Negociadors

En català, la paraula ‘negociar’ té tres accepcions al ‘Diccionari General’, que de la primera a la tercera són: ‘1. Tractar, comerciar, comprant i venent mercaderies, valors, etc., fer negoci. 2. Ajustar el traspàs, l’endossament, etc., (d’un valor, d’un efecte). 3. Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord.’ No hi ha cap referència al caràcter jurídic –públic o privat– de la cosa a negociar, que per la seva banda sí que inclou la RAE en dues accepcions del mot espanyol corresponent, que són les dues últimes de les cinc accepcions de ‘negociar’, després de les dedicades a traspassos, valors i negocis: 4. ‘Tratar asuntos públicos o privados procurando su mejor logro’. 5. ‘Tratar por la vía diplomática, de potencia a potencia, un asunto, como un tratado de alianza, de comercio, etc.’ Per la seva banda, la llengua anglesa, encara més precisa, distingeix entre ‘to negociate’ usat amb objecte o sense objecte.

Són delícies filològiques aplicables a tantes negociacions, amb objecte o sense, que aquestes setmanes ens acompanyen: per a formar govern a Catalunya; per a veure qui el podrà formar a Espanya a partir del 20 de desembre; per a auscultar, en la present campanya electoral, si el referèndum sobre la independència i el dret de decidir és alguna cosa més que una estratègia electoral torera o pot representar, aquesta estratègia, un pont interpartidista que reconeix i anuncia, finalment, que alguna cosa s’ha de fer per Catalunya des de l’estat, una negociació amb objecte. No és que hi pensi mentre surto del cine, però sí que hi pensaré després, quan el film es vagi incorporant a les experiències quotidianes, que és una de les proves que has vist una bona pel·li. Em refereixo a l’última de Steven Spielberg, una d’espies, amb ponts que hi fan un paper fonamental, gairebé una força dramàtica més, i amb un negociador amb objecte. Ací en teniu el tràiler.

Hi ha una sordina publicitària i el seu correlat periodístic que diu que ‘Bridge of Spies’ és un relat sobre la guerra freda. No ho negaré pas, hi podem assistir a la reconstrucció meticulosa del clima de por als Estats Units que s’estén arreu i de manera ben particular a les escoles, i a la reconstrucció de la ciutat de Berlín, el centre històric de la qual va quedar al costat de la RDA, l’Alemanya de l’Est. Veus com és alçat el Mur de Berlín i la ciutat dividida en zones pren el protagonisme desassossegant que correspon a l’època i al gènere d’espies. Hi contribueix moltíssim la interpretació de Tom Hanks, el negociador d’aquesta història, l’home que, sense gairebé experiència de dret penal com a defensor (és un advocat d’èxit que es dedica a les assegurances) ha de negociar amb objecte: bescanviar un espia soviètic detingut als EUA –a qui ha hagut de defensar en el judici i a qui, amb la llei a la mà i malgrat l’aïllament que això li procura de tothom, família inclosa, aconsegueix deslliurar-lo de la cadira elèctrica—bescanviar-lo, deia, per dos nord-americans, un militar i un civil, detinguts a la RDA quan el Mur ja és realitat.

Per sort, el guió, en el qual sura l’humor i l’absurd dels germans Coen que hi han col·laborat, és realitzat per Spielberg amb lleugeresa ben subtil, adreçant-se en tot moment a la ironia i la intel·ligència dels espectadors, sense gota de malvolença ideològica sinó tenint molt clar que aquella història que ens conta ha de poder ser vista en clau d’avui mateix. Hi ha qui diu que el film ens avisa que potser estem a punt d’entrar o ja hem entrat en una tercera guerra mundial (opinió que el mateix Papa Bergoglio ha manifestat). És, en efecte, una lectura possible. Personalment, a mi me n’ha quedat una altra: on són aquelles persones decents? Aquells homes decents, capaços d’emprendre, peti qui peti, la defensa dels drets legítims d’un detingut (‘No el podem acusar de traïdor perquè no és nord-americà, no és més que un home que fa la seva feina’, serà la base de la defensa de l’espia soviètic) i, encara més, de decidir pel seu compte, peti qui peti també, les línies de la negociació que finalment el seu govern li demana que traci a Berlín, ja que els dos blocs no poden negociar obertament un cop establert el Teló d’Acer, que desfaci la troca i torni amb l’objecte acomplert.

Perquè no estem parlant pas d’una ficció i prou. L’advocat James B. Donovan va existir. A partir de les peripècies que el film reconstrueix, escaigudes entre 1957 i 1962, continuarà sent un negociador amb objecte. Aquell mateix any serà cridat pel president Kennedy quan la fallida invasió de la badia de Cochinos, a Cuba, d’on aconseguirà treure 1.163 presoners a canvi de medicaments. Amb la llei a la mà. Aquelles lleis ara tan lluny, per més que no en sapiguem de la missa la meitat, però alguna cosa en sabem des de l’11-S novaiorquès, que ens aproximen massa al planeta sense llei. On són els negociadors que ho diguin i ho repeteixin, un cop i un altre, tant com calgui? A partir d’això, el cap se’n pot anar cap a qualsevol altra negociació, amb objecte o sense. No calen detinguts ni presoners, no faltaria sinó. Només cal que parlem de lleis i de com aplicar-les. I del sentit polític de l’advocat d’assegurances Donovan quan al·lega al jutge en conversa privada que una bona raó per a no matar l’altre és que un dia un dels nostres s’hi pot trobar com ell i tampoc no ens faria gens de gràcia que l’eliminessin.