30.09.2019 - 21:50
Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.
No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.
Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.
La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.
Ha plogut molt, aquests dos anys. L’1 d’octubre mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre. Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament. Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.
Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica. Be water, my friend. Bruce Lee i el wu wei del taoisme. Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.
Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.
Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran. Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.
