Aixòs és aixins

El premi Documenta de narrativa és el talent xou de la literatura catalana. Si mireu la nòmina de guanyadors al·lucinareu, perquè veureu la carona que feien de joves (només s’hi poden presentar els menors de 35) molts escriptors consagrats a qui aleshores només coneixen a casa seva. És un premi amb prestigi, i això fa que de vegades la competència sigui despietada. Fins al punt que fins i tot un filigranes com en Pol Beckmann, la nova perla de Quaderns Crema, no se’l va poder endur perquè aquell any n’hi havia un altre que va fer més peça. És la síndrome Poulidor, aquell ciclista extraordinari que sempre obtenia la segona posició perquè va tenir la mala sort de competir primer contra Anquetil i després contra Merckx.

Tota aquesta ensabonamenta només era una prèvia per destacar encara més l’estrella que ha nascut enguany. Xavier Mas Craviotto, estudiant de FilCat de 22 anys i tercera part del web comhodiria, és un lletraferit amb molt de potencial, i a cap membre de cap jurat li hauria passat per alt. A La mort lenta (que no sortirà fins d’aquí a uns mesos) trava una història d’amor i desamor combinant una elegància precisa amb una certa experimentació formal que en fan un text absorbent. Però sobretot hi demostra un domini del material verbal certament infreqüent, especialment en la naturalitat dels diàlegs, que són, al meu entendre, la prova de foc per a tot escriptor. Segur que us heu fet tips de llegir converses inversemblants a les novel·les, i encara més de sentir-ne a les pel·lícules, redactades per escriptors i guionistes sense oïda per a la llengua vera. Malgrat una brama absurda que circula (‘jo no llegeixo en català perquè els escriptors no escriuen com es parla’), aquest defecte és un contagi de l’escola castellana, aquella que fa dir als personatges de sèries contemporànies coses com aguarda un momento o enseguida me reúno contigo, que a la Hispània peninsular no s’han pronunciat des del temps de la mariacastanya (si és que s’han fet servir mai). Bé, és un contagi dels primers temps de tevetrès, que amb el temps i les queixes per l’encarcaramenta s’ha invertit fins a passar-se una mica de frenada (per entendre’ns, seria el camí que va del hieratisme expressiu de Dallas al passavoltisme de Merlí).

Torno al tema, que em distraieu. De totes les virtuts que aplega el guanyador del Premi Documenta 2018, deia, la més destacada, ves per on, al llibre no hi surt. La trobareu en tot el seu esplendor al perfil de Twitter, on es permet el luxe de saltar-se la normativa lingüística sempre que li ve de gust: variants morfològiques com ‘no t’hai vist’ o ‘faic’, termes dialectals no estàndards com ‘allavòrens’, ‘prouta’ i ‘aixins’, barbarismes detonants com ‘cutre’, grafies paròdiques com ‘xutlo’ o pronúncies col·loquials anormatives com ‘prèmit’ o ‘per favort’. Un registre volgudament informal, més pròxim a l’oralitat que no pas a l’escriptura. Que de fet ja és això, Twitter. ‘Aixòs’, per ser més precisos. I cap dels interlocutors que interactuem amb ell, o entre nosaltres, en català pre- (o post-) normatiu pensem de l’altre que no sap escriure. Ben al contrari.

Escriure desbordant la normativa: un dels grans plaers de l’home contemporani. Rectifico: un dels grans plaers de l’home contemporani que se sap la norma. Perquè per poder transgredir les regles, i això és una cosa que ens van ensenyar fa més d’un segle els avantguardistes, primer les has de conèixer bé. Les has de dominar. Fer faltes perquè ignores les normes ortogràfiques no és transgressió, és mera ignorància. Picasso no hauria inventat mai el cubisme si prèviament no hagués après pintura figurativa a l’acadèmia. L’Enric Casasses no hauria pogut fer mai aquelles exuberants variacions fòniques que són alguns dels seus millors poemes sense aprendre’s primer quasi de memòria la poesia d’Ausiàs Marc.

Si tu no et sents segur amb el codi que utilitzes per escriure però aspires a dominar-lo, és lògic que demanis ajuda i agraeixis que et corregeixin. Perquè aprendre a fer bé les coses, i qui diu redactar diu ferrar ous, és prova d’esperit noble. Però també és un camí sense final clar. La perfecció ningú l’ha vista (que grotesc haver de dir-ho!), i cadascú estableix els seus límits. Si per a tu la llengua no és més que un codi comunicatiu per tal de vehicular allò que vols expressar, el teu límit serà segurament la correcció: no fer faltes, dominar els pronoms febles i la sintaxi, pronunciar correctament… És com aquells per als quals el cotxe solament és un mitjà de transport: t’aprens el codi de circulació, mires de cenyir-t’hi i avall. Però si l’automòbil o la motocicleta són més que això (una font d’emocions, per exemple), llavors inevitablement el codi et quedarà curt. Si estàs malalt de llengua, és molt probable que la correcció gramatical no sigui sinó el trampolí indispensable per anar més enllà. Molt més enllà, de vegades. Fer filigranes estilístiques (com fan molts poetes), multiplicar el teu repertori lèxic (com uns quants escriptors), adequar la teva expressió a les varietats locals (com alguns especialistes)… Si arribes a aquests extrems, ja ets a punt de completar el cercle. La teva relació amb la llengua és molt més que utilitària, i només et falta l’últim graó, justament aquell que et retornarà al principi: recuperar la parla primigènia, l’anterior a la codificació.

Perquè en l’expressió primigènia, en el verb que fou abans (molt i molt abans) que l’escriptura, hi ha el gust real de l’expressió. L’estàndard és un artifici, un constructe al qual ens avenim per mor de convivència, de la mateixa manera que a les rondes mirem de no superar els vuitanta i d’indicar els canvis de carril amb l’intermitent. Però fer derrapades als descampats és molt més divertit, i per descomptat ensenya a conduir millor, per més banalitats que brami la correcció política. Aquest mateix article, per exemple, està redactat en un català vaticanament normatiu, però si en comptes d’enviar-lo a VilaWeb us l’hagués pogut exposar en veu alta i en seu privada, ho hauria fet amb un respecte menys escrupolós per la gramàtica, afegint-hi alguna onomatopeia i quatre localismes, i ho hauríeu trobat més acolorit, més expressiu. Hi hauríeu xalat més. Tot això, tanmateix, qui no experimenta el gust de la velocitat no ho pot entendre. Ara, allò que ningú, ni el més prudent dels conductors, podrà dir mai és que en Niki Lauda no sabés conduir. Per poder-se posar a tres-cents per hora, per avançar resoludament per la dreta o per fer una virolla, has de ser bon conductor. Has de xalar com un nen, amb el volant a les mans, i haver-t’hi dedicat hores i hores. Per això, tots els qui, en matèria de llengua, encara apreneu a canviar de marxes o activar el fre motor, endavant i ànims; perquè a mesura que la inseguretat us vagi deixant d’encarcarar, podria ser que un dia us abellís d’aixecar roda o d’estripar amb tercera fins a cent vint. Aquell dia, l’insondable plaer de la transgressió s’endurà per sempre la soporífera, mal que necessària, correcció.

I bona entrada d’any.