Per a la majoria de vosaltres dimecres de la setmana passada va ser un veritable dimecres de passió. I per a mi també, no us enganyaré. Però l’endemà encara va ser millor: dijous de glòria. Perquè no passa cada dia que un fill teu (no oblideu que per a nosaltres els filòlegs les paraules són com els fills, ben bé com si les haguéssim parides) entri en una altra llengua, i per la porta gran. El dijous dia 9 les dues capçaleres més influents d’Itàlia, La Repubblica i la Gazzetta dello Sport, duien una ‘remuntada’ com un a casa de pagès en portada. Gairebé em sentia com si el gol d’en Sergi Roberto l’hagués marcat jo. Una emoció d’aquelles que et dius que ara ja et pots morir. A falta d’infart, em vaig desmaiar una estona.

Però, com és llei de vida, després de la muntada ve la desinflada. La versió en línia del diccionari Treccani ens informa que tenen incorporat el terme en qüestió des de l’any 2013, tres anys després de la famosa semifinal en què tot Itàlia sospirava perquè el Barça eliminés l’Inter de la Champions. Les samarretes amb què els jugadors van saltar a la gespa (‘Ens hi deixarem la pell. Tots al Camp Nou per la remuntada’) i la solidaritat interregional contra els milanesos rics i antipàtics li van obrir de bat a bat les portes d’un dels portals més consultats del país. Encara desbordat per l’emoció, vaig fer el que no hauria d’haver fet mai: consultar el DIEC. Només volia saber des de quan estava registrada; pura curiositat, ho prometo. Vosaltres què diríeu? Des de l’època Guardiola, per exemple? Des dels anys d’en Kubala? Va, us deixo dos segons per pensar-vos-ho. Què, ho teniu? Doncs la resposta, aquí. Snif.

Enteneu el drama? Per una vegada que exportem un mot i resulta que no existeix. Bé, en realitat sí que existeix, perquè tant l’Enciclopèdia com el Termcat el recullen. Però no és ben bé el mateix, no està sancionat per l’autoritat. El diccionari normatiu aplega la forma tradicional remunta, però cap de les set accepcions s’escau a la que necessitem. En canvi, la sisena del verb remuntar diu ‘Superar la situació adversa en què (algú) es troba’, i el segon exemple fa, literalment, ‘L’equip local va remuntar el partit’. Per aquí hi trobaríem l’escletxa: del verb al substantiu hi ha una passa. Que potser aturada no era el participi del verb aturar abans de designar l’acció del porter en engospar la pilota? Si fins i tot l’Alcover-Moll l’incorpora! (d’acord que amb un significat un poc diferent, més mariner, però en aquest cas podríem fer una mica els ulls grossos).

Per això proposo el següent: que enguany, l’Observatori de Neologia designi directament un sol candidat a Neologisme de l’Any i que la Filològica l’incorpori per procediment d’urgència. Si ho van fer amb estelada, per què no amb remuntada? I amb més motiu, perquè, amb el referèndum a sobre, imagineu-vos que ens presentem a Europa amb la targeteta de ‘Nou estat’ al coll i quan els corresponsals de la premsa del món comencin a fer metàfores per explicar l’insòlit cas dels catalans, comparant-lo amb el referent que tenen més pròxim, que és el Barça (què seria una victòria del sí sinó una gran remuntada després d’una pallissa de tres-cents anys!), es trobin que ni tan sols l’autoritat lingüística del país accepta el terme. No pot ser. Seria començar amb molt mal peu. Senyors de la Secció, posin per favor en marxa l’operació Remuntada. Tenim temps fins al setembre, però no ens adormim. Puyal, que es noti que hi ets!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]