Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha aprovat una moció en què es vincula l’ajut als mitjans de comunicació privats amb diversos factors, entre els quals acceptar la publicitat institucional, i específicament la del referèndum.

Aquesta moció, que té una redacció molt confusa, em sembla un error. L’ajut als mitjans –les subvencions– és clarament regulat d’acord amb un seguit de paràmetres objectivables. Tothom s’hi pot acollir. I el govern no pot donar més diners o menys diners segons si el mitjà li agrada més o menys. Si de cas, estaria bé de discutir si ha d’haver-hi subvencions o no, però el mètode és impecable: transparent i obert a tothom.

Per això amenaçar ara els mitjans dient-los, com es podria desprendre de la moció, que la publicitat i els ajuts resten condicionats al fet de publicar els anuncis del referèndum és trencar el mètode correcte, introduint una arbitrarietat de base ideològica, que crec que és un retrocés.

Sobretot perquè, a banda els ajuts regulats i transparents, encara no hem aconseguit que un model semblant s’impose en la gestió de la publicitat institucional. De ningú. Totes les institucions la fan servir per premiar o incentivar uns mitjans contra uns altres, sense tenir-ne en compte ni l’impacte real, ni l’interès objectiu, ni cap criteri que es puga explicar mínimament en públic. En el cas de l’estat espanyol, això és un escàndol de dimensions multimilionàries, però, en proporcions menors, també passa als nostres ajuntaments i Generalitats. Doncs si ja hi ha una eina que es basa en l’arbitrarietat i la discriminació, no crec que siga cap bon senyal estendre aquesta arbitrarietat en compte de reduir-la.

(Dit això, estic molt d’acord en una altra part d’aquesta moció, que reclama que es faça públic l’import de les insercions publicitàries que tots els mitjans rebem de la Generalitat. Seria molt instructiu i faria callar moltes boques.)

Em sorprèn que una part de l’independentisme haja reaccionat a aquesta decisió amb molta alegria. Fins i tot hi ha qui ho justifica dient que exigir que els mitjans posen anuncis del referèndum és reclamar que efectuen un servei públic i no coartar una opció ideològica. Això és una mentida pietosa, perquè és ben evident que l’opció ideològica d’una part de l’unionisme és precisament impedir el referèndum.

Entenc que molta gent sent l’agressivitat d’alguns mitjans contra el procés gairebé com una agressió personal. Però adoptar les formes de l’unionisme que precisament sempre hem criticat (en aquest cas, l’arbitrarietat de dir ‘aquest sí, aquell no’) és un error monumental. Ells ens amenacen cada dia, però això no justifica que nosaltres els amenacem a ells. Ben al contrari: precisament perquè sabem què significa sentir-nos amenaçats, hauríem de ser els primers de no amenaçar-los mai. Que si la república catalana copia els vicis del regne d’Espanya ens haurem derrotat a nosaltres mateixos abans de començar.


[Bon Dia] –Ahir es van presentar els avals per a la secretaria general del PSPV i Ximo Puig gairebé dobla els del seu contrincant. Després d’haver vist què va passar amb els avals de Susana Díaz i Pedro Sánchez, ja hem après que això no necessàriament significa res, però la veritat és que en el cas del PSPV la diferència és molt més gran. Si Puig efectivament derrota el candidat de Sánchez potser fins i tot s’obre un panorama molt interessant al País Valencià. Un PSPV enfadat i renyit amb el PSOE en la situació que vivim donaria molt de joc polític.

–Diu El País (en la versió en castellà) que Catalunya farà una constitució a l’estil bolivarià, copiant la manera de fer de Nicolás Maduro. Caram. Diuen que El País s’ha posat en venda i que El Heraldo de Aragón és l’únic que ha fet una oferta per comprar-lo. Caram.

–La celebració dels cent cinquanta anys de la creació del Canadà –que cal recordar que no fou completament independent fins el 1982– ha servit per a una gran operació de propaganda sobre les virtuts d’aquest país que a mi no em reca gens de reconèixer que em sembla dels més decents del món. Dit això, molts quebequesos no pensen igual, i encara menys molts indígenes (indis i èsquims). Ho explica molt bé a Torontoist Jamaias Dacosta.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]