Demà Marine Le Pen i Emmanuel Macron s’enfrontaran en un debat televisat que marcarà sens dubte la campanya de les presidencials franceses. Quan es van saber els resultats de la primera volta, la sensació general era que la segona seria una passejada per al sorprenent candidat independent que, per primera vegada en la cinquena república, havia passat a la segona volta. Però el contraatac de Le Pen ha estat intens i sembla que fa efecte. Ahir una enquesta de Le Figaro deixava la situació en un encara confortable 59% per Macron contra 41% per Le Pen però aquesta és a la vegada la xifra més alta que ha aconseguit fins ara la candidata de l’extrema dreta. Macron fa una campanya molt grisa i Le Pen va sembrant dubtes sobre ell. Però sobretot va demostrant que sap ben bé on hi ha la clau de l’elecció: en les ombres del seu contrincant.

Els analistes fins i tot han fet uns càlculs sobre la condició bàsica de la victòria de Marine Le Pen diumenge vinent: cal que ella conserve el seu electorat i que dels possibles votants de Macron una quantitat important acaben no acudint a les urnes. Partint del 58 a 42 que es preveia després de la segona volta per a Le Pen, és imprescindible aconseguir que el 90% del seu electorat vote (cosa fàcil) i que, en canvi, només vote el 65% del possible electorat de Macron (cosa més complicada). Com si ho sabés, i sembla que ho sap, en aquests vuit dies passats Le Pen ha incidit en aquest flanc sense parar.

Trencar l’aïllament amb Debout la France
Per a fer-ho ha dissenyat dues estratègies que aparentment funcionen. El Front National és un partit tòxic al qual fins ara ningú no volia acostar-se. La primera cosa que havia de fer Le Pen era separar la seua imatge de la del partit, si això era possible, i trobar aliats en la dreta republicana que dignificassen la seua candidatura. Per això ha dimitit de la presidència del Front National i s’ha aliat amb el candidat Nicolas Dupont-Aignan.

Amb un milió de vots a la primera volta, Dupont-Aignan representa allò que s’ha anomenat ‘la dreta extrema’, un nucli d’electors que no vota el Front National perquè creu en els valors republicans, però que és tan de dretes que podria votar Le Pen com a únic remei per a frenar Macron. El fet important del pacte amb Dupont-Aignan i el seu partit, Debout la France, és que per primera vegada en la història el partit de Le Pen arriba a un acord amb un altre partit. Amb això el cordó sanitari que havia impedit al Front National d’arribar a les institucions es destrueix. I la notícia no és poca cosa.

Les conseqüències han estat encara aparentment limitades, però immediates. Algunes personalitats de la dreta francesa, com Christine Boutin, fundadora del Partit Demòcrata-cristià i ex-ministra de Sarkozy, o la històrica gaullista Marie-France Garaud han anunciat que votarien Le Pen. Una autèntica sorpresa, mirant-ho des del perfil dels votants de fa només quinze dies. No és molt, però és molt més que no s’esperava ningú. I encara falten els dies més decisius. Le Monde titulava el cap de setmana: ‘El front republicà es trenca’. El resultat final dependrà de fins a quin punt arribe a trencar-se.

I per què passa això? Per les ombres d’Emmanuel Macron. Garaud ho diu amb totes les lletres quan anuncia el seu suport a Le Pen: ‘Tinc la sensació que Macron no té amor propi, que no és lúcid, sembla un gos petit abatut. Ni respecta França ni és la persona que pot aturar la destrucció política de França.’  Boutin ho remata: ‘Macron encarna tot allò que jo no estime, tot allò que s’oposa als valors que han marcat la meua vida política: és el liberalisme llibertí, la globalització, els diners, la banca.’

A conquerir el ‘vot insubmís de l’esquerra’
És precisament basant-se en això que Le Pen ha llançat la segona part del seu atac, el més perillós de tots, de llarg: aconseguir que els votants de Mélenchon decanten la balança cap a ella. Amb l’abstenció.

Le Pen ha comptat d’entrada amb la sorprenent complicitat de Mélenchon mateix, que fins ahir no va demanar als seus electors que votassen contra la candidata del Front National. Mélenchon va ser ambigu fins a extrems desconcertants després de la primera tanda. Primer va dir que ni l’un candidat ni l’altre no el satisfeien, però va criticar molt més Macron que no Le Pen. Després va dir que ell no votaria Le Pen però es va negar a dir si votaria Macron o optaria pel vot en blanc. Finalment, quan les enquestes ja comencen a ensenyar una fuita d’aigua més que notable dels seus seguidors cap a Le Pen, Mélenchon ha dit que calia aturar-la i que això implicava votar Macron. Ara, l’escoltaran els seus electors?

Novament Marine Le Pen ha jugat molt bé les cartes. Immediatament després del resultat de la primera tanda, es desmarcà tant com li fou possible del FN i va anar bastint una campanya entorn de la idea de la ‘França insubmisa’, un adjectiu que té molta tirada entre els votants de l’extrema esquerra.

Le Pen s’adreça ara en els seus discursos als qui han acabat essent ‘perdedors amb la globalització’ i troba la manera de posar contra les cordes un Macron que representa exactament això i que té un punt feble tenebrós: qui paga la seua campanya, qui té al darrere?

Per això Le Pen no ha dubtat a fer servir el cos a cos. Quan Macron va visitar la fàbrica de Whirlpool, a punt de ser deslocalitzada, Le Pen s’hi va presentar buscant-lo i acusant-lo de donar suport a la globalització que deslocalitza mentre en campanya fa veure que es preocupa pels obrers. Ella mateixa, allà, va definir la segona tanda com ‘l’enfrontament entre la candidata dels obrers i el de l’oligarquia’. És creïble això? Le Pen no és la candidata dels obrers però Macron, sens dubte, és el de l’oligarquia. I l’esquema recorda el combat entre Trump i Clinton, que guanyà precisament Trump gràcies als vots del treballadors demòcrates del cinturó industrial, castigat per la globalització.

El problema de l’estratègia de Le Pen és que és massa òbvia. Es veu de lluny que pretén escampar el dubte entre l’esquerra. Però en realitat no necessita que l’esquerra la vote a ella ‘com a candidata dels obrers’. L’abstenció, li cal. L’abstenció dels votants de Mélenchon sobretot, i si pot ser la dels votants de la resta de l’esquerra, als quals molesta el perfil de Macron.

L’abstenció serà la clau
La participació, en definitiva, serà la clau de tot. Si baixa de l’històric límit mínim de Pompidou el 1969, precisament el 69%, Marine Le Pen podria fer la gran sorpresa i ser elegida presidenta de la República diumenge vinent. Com més puge la participació, més difícil li serà de guanyar.

De fet, un candidat no ha partit mai en la segona tanda d’una diferència tan gran de vot estimat en contra. En tres eleccions de les nou anteriors, el candidat que havia quedat segon en la primera tanda ha guanyat contra el que havia quedat primer, però en cap d’aquelles eleccions no hi havia en joc el que hi ha en aquestes: ni més ni menys que aturar l’extrema dreta, una extrema dreta que si arriba a guanyar podria clavar un colp mortal a la Unió Europea i fer entrar el continent en una desestabilització i una incertesa com mai no hem pogut imaginar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]