Estelades, excuses i cintes de vídeo

A la multitudinària manifestació organitzada per ‘Casa nostra, casa vostra’ pels drets dels refugiats, molts ‘indepes’ ens vam demanar si havíem de deixar, o no, l’estelada a casa. Els ‘indepes’ favorables a deixar-la al calaix consideraven que ara no tocava, que aquella manifestació anava més enllà de la ‘qüestió’ independentista, que el ‘volem acollir’ i el ‘volem decidir’ són dues demandes que no es poden barrejar. Els favorables a identificar-s’hi visiblement amb l’estelada ho justificaven amb el fet que l’anhel independentista no és una reivindicació abstracta, sense contingut, sinó que justament té sentit quan pren la forma de concreció: per a què coi volem ser estat, si no és també per a poder donar asil sense el bloqueig de l’estat espanyol? Som ‘indepes’ que volem acollir i aquest és el nostre pla. Quin és el vostre? Qui tingui el més eficaç que passi a davant, és un cas d’emergència i no estem per escatimar idees.

Això, per a simplificar. Perquè els experts d’oenagés ja ens han explicat que acollir refugiats és un procés molt determinat, administrativament complex, i amb l’afegit que esdevé complexíssim si has de passar pel permís, la predisposició i la burocràcia made in Spain. A sobre, els pocs refugiats que ens han deixat acollir a Catalunya resulta que aquí tampoc no han rebut l’atenció més exemplar. Això últim ens porta a recordar que a la manifestació de dissabte, a banda de banderes –republicanes catalanes, però també republicanes espanyoles i de més causes–, hi havia unes pancartes que deien ‘Polítics catalans: prou excuses’. Així, tret del context, i ja em perdonaran els seus impulsors, ho trobo un eslògan independentista collonut.

Perquè en el moviment ‘indepe’ hi ha la voluntat desesperada de desposseir d’excuses els polítics catalans. I per a això cal que tinguin a l’abast tots els recursos disponibles –la sobirana pasta, la competència d’estat– perquè els puguem dir amb raó quan sigui el cas: xeics, és que ho feu fatal i amb ganes. Essent estat, podríem desposseir de tota excusa un qualsevol govern català per no acollir tants refugiats com fos possible i de no garantir-los, un cop entre nosaltres, les condicions més dignes; essent estat, també, podríem desposseir d’excuses la Generalitat per no permetre a Colau que tanqués el CIE, o per no deixar-li vetar els militars al Saló de l’Ensenyament, o per no aprovar les lleis que li permetrien de posar fi als desnonaments a la capital catalana. Això, si encara fos alcaldessa, perquè si fos la presidenta de la república, les excuses també se li haurien acabat. Prou excuses, però de debò. Perquè les majories que volen tot això, a Catalunya ja hi són ara.

Aquestes obvietats, els ‘indepes’ ens les sabem de memòria, però cal que les puguem expressar sobre el terreny. La voluntat d’assolir una responsabilitat plena, de societat adulta, val per a totes les reivindicacions que ens vulguem imaginar. Per aquesta raó, l’estelada no tan sols ha de sortir del cercle d’autocomplaença dels 11-S, sinó que té el deure de baixar al fang de les lluites per les quals els independentistes encara som independentistes. I no ho ha de fer pas en qualitat de tros de roba amb què ens farem draps l’endemà de la independència, sinó com a símbol del desig de llibertat responsabilitat que representa, amb tots els seus colors diversos –vermell, blau, verd, violeta, LGTBI, del Barça!, de l’Espanyol!–, com diversos són els seus reivindicadors. I aquesta diversitat republicana, que tant incomoda i desconcerta l’autonomisme, és la representació simbòlica d’una societat madura que simplement es vol governar.

Jo entenc que hi hagi ulls sensibles als quals molesta que les estelades baixin dels balcons al carrer. Són aquells que com a molt les tolerarien confinades a les manis de l’11-S, els aplecs folklòrics i les fires de boletaires. Com aquells que a la tele pública espanyola van muntar els vídeos de la marea blava del ‘Volem acollir’ per tal que no es veiés ni una gota de groc. Com els afortunats que es vanten de no tenir bandera, feliços ells amb la que els han adjudicat, i que vinculen l’estelada al relat fàcil d’un sentimentalisme obtús i barretinaire, indiferent als ‘problemes que importen a la gent’. Com els fraternalistes emprenyats que la voldrien associada en exclusiva a les protestes ‘histèriques’ i ‘fanàtiques’ contra l’estàtua de Franco al Born o la desfilada de carros de súper al Fossar de les Moreres, la bandera intrusa dels burgesos que volen aprofitar-se de les lluites socials per difondre la seva propaganda ‘identitària’. Doncs sap greu, perquè l’estelada, abans de ser tan reinterpretada i recontrainterpretada, ja era el que és. Una d’aquestes banderes del món que si no són de lluita no tenen sentit de ser.