Fotografia: Impala producciones.

A la Inòpia fa molts anys que som independents. Per això sempre he vist amb bons ulls la independència de Catalunya. És un objectiu honest i desitjable. Però, malauradament, resulta desvirtuat per la idiosincràsia i l’historial de molts dels impulsors i aspirants a gestionar-la. Amb ells, no seria res més que una altra transacció. Una reforma més. De ruptura, a excepció de la territorial, res. No veig gaire interès a tocar els privilegis del capital ni de l’Església. Tampoc no crec que sigui una revolució, com diuen. La revolució no és una roda que es desplaça  horitzontalment, no sé si cap a l’esquerra, o cap a la dreta. O, en aquest cas, cap a l’est. La revolució capgira el sistema en tota la seva verticalitat, de baix a dalt.

Com assolir la independència, però? A mi, no em surten els números. No veig els vots suficients, ni el suport internacional, ni les eines adequades. Com a mínim, per aconseguir-la tan ràpid com diuen els qui viuen exultants de dir-ho i proclamar-ho.

El somni de la independència ha generat molts petits monstres. El més babau dóna lliçons de política o d’història. La més grollera, d’ètica i de correcció política. Benvinguts a la cort virtual del gran miracle virtual. Catalunya, any zero.

Deu ser una qüestió de fe. I jo no en tinc. Com ho fareu? he preguntat sovint, obtenint un: ‘Ahhh….!’, com a resposta. Em prenen el pèl? No saben com fer-ho? Ho amaguen? Ningú no s’atreveix a dir la veritat a la gent que s’ho ha cregut? Quanta frustració generarà quan esclati la bombolla? Quina explicació donaran llavors els pares de l’invent, les tietes estelades, i els tan ben pagats altaveus mediàtics que gestionen? La culpa serà dels infidels. Com sempre.

Ja cansa veure tanta demostració populista, tanta escenografia patriòtica, tantes fotos de moments històrics que, de moment, no ens han portat enlloc. I, al mateix temps, costa massa de pair que, mentrestant, els gestors de la paperera de la història neofranquista, continuïn merdejant. I tan amples com sempre.

Vist això, m’he instal·lat a la Inòpia, fart de viure en un país encallat en el deliri, amb governs d’independentistes conversos que no penquen, brots de sectarisme, desqualificació del qui no pensa com ells volen, karaoke mediàtic, i ús i abús de la història. És la jibarització de la realitat. Un únic tema. Un únic país. Un únic objectiu. No m’agrada gens aquesta música.

‘I els altres, què?’, sempre m’increpen, com si fóssim al pati de l’escola. ‘Això que dius ho diuen els altres’, m’assenyalen amb el dit, acusadors. Per expressar dubtes i escepticisme, m’acusen de ser com l’enemic. Al final, seré un unionista-feixista o un papanates radical-anarquista, etiquetes que pengen als qui no comparteixen la seva fe. Se me’n fot. A aquestes alçades del partit ja no em cal demostrar res.

Un amic meu africà quan li preguntes pels qui van portar a la ruïna la seva família i el seu país, diu:  ‘Jo, als altres, ja ni els veig’. A mi, em passa igual. Ja ni els veig, els altres. Els espanyols i, també els catalans, que van portar a la ruïna la meva família i el meu país. Un país que ja no existeix. Per tot això, comprendreu que, aquest estiu, des de la Inòpia, ignori, per una vegada, tots els actors de l’Escopeta Nacional i em centri, bàsicament, en els escandalosos ninotets del pessebre nostrat: la Inòpia Nacional. L’esperpent estelat nostre de cada dia. Pels segles dels segles. Amén.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]