13.07.2015 - 06:00
Joan M. Minguet Batllori, professor d’història de l’art a la UAB i president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), d’uns anys ençà ha estat una de les poques veus clares, altes i crítiques amb les polítiques culturals que ha impulsat el conseller Ferran Mascarell, per la manca de diàleg amb els creadors, per la cerca de la cultura del consumisme i la defensa prioritària de la indústria cultural. Per la frivolitat, banalització i demagògia que s’ha instal·lat en el món de la cultura i també per la manca de veus crítiques entre els creadors mateix. Les reflexions entorn d’aquests temes, les ha anades publicant al seu bloc, ‘Pensacions’, i en alguns mitjans de comunicació com ara VilaWeb. I ara ha fet una selecció d’articles, amb alguns d’inèdits, que ha aplegat al llibre ‘Contra la “cooltura”. Art i política a Catalunya’ (Edicions Els Llums). Hi hem parlat, mirant endavant, perquè el moment és ple de canvis i tot s’accelera. O potser no…
—Han arribat aires de canvi i tot s’accelera. El vostre llibre sembla que fixi un moment que potser s’esvaeix, just abans dels canvis. Però potser no. Creieu que tots aquests canvis en el govern municipal de Barcelona i València, a la Generalitat Valenciana i al Govern de les Illes Balears, i més enllà en l’actitud de Grècia davant la Unió Europea, i la necessitat de noves formes d’administració amb valors no neoliberals… Tot això creieu que també es traduirà en canvis en el món de la cultura?
—Tots els canvis que ara succeeixen són històrics i il·lusionants. Venim d’una època de molta mediocritat, d’una quotidianitat poc esperançadora. La cultura en aquest període anterior ha perdut molta dignitat. Només cal donar una dada: la Generalitat de Catalunya, en la partida de Cultura, ha assolit el pressupost més baix de la història recent (0,7%). Però també és cert que estic expectant per veure si els nous dirigents d’aquestes esquerres transformadores estan d’acord amb els qui pensem que la cultura ha de ser transformadora. Això encara no ho sabem. Però hi confio, perquè la cultura es defineix per les polítiques culturals i no per les estructures.
—Home, que el govern d’Ada Colau només atorgui el rang de comissionat a la responsable de més altura de l’àmbit cultural de l’Ajuntament de Barcelona, Berta Sureda, sembla poc esperançador. Ni regidora ni delegada, comissionada…
—La cosa important són les polítiques culturals, no qui les fa. Jo em crec els programes culturals que han treballat Òscar Abril, Marcelo Expósito i alguns altres. I són els únics que es van pronunciar sobre l’episodi recent del MACBA, per exemple. Sí que sé que la cultura no és la prioritat de la política convencional. Si des del 2010, amb Mascarell a la conselleria, hem esperat el diàleg amb els artistes i pensadors, ara podem esperar a veure què passarà. I sobre el comissionat, doncs, pot ser bo o dolent. Ja ho veurem. Tenir una regidora de Cultura no és garantia de res. Mireu, si no, la Generalitat i les formes autocràtiques del seu Departament de Cultura, com en són de dolentes. Hem de veure com l’Ajuntament de Barcelona es relaciona de portes enfora amb l’àmbit de la cultura.
—Aquests darrers temps, la cultura ha perdut centralitat i també ha deixat de ser referent. És preocupant?
—Des del 1979, la cultura ha tingut poca importància i centralitat, tot i que ens han venut que sí que en tenia. Sobretot la contemporània. Perquè la visió del passat sí que s’ha mostrat. Lògic, l’art del passat sempre és mal·leable. Però els governs municipals no han tingut una actitud propositiva. I sí que és preocupant, sobretot en un moment en què construïm un país nou. La cultura, en l’eó institucional, té una presència residual, quasi decorativa. Sort que el món cultural i artístic mostra símptomes de reactivació.
—Efectivament, en el full de ruta aprovat per CDC, ERC, l’ANC i Òmnium, la cultura no apareix. Es parla d’eleccions amb caràcter plebiscitari; recuperació de l’àmbit social en temes d’educació, sanitat i pensions, com a drets socials i serveis públics essencials. Quan algú va demanar a Carme Forcadell per aquest oblit, va dir que la cultura era un tema identitari i que ara calia ser forts en l’àmbit social. Tanmateix, no li parlàvem pas de cultura catalana sinó de cultura. I, per una altra banda, que no són vasos comunicants imprescindibles uns i altres per construir un país i una societat madura?
