21, 22 i 23

  • «Després de tot això que ja hem passat, crec que no seria ni sensat ni just de perdre de vista on som i sobretot on serem d'ací a deu dies»

Vicent Partal
12.12.2016 - 22:00
Actualització: 13.12.2016 - 04:49
VilaWeb

El procés d’independència on som immersos jo diria que ha tingut quatre fases. La primera va del 10 de juny de 2010 a l’11 de setembre de 2012. La segona comença aquell dia i dura fins al 27 de setembre de 2015. La tercera anirà del 27-S a la setmana vinent i la quarta, més curta encara, començarà probablement dijous o divendres de la setmana entrant i s’acabarà, ‘a tot estirar’, al setembre.

És evident que abans de la sentència de l’estatut, abans que l’estatut i abans que el franquisme i abans que la república del 1931 al nostre país ja hi havia independentisme. I és especialment remarcable la tasca i la feina que molta gent i organitzacions diverses van fer per la independència en el període anterior a la sentència contra l’estatut. Tanmateix, espere que no resulte estranya la línia divisòria que trace per a fer la cronologia. Sense tot allò que es va fer abans no hi hauria independentisme, però crec indiscutible que hi ha un abans i un després de la sentència contra l’estatut. Que allà comença tot, tot això que vivim avui.

Precisament per això l’independentisme passa, primer de tot, per una fase d’estupor o de desconcert. Entre la sentència contra l’estatut i la manifestació del 2012 passen coses importantíssimes, la continuació dels referèndums populars que havien començat a Arenys de Munt, com a exemple més evident. Però no és fins que el carrer esclata, a Barcelona, l’11 de setembre de 2012 que entrem de ple en la fase de la independència. I ho fem, com és lògic, amb una llarga etapa de resituació: tothom ha d’adaptar-se al canvi tan enorme que viu la nostra societat. Els uns tarden més i els altres no tant, els uns tenen hi més fortuna i els altres no tanta. Els uns ho fan amb més gràcia i estil que els altres. Però al final ni l’enorme embolic sobre el 9-N i sobre què calia fer després no és prou per a aturar el procés i fer-lo caure en terra eixorca. L’alenteix, és cert, i fa témer molt que l’aturarà, però la nau continua avançant.

Durant aquestes dues etapes l’estat només reacciona inventant-se la teoria del suflé: que això durarà poc. Durant anys, esbrinar si l’independentisme era una moda o no va ser una preocupació fonamentada, però ara ja no ho és. Això no és cap suflé, per més que La Vanguardia pretenga recuperar la teoria, bastant a la desesperada, en vista del text.

A la tercera etapa, vam entrar-hi amb la decisió de fer unes eleccions plebiscitàries. La formació de Junts pel Sí –superant tots els malestars previs dels partits– i la decisió de la CUP de presentar-s’hi van dibuixar un escenari que, quan el puguem mirar amb perspectiva, veurem que era el més important i central de tots. Es podien haver presentat els uns contra els altres –vull dir Esquerra contra Convergència– o podia haver passat que la CUP ni tan sols s’hi presentàs. Però gràcies al 27-S tenim un parlament per la independència, un govern per la independència i un president per la independència. I això ho canvia tot.

Durant l’etapa que van inaugurar aquelles urnes i que ara ja es va acabant, l’estat ha confiat cegament que no ens entendríem i estriparíem les cartes. Vull dir els diputats independentistes. Que Junts pel Sí i la CUP no podrien pactar o fins i tot que Esquerra i CDC dinamitarien Junts pel Sí des de dins. Era el famós ‘abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya’ que tan cofoi va dictaminar José Maria Aznar.

Déu n’hi do de les dificultats que hem tingut per a desmentir la profecia. Els partits polítics independentistes podien haver estat molt més a l’altura del moment i ens podíem haver estalviat uns quants alts i baixos forts de debò. Però el cas és que som ací. Enmig, encara, d’una nova i enèsima tronada, per les detencions d’ahir, però amb la sensació que la setmana vinent Junts pel Sí i la CUP posaran el pressupost en el carril que toca i amb la cimera pel dret de decidir obriran la quarta etapa del procés, la més decisiva.

Cada lector pot fer un repàs mental i personal, sentimental i tot, de tot allò que hem viscut aquests 442 dies que van d’ençà que vam saber el resultat de les eleccions fins avui. Dubte molt, ho dic de veritat, que mai puguem pujar en cap Dragon Kahn comparable. Recordeu el ‘pressing CUP’ i el pas al costat de Mas, les famoses assemblees, l’empat, el nomenament de Puigdemont, el no al pressupost… Però finalment hem arribat on som i és això que compta. Semblava impossible de modificar el full de ruta per a incloure-hi un referèndum que alguns interpretaven com un xantatge (recordeu-vos-en), però s’ha fet i ara molts convenim que és la millor opció. I semblava que qualsevol excusa del dia a dia engegaria a rodar el pressupost però, si no passa res, ben aviat n’hi haurà, de pressupost. Si la setmana vinent Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen que el pressupost supere les esmenes a la totalitat aleshores el camí farà baixada. No sé sap com però sembla que hem trobat la manera que cadascú faça el que crega convenient però que al mateix temps siga possible avançar junts. Això que tan difícil semblava.

Enmig de tot plegat és normal que avui ens posem nerviosos amb les declaracions altisonants, els gests potser excessius o les decisions gens comprensibles o mal explicades. Però ara, després de tot això que ja hem passat i amb el màxim respecte per les idees i les iniciatives de tothom, crec que no seria ni sensat ni just de perdre de vista on som, com ha costat d’arribar-hi i sobretot on serem d’ací a deu dies si no es torça el rumb.

Perquè amb l’aprovació del pressupost i l’inici de la tramitació del referèndum entrarem de ple en la quarta fase, on la tesi de l’estat segons la qual nosaltres ens barallaríem i trencaríem el procés deixarà de tenir sentit i de ser per a ells cap esperança. Veurem aleshores com reaccionen i què fan, a mesura que es vaja concretant pas a pas el calendari traçat per a la proclamació de la república. Tindran molt poc temps per a fer res, es troben en escac i mat i la desesperació realment podria menar-los a fer bogeries. O els pot fer entrar en el camí del seny. En les tres fases anteriors no van encertar-ne ni una i ara en paguen el errors. Confiem que continuaran cometent-ne.

Amb el vostre permís, doncs, em prepararé aquest cafenet del matí que compartesc amb tants de vosaltres, em posaré una mica de música, obriré les finestres de casa i ratllaré en vermell al calendari els dies 21, 22 i 23 de desembre. I em miraré amb tanta perspectiva com puga les notícies d’avui.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any