2017, l’Any Calbó

Tal vegada allò que defineix millor la figura de Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752-1817), de qui avui es compleix el segon centenari de la mort, és el seu caràcter polifacètic  –hi ha qui en diu polièdric, una de les característiques del diamant– en qualsevol dels aspectes personals i professionals del seu Grand Tour vital, ple de grans contrastos i d’innumerables cares, que a la vegada es complementen en un tot brillant. Des d’una primera perspectiva, va ser l’artista dibuixant i pintor de les grans i petites composicions de temàtica mitològica, al·legòrica o religiosa, de les obres de gènere de la vida quotidiana i festiva, dels retrats i dels paisatges, en qualsevol tècnica tradicional o moderna i sobre qualsevol matèria: llapis, tinta, aiguatinta, sanguina, pastel, aquarel·la sobre paper, oli sobre tela, planxa de metall, ivori i argent, tremp i grisalla sobre guix i mur. Des d’un altre punt de vista, va ser el mestre de dibuix, geometria i arquitectura i l’autor d’un gran compendi de vint-i-una obres didàctiques sobre geometria pràctica, arquitectura civil i militar, perspectiva, física experimental, gnomòtica, etc., per esmentar només les disciplines que Calbó cita breument en el qüestionari que Joan Ramis i Ramis li havia passat poc abans de morir inesperadament el 12 d’abril de 1817, avui fa dos-cents anys.

Pasqual Calbó i Caldés va situar la geografia de la Menorca raptada –per britànics, francesos i espanyols– entre l’Europa neoclàssica dels seus anys de formació acadèmica i l’Amèrica exòtica de la seva independència i emancipació. Si d’una banda el mestre i tractadista dels últims temps es va moure pels principis de la Il·lustració, va ser perquè l’inquiet artista havia viatjat des del barroc menorquí i venecià, passant pel classicisme normatiu romà i vienès, al pre-romanticisme de l’aventurer que s’embarca en un vaixell mercant, com a sobrecàrrec però sense cap altra mercaderia que el llapis i el pinzell, cap a Amèrica.

Després d’un immens treball de recerca, investigació, sanejament, restauració, catalogació i actualització als temps moderns, la directora del Museu de Menorca, Carolina Desel González, i els comissaris Cristina Andreu Adame i Guillem Sintes Espasa ens conviden amb una completa i elegant exposició –amb les dues sales dedicades a la seva obra artística, amb l’espai del claustre ple d’estendards d’amistat i estimació i amb el gabinet del professor Calbó, el gabinet de les Obres Didàctiques del professor Calbó–, a descobrir el retrat d’un personatge que, amb la mirada d’avui, se’ns fa novel·lesc, digne d’una peça teatral i de pel·lícula, com n’han estat protagonistes molts dels personatges que, de fet, va conèixer o tractar: l’emperadriu Maria Teresa, l’emperador Josep II, el canceller d’estat Wenzel Anton Kaunitz, l’ambaixador comte Giacomo Durazzo i la seva esposa Ernestine von Weissenwolf, els músics Wolfgang Amadeus Mozart, Christoph Willibald von Gluck, Joseph Haydn i Niccolò Jommelli, el físic i matemàtic Ruggero Giuseppe Boscovich, l’agent imperial Francesco Brunati, l’ambaixador cardenal François-Joachim de Pierre de Bernis, el papa Pius VI, els cardenals Alessandro Albani, Giovanni Archinto i Francesco Caraffa di Trajetto, l’agent informador Giacomo Casanova, el pintor Anton Rafael Mengs –deixeble de l’arqueòleg i historiador de l’art Johann Joachim Winckelmann–, l’historiador de l’art i deixeble Christian von Mechel, els pintors Domenico Corvi, Pompeo Batoni, Joseph Marie Vien, l’estudiant Jacques-Louis David.

El dibuixant i pintor de la cort de Viena, el pintor maonès que havia retratat prínceps, comtesses, ambaixadors, frares, abats i cardenals, músics, científics, governadors, lletrats, consellers i els membres –cavallers, senyores i fills– pertanyents a les famílies benestants de la burgesia, per a qui també havia pintat i decorat els palaus, es va acabar convertint així mateix, en aquells últims anys de serenor després de l’experiència americana, en el pintor de les escenes festives del poble i en el dibuixant de les feines dels joves menestrals menorquins, per a qui havia obert l’estudi i havia escrit les Obres Didàctiques.

L’exposició d’art i dels tractats, de la mà una dels altres, ens permetrà, fins al gener de 2018, a més de reconèixer, homenatjar i commemorar Pasqual Calbó i Caldés, una de les figures centrals del grup il·lustrat menorquí, conèixer, valorar i difondre el ventall de llum, color i moviment que travessa el prisma universal de la seva figura i de la seva obra.

Miquel Pons Povedano, comissionat de l’Any Calbó 2017