Aitor Idigoras: “El model basc va arraconar els ‘maketos’, i els xarnegos van ser considerats catalans”

Mentre a Catalunya el govern i la comunitat educativa entomen l’ofensiva judicial del 25% de castellà a les escoles, al País Basc els partits discuteixen al parlament com reformar la llei d’educació, i l’ús de l’èuscar centra bona part del debat. En aquesta entrevista, Aitor Idigoras, un mestre amb vint-i-dos anys d’experiència i membre del sindicat educatiu Steilas, avalua els èxits i fracassos d’un sistema que ha dividit els alumnes en models: l’A, amb el castellà de llengua vehicular; el B, bilingüe, i el D, amb l’èuscar de vehicular, que s’ha convertit en el majoritari. Després de trenta anys, el nombre de parlants de l’èuscar s’ha doblat gràcies a les escoles, però Idigoras també denuncia que el sistema ha contribuït a la segregació dels alumnes, en un territori amb una forta presència de l’escola concertada i privada. Idigoras opta per la generalització de la immersió en èuscar malgrat les amenaces judicials.

—D’ençà que es va implantar l’actual sistema educatiu, s’ha doblat el nombre de parlants d’èuscar. Ha estat un èxit?
—El balanç, sens dubte, és positiu, però amb un sabor agredolç. El nombre de gent que sap èuscar i és capaç de parlar-lo amb una certa fluïdesa ha arribat a xifres que ni tan sols els més optimistes no es podien imaginar. Però també és cert que les polítiques educatives basades en models lingüístics han estat de doble tall. L’opció d’escollir centre segons els criteris lingüístics ha tingut la conseqüència d’una segregació escolar insuportable en una societat democràtica. Hi han influït molt les polítiques de desregularització i de privatització del sistema.

—En quin sentit?
—L’escola pública ha respectat els models lingüístics de cada centre amb una homogeneïtat que impedia que es desenvolupés un sistema competitiu, però la major part de la xarxa privada i concertada, que en la comunitat autònoma basca representa és del 50%, ha servit durant molts anys de refugi per a famílies que negaven que els seus fills i filles tinguessin dret d’aprendre l’èuscar. Arran d’això, tots els partits que han dirigit el Departament d’Educació han mirat cap a una altra banda. Durant aquestes darreres dècades, en la xarxa privada-concertada han conviscut dos grans blocs. D’una banda, el de la immersió lingüística en èuscar, el de les ikastoles concertades, que representa aproximadament un 15% del sistema educatiu. I, d’una altra, el model cristià, que representa el 35% i que no té l’èuscar entre les prioritats. La segregació ha format part del sistema educatiu tant de les ikastoles com de les escoles cristianes. En les ikastoles, per exemple, si hi arribava un alumne de certa edat –d’uns 8 anys– que no sabia èuscar, o li’n dificultaven l’accés o el convidaven a anar a una altra mena de centre. A més, els centres concertats, per a no trepitjar-se, han fet ofertes diferents.

—I l’escola pública?
—El 80% de l’oferta és en model D, tot en èuscar, la immersió lingüística. Aquests darrers anys s’ha demostrat que l’escola pública ha estat un model d’èxit que ha garantit el bilingüisme i la inclusió alhora. Però aquest model, per la situació de subsidiarietat a què l’ha relegat l’administració, també ha tocat sostre, si observem les dades de segregació que té. Ara és l’hora de formular un nou acord lingüístic en l’educació, un acord de país que hauria de ser previ a la llei educativa que sembla que arribarà en breu.

—El model D garanteix totalment que els alumnes siguin bilingües al final de l’etapa obligatòria?
—Hi ha hagut un gran retrocés, també. Els darrers resultats diuen que el 53% de l’alumnat del sistema educatiu no adquireix els coneixements mínims en èuscar, i en el model D també passa. En una situació de diglòssia com la que tenim, el 40% dels alumnes estudia en centres amb alumnat d’alta vulnerabilitat. El 47% dels centres són en aquesta situació, i la major part són públics i del model D. A més, en la comunitat autònoma basca, aquest alumnat té un terç més de probabilitat de repetir que no pas en els centres amb alta vulnerabilitat de la resta de l’estat. Per tant, amb la segregació que hi ha, pensar en termes d’immersió és poc més que una quimera. Mentre no es reverteixi aquesta situació, podrem avançar poc cap a una immersió lingüística efectiva.