—Allò que podria ser enriquidor, que el món cultural visqui enmig d’un moment polític fascinant, siguis de l’opció sobiranista o no ho siguis, sembla un obstacle. D’una banda, la política no demana l’opinió de pensadors i artistes; d’una altra, sembla que el món de la creació no es vulgui involucrar, ni tan sols prendre posició, en aquest període tan munífic. Tot el procés s’ha fet d’acord amb les opinions i les decisions de polítics, economistes i periodistes; els intel·lectuals han estat foragitats del debat. Hi ha poc interès en el món cultural. I a sobre, ha arrelat aquesta idea perversa que es fa des de la conselleria, de la cultura com a consum, la indústria cultural enfront de la cultura transformadora, que interroga, que crea sentit crític, que és incòmoda… Si només valores la cultura pel nombre de visitants que aconsegueix un equipament, deixa d’existir la cultura amb càrrega crítica.
—Això em fa pensar en l’empremta que ha deixat Laurence Rassel a la Fundació Tàpies. Un patrimoni valuós que no es pot quantificar.
—Al llibre, hi incloc una cita de John Berger, que diu: ‘L’èxit en la societat actual és una qüestió de quantitats: nombre de còpies d’un disc, de visitants en una exposició, de llibres venuts. És aquí on mana el mercat, però el mercat ignora que el que importa de l’art és la seva vida subterrània, allò que passa quan una persona es veu afectada pel que ha vist, ha escoltat, ha llegit. Aquesta persona ja deixa de ser la que ha estat, pot actuar de manera diferent. Però és això, precisament, el que no es pot quantificar. Aquests minúsculs canvis que l’art desencadena no són ni tan sols fàcils d’explicar.’
L’aparició de la cultura de masses transforma la vida subterrània de l’art. I mentre la Fundació Tàpies s’ha obert a la societat catalana, el MACBA ha viscut aliè a aquesta societat, sense comptar amb experts, professors universitaris, ni artistes d’aquí (llevat del període que havien iniciat Valentín Roma i Paul Preciado, fulminats de males maneres). És clar que es produeix una tensió entre la vida subterrània de l’art i les audiències. Jo vull que la cultura se socialitzi. Però cal socialitzar la cultura sense frivolitzar-la, sense banalitzar-la, sense fer demagògia. Això ho sabem bé els professors universitaris que ens hem de fer entendre a les aules, però no estem allà per explicar acudits.
—Expliqueu-vos.
—El Museu Picasso és pleníssim de visitants i tothom està content. I el poder institucional vol que tots els altres museus siguin plens de visitants. I la societat sembla que pensi que això és de sentit comú. Però i si aquest supòsit inhabilita el museu Picasso per ser transmissor d’idees i de cultura? Perquè un museu ha de servir per a mirar, però aquesta mirada ha de servir per a alguna cosa més, per a aprendre, per a reflexionar, almenys en un nombre indeterminat de visitants. Però si aquells visitants que van al museu no solament per mirar, sinó també per veure-hi, es troben amb les sales atapeïdes de gent, si més que la sala d’un museu sembla el passadís d’un metro, com es produirà la transmissió de coneixement, la interrogació que les obres de Picasso, de Miró o els frescs romànics del MNAC poden suscitar en el visitant contemporani?
—I com s’ha de fer, doncs?
—Trobant l’equilibri entre la vida subterrània de l’art que enunciava Berger i la lògica voluntat d’arribar al màxim nombre de gent. No dic que sigui fàcil. Però això s’aconsegueix evitant la banalització, entenent que el concepte d’audiència tot sol és una idea bastarda si parles de cultura. I això s’aplica a tots els ordres de la societat. A la televisió, massa sovint és més important com es diu una cosa i no què es diu, com denuncio en un moment del llibre.
—El periodisme hi té molt a fer, en aquest terreny.
