col·lecció veient que no n’hi havia gairebé cap que funcionés de manera regular, amb coherència i un director que la dirigís. Alrevés va arriscar-se i l’ha encertada, tant que fins i tot ara han aparegut col·leccions com bolets. Això vol dir que ‘Crims.cat’ és pionera en aquest sentit i que s’han fet les coses correctament.

I com definiríeu la situació de la novel·la negra a casa nostra? Heu dit que sovint hi faltava mala bava i també que les grans renovacions les aporten els autors valencians…
—La situació és d’una gran producció, però em molesten les eufòries. Tenim uns quants noms de gran interès, però no seria una llista gaire extensa. Però passa que no ens diem les veritats els uns als altres (som un país tan petit) que ens ensabonem per no fer-nos mal i així no anem enlloc. Els autors valencians m’entusiasmen. Per a mi, la millor novel·la negra que es fa avui prové d’allà. Sóc un enamorat d’en Xavier Aliaga, Juli Alandes, Silvestre Vilaplana, Vicent Usó, Josep Lluís Roig etc….

A la col·lecció hi conviuen autors del país i estrangers. Si no fos un problema de diners, quin autor i quin títol us agradaria incorporar a la cultura catalana amb una traducció a la vostra col·lecció?
—La combinació entre autors locals i forans és un signe de normalitat. No tinc cap autor que no hagi pogut traduir a ‘Crims.cat’ per raons econòmiques. De fet, tenim una bomba preparada per al 2018 que sorprendrà tots els lectors de novel·la negra del país.

Dirigiu amb en Javier Sánchez Zapatero el congrés de novel·la i cinema negre de la Universitat de Salamanca des de fa tretze anys. Què és? Per què té tant d’èxit?
—Bé, sempre dic que és un festival diferent. És fet des de la  universitat i d’aquest format no se’n fa cap més. Fa tretze anys que vam obrir un camí cap a la investigació del gènere de manera seriosa i rigorosa i hi ve gent d’universitats de tot el món. A més, Salamanca té un element que no té cap festival del país: recull per escrit tot allò que s’ha dit en un llibre de publicacions. De la resta de festivals, no se’n podrà llegir res; en canvi, ja hi ha dotze llibres publicats on es poden trobar estudis de literatura, cinema, videojocs, televisió, còmic, etc. Segurament no som tan famosos com alguns altres, però estic segur que aquesta feina romandrà al llarg del temps. La clau de l’èxit és l’amistat amb en Javier i la nostra il·lusió, que roman intacta encara que cada any estem una mica més cansats. Ens fem grans, què hi vols fer!

En general, per què la novel·la negra fa tanta por als acadèmics i als crítics dels mitjans de comunicació?
—Doncs perquè no la llegeixen, ni la coneixen i, com deien Borges i Bioy Casares, perquè li faltava ‘el prestigi del tedi’. La universitat en general té un problema greu: estudia sempre el passat, però no el present, els temps actuals. Totes les universitats del món haurien d’ensenyar el gènere negre i policíac per a entendre que passa al nostre món. Nosaltres a Salamanca impartim una assignatura del gènere i tenim any rere any més d’un centenar d’alumnes. Alguna cosa els deu cridar l’atenció, no?

I per què es fa tan poc assaig sobre aquest gènere?
—Perquè la gent no llegeix gairebé assaig. A diferència de països com França –on aquest gènere té consideració–, aquí quan parlem de gènere negre no es publica gairebé res. Això sí, surten especialistes de tots les cantonades. Així anem. De fet, fa poc es va morir el gran especialista del gènere, en Xavier Coma, i no se li va fer cap homenatge. Som així, què vols fer-hi!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]