—Quan arriba un alumne immigrant a mig curs que no sap èuscar, no hi ha aules d’acollida?
—El Departament d’Educació fa propostes diferents contra la segregació escolar però no es demostren efectives. Es multiplica cada any. Fan proves pilot, com ara les aules Eusle, que en certs llocs i circumstàncies poden funcionar, però que no arriben a l’arrel del problema. Mentre el funcionament del sistema escolar es basi en la segregació, es podran posar pedaços amb fórmules puntuals, però no encararan la situació.

—Creieu que el govern basc hauria de deixar de concertar centres, doncs?
—La normativa mateixa, que és del 1987, diu que han de tenir prioritat els centres que opten per la inclusió i l’èuscar. Però avui dia s’opta per polítiques de concertació universal: tot es concerta. Som davant d’un sistema desregularitzat en tots els sentits. I el fet que algunes famílies poguessin evitar que els seus fills aprenguessin l’èuscar explica la situació de retrocés que hem viscut aquests darrers deu anys en tots els sentits.

—El model A, que en la pública té la major part d’alumnat immigrant, contribueix a la segregació?
—No és que el model A segregui, sinó la diversitat d’oferta lingüística, la manca d’homogeneïtzació en el sistema. Hi ha escoles segregades perquè hi ha escoles segregadores, que són les que no estan guetitzades.

—Per què la majoria tria el model d’immersió?
—Hi ha diverses raons que han portat el model D a ser pràcticament hegemònic en el sistema educatiu. La principal és que és un model d’èxit que, durant anys i en circumstàncies molt complexes, ha aconseguit resultats molts bons, i les famílies ho han considerat així. Però, en molts casos, la implicació i la pressió del professorat i de les famílies ha estat indispensable per a aconseguir-ho. L’administració, tot i que s’hi ha implicat, sempre s’hi ha involucrat arrossegada. Durant dècades hi ha hagut molta militància òrfena en el sistema polític, a diferència del model públic català, que ha tingut molt de suport. L’esquerra basca mai no ha apostat per l’escola pública basca, sempre ha tingut un altre referent. El model D ha avançat gràcies a les comunitats educatives, però encara hi ha molt camí a fer. S’ha de revertir la tendència d’aquests darrers anys amb noves fórmules.

—Quines?
—Crec que s’ha d’homogeneïtzar l’oferta educativa de l’administració respecte de les llengües, i respectar els projectes lingüístics dels centres i la seva autonomia. També s’ha de supeditar la concertació dels centres de titularitat privada al requeriment que garanteixin els drets de l’alumnat, també els lingüístics. S’ha de revertir la segregació escolar si volem implantar un model d’immersió real, i es necessiten avaluacions externes que valorin l’adquisició dels mínims en èuscar als centres. També cal millorar la formació del professorat en la competència lingüística, i en la metodologia i avaluació perquè l’alumnat millori. I, evidentment, si no hi ha recursos, no hi ha res a fer. En calen més per a reforçar l’èuscar en les escoles en què la situació de diglòssia és molt gran o, fins i tot, la llengua ha desaparegut. Calen tota mena de reforços.

—Si es generalitzés la immersió en èuscar, no temeu que passi igual que a Catalunya amb els tribunals?
—El model català parteix d’un fort component social. L’escola Rosselló-Pòrcel, de Santa Coloma de Gramenet, amb famílies sobretot immigrants, va marcar una fita històrica, el camí per a les dècades vinents. Significava un acord entre diferents agents amb molt de pes social. La immersió lingüística a l’escola pública ha estat una fórmula d’èxit, encara que ara calgui reformular-la, també. En la comunitat autònoma basca, en canvi, no hi va haver un pacte social com el català. Hi va haver un pacte polític per a salvaguardar el dret d’elecció de centre de les famílies, perquè els castellanoparlants estiguessin amb els castellanoparlants o monolingües, perquè les famílies bascoparlants tinguessin l’opció de ser escolaritzades sense ser contaminades de castellanoparlants. Es va fer una mena de classificació i d’estratificació de bascs, i això crec que va ser un error històric. És un model antagònic al català. Els maketos, tal com eren anomenats, van ser arraconats, i, en canvi, els xarnegos van ser considerats catalans a tots els efectes i van formar part d’un model inclusiu, impulsat també per ells mateixos en gran mesura. A Catalunya, aquesta homogeneïtat molesta perquè facilita l’aprenentatge del català a tot l’alumnat i limita el suposat dret d’elecció de les famílies. Al País Basc hem de fer aquest pas, però quan es parla de recentralitzar el sistema i que el govern basc sigui més fort en aquest sentit, sí que entren les pors perquè hi hagi una situació semblant a la de Catalunya. Doncs sí, pot passar, però, tal com he dit, els alumnes són subjectes de drets, i les administracions han de garantir-los-els. La normativa recull aquest dret.