—El periodisme s’ha de repensar, perquè ha acceptat una redirecció dràstica cap a la cultura de l’entreteniment, apuntant-se a la promoció d’una pel·lícula de Hollywood o a la promoció d’una novetat d’un gran grup editorial. Allò que és difícil del periodisme cultural és triar i descobrir i donar veu als qui no en tenen. I com que això es fa tan poc, empobreix. Em nego a acceptar aquella idea que diu que l’espectador vol sentir allò que ja coneix. Ja ho va dir Chesterton: ‘El periodisme consisteix a dir que X s’ha mort a algú que no sabia que era viu.’
—El periodisme també és un reflex de la societat.
—Sí, però des de dins s’han de canviar algunes coses. Perquè jo que sóc molt futboler, em pregunto per què han crescut tant les planes centrífugues d’informació esportiva. Més i tot: la televisió pública catalana cal que dediqui tot un canal a l’esport? Això és insòlit. Tots sabem que hi ha dies que no hi ha notícies esportives, però, és clar, la premsa especialitzada, els telenotícies que ja tenen instal·lada una parcel·la dedicada a l’esport, tot un canal especialitzat… tots aquests han d’omplir les seves quotes amb circumloquis i reflexions del tot banals.
—En aquesta situació de crisi, també el sector cultural ha preferit la tebior, no obrir debat ni implicar-se. Des de quan els creadors han deixat de ser crítics i combatius i per què?
—El silenci del sector cultural és vergonyós. Des del 2013 que ho vaig començar a denunciar en els apunts al bloc i continuem igual. Hi ha una gran falta de combat. O de simple posicionament. I si la gent de la cultura no es revolta, la societat està perduda. Jo deixaré la presidència de l’ACCA el mes d’abril o maig de l’any que ve i aleshores m’agradaria escriure moltes coses que pel càrrec que ocupo no he pogut dir.
—Potser us tocarà de criticar i fer entendre als moviments d’esquerres que la cultura és imprescindible per a transformar la societat.
—Avui és imprescindible que algú els expliqui que la cultura pot anar contra el sistema, no perquè s’instal·li en això que els polítics mediocres en diuen antisistema, sinó perquè l’art i la cultura impliquen qüestionar moltes coses. No pot ser que forces d’esquerra tinguin la debilitat de pensar que la cultura popular és la que manté els concursos de pintura ràpida o les associacions folklòriques. Això ho deia gent d’ICV. I tampoc pot ser que la gent d’ICV o de la CUP votin a favor de dedicar el cànon de les empreses de telefonia només a la indústria cinematogràfica. Per què només al cinema? I quin cinema faran? Jo crec que aquests partits quan hi van votar a favor no havien fet aquesta reflexió.
—Com les enfoqueu, les polítiques culturals?
—El món es mou per tensions. I aquí des de les polítiques culturals cal arribar al màxim de gent sense fer populisme ni demagògia. Alhora, cal tenir cura de la cultura minoritària, perquè també és fonamental que existeixi. Perquè la cultura ha de ser transformadora. La cultura no fa revolucions però ha d’interrogar la gent.
—Això que passa al MACBA, és un símptoma de què?
—Símptoma que tota la societat catalana ha deixat en mans de quaranta persones les decisions d’un museu d’interès nacional. El MACBA s’ha de refundar profundament i s’ha de recol·locar. No pot ser que la Fundació MACBA tingui aquest superpoder i pugui censurar exposicions, que només sigui aquest organisme que compri obra, que no se sap si és pública o privada, etc. La fundació no pot fer un xantatge permanent a la societat catalana. La gent de la Fundació MACBA hauria de practicar la generositat del col·leccionisme anglosaxó, allò que coneixem per filantropia; i si no volen tenir aquest paper haurien de fer com la Fundació Vilacasas; aquest senyor, amb els seus diners, ha creat la seva col·lecció i després l’ha convertida en un museu, sense subvencions públiques, sense xantatges.
—Creieu que pot canviar la Fundació MACBA amb la desaparició de Leopoldo Rodés?
—Tal com deia abans respecte al nou Ajuntament de Barcelona, crec que la cosa no depèn o no ha de dependre de les persones. Es tracta de canviar les polítiques. En aquest cas, humilment crec que cal refundar el sistema de govern del MACBA. La societat catalana ha de tenir un museu veritablement públic, amb un sistema de compres transparent (tu saps millor que ningú que les xifres d’inversió són un misteri), amb la intervenció dels protagonistes de la cultura catalana, que són els artistes i els pensadors, no els polítics i els funcionaris de torn.