—I aleshores?
—S’haurà de confrontar i, possiblement, desobeir. De la mateixa manera que els mestres tenim la responsabilitat de garantir l’aprenentatge de les matemàtiques i les ciències, hem de fer tot allò que sigui possible perquè s’aprengui i interioritzi la llengua pròpia. S’hauria de comptar amb el suport de les administracions, però si no hi és, s’haurà de tirar endavant amb els mecanismes que tenim als centres. Em consta que a Catalunya els tribunals interpel·len les escoles i no tant la Generalitat. Crec que les escoles catalanes han donat moltes mostres de fortalesa i capacitat de prendre decisions contundents. Els centres i els mestres i les mestres segur que no deceben i continuen garantint a tot l’alumnat una educació integral i el dret a ser bilingües.

—A Catalunya, molts alumnes que han après el català a l’escola, quan han tingut fills, els han parlat en català. Per què al País Basc no passa tant?
—La situació de diglòssia a la comunitat autònoma basca és enorme, probablement més greu que no pas la que hi ha a Catalunya. L’alumnat té una realitat al centre escolar, assumeix que la llengua vehicular és l’èuscar, però quan en surt es troba amb una realitat molt diferent, en què es pot prescindir de l’èuscar i viure perfectament. I es deixen portar. Revertir aquestes dinàmiques és molt complicat. En els barris nous de les grans ciutats, on l’escola pública amb immersió lingüística es va assentant, es creen sinèrgies molt interessants perquè la immersió s’estengui al barri i l’alumnat tingui més opcions de parlar èuscar fora de l’escola. Però és cert que, dins les cases, probablement no estigui prou arrelat. L’escola aconsegueix de transmetre la llengua, però no d’arrelar-la. L’aprenentatge d’un idioma ha d’estar molt vinculat a la concepció de país, de la cultura. No solament es transmet la llengua pròpia, sinó molt més. Termes com el multilingüisme han fet molt de mal a les llengües minoritzades, perquè s’han instrumentalitzat. S’ha comparat l’èuscar amb l’anglès. Home, l’anglès ha de ser com les matemàtiques o les ciències: com més en sàpiguen, millor, però les funcions que tenen l’una i l’altra a l’escola són molt diferents. I aquí el sistema educatiu falla. Últimament es parla d’alumnat bascoparlant multilingüe. Jo vull alumnat bascoparlant, entenent-lo com a bilingüe, i evidentment que sàpiguen molt d’anglès i de matemàtiques i ciències.

—Després de tots aquests anys, es pot dir que hi ha més coneixement de l’èuscar però que es parla menys fora de l’escola?
—Cal que les escoles tinguin vincles amb l’entorn, i que el model d’immersió s’estengui al barri en l’oferta dels ajuntaments, per exemple, perquè l’escola per si sola no hi pot arribar. L’entorn ha de prolongar la immersió que comença a l’escola. Per això, les mesures que fa l’administració no poden partir de la llibertat d’elecció del centre perquè això porta al desarrelament dels alumnes amb el seu entorn i fa molt difícil que s’estengui la immersió al barri.

—S’ha anat perdent l’èuscar més dialectal, el que parlaven els grans i s’aprenia a les cases, i s’ha estès molt més el batua, en la gent jove?
—És així. L’èuscar batua, el de l’escola, s’ha estès, i ja és l’èuscar de moltes cases. Diria que de la major part de les cases dels nous barris de la perifèria de les grans ciutats. Hi ha una ruptura i em temo que, en molts casos, ha anat vinculada a la pèrdua de la consciència que l’aprenentatge de l’èuscar no té tan sols un valor instrumental en si mateix, sinó que també és la transmissió d’una cultura i d’un coneixement arrelat.

—El batua, construït a partir de dialectes diferents, pot ser percebut com un registre més artificial al carrer?
—Se m’escapa, potser ho hauríeu de demanar a un lingüista. Puc parlar de l’experiència pròpia. Els meus fills parlen l’èuscar batua i jo amb els meus pares parlo biscaí. I moltes vegades la comunicació no és senzilla. Els meus pares entenen el batua però al revés és complicat. S’entenen, però la comunicació podria ser més fluïda. I si ja el comparem amb uns altres dialectes… Hi ha nens de Vitòria, amb el batua com a llengua materna, que si els portes a cinquanta quilòmetres tindran moltes dificultats per a entendre l’èuscar. Probablement no l’entendran. Hi ha una ruptura evident entre generacions.