Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  11.07.2015  17:35

Autor/s: Vicent Guerola Sais · Coordinador local EUPV Ontinyent

Victòria històrica del NO a Grècia

Men?ame
 

Diumenge 5 de juliol va ser un dia històric. Per una vegada, ja que a penes n'hi ha precedents recents, un poble va poder decidir sobre el seu futur i, a més a més, ho va fer donant un missatge contundent: NO a les retallades, a les imposicions i a l'austeritat del FMI, el BCE i la Comissió Europea (la Troika, en definitiva).

Val a dir que dies abans quasi s'havia arribat a un acord entre els creditors i el govern grec, que va traspassar fins i tot algunes línies roges del programa de Syriza. Però noves condicions imposades a última hora per el FMI van precipitar els fets. De nou es demanaven més sacrificis als grecs: retallades en els salaris dels treballadors públics, rebaixes en les pensions, augment de l’IVA, liberalització de les relacions laborals, facilitar els acomiadaments en empreses privades… Unes condicions draconianes absolutament inacceptables, que condemnaven a la pobresa milions de persones i que sols beneficiaven –per a variar- els grans capitals.

Les mesures poposades eren continuistes, les mateixes que havien empobrit el poble grec, les que havien reduït el PIB de Grècia d'un 25% en cinc anys. Per què, aleshores, la Troika seencabotava a fer unes propostes tan miserables? Sembla que l'objectiu últim era ficar por al poble grec. Castigar de manera exemplar el seu Govern, elegit democràticament, i llançar avisos a altres països, com l'Estat Espanyol. Una ofensiva capitalista en tota regla.

Seria important d'analitzar a què s'ha dedicat el deute grec. Sabem positivament que una part es va destinar, per exemple, a comprar armament  a França i Alemanya. Comprar armes quan el poble passa fam? Alguns analistes, com ara Chomsky, estimen que el deute grec hauria de ser condonat, igual que el d'Alemanya l'any 1953. Per què? Perquè en bona part és il·legítim, va ser assumit per dictadors feixistes al servei dels EUA, correspon a deute privat 'socialitzat' o s’ha augmentat artificiosament.

Tot i els interessos no amagats d’acovardir els votants ('si guanya el no, Grècia es llança a l'abisme'), malgrat els sondejos interessats que auguraven la victòria del SÍ, la lliçó ens l'ha donada el poble grec, un poble fart d’imposicions, de mentides, de propostes que sols beneficien les grans corporacions. Malgrat els desastres anunciats, la manipulació dels mitjans de comunicació, les amenaces vessades des de les institucions 'democràtiques' europees, el missatge de Grècia ha sigut clar: NO al'Europa de l'austeritat, dels grans bancs, dels mercaders, i SÍ a l'Europa social, dels pobles, de les persones. Ja està bé de tanta injustícia, de guanyar sempre els poderosos.

Dissortadament estem poc acostumats que els Governs consulten el poble, però, què és sinó la democràcia? Per què s’esquincen les vestidures quan Tsipras proposa de fer el referèndum al poble grec sobre aspectes que l’afecten de ple? Sembla que la democràcia molesta a la Troika. El que hauria de ser norma, malauradament és una sonada excepció.

El NO de Grècia ha sentat malament als titelles del sistema. Les declaracions de Schulz o d’Almunia, les editorials de periòdics com El País criticant la decisió soberana del poble grec, són bastant miserables. El paper del PSOE resulta especialment frustrant. Cal recordar que Pedro Sánchez va demanar el vot per al SÍ (igual que el PP o Ciudadanos). On és el socialisme d’aquest partit?

No vull acabar sense fer esment del titella major del regne que tenim ací, a Espanya, del president del Govern, Mariano Rajoy, qui en una entrevista a Telecinco es va atrevir a comparar despectivament l'endeutament de Grècia amb el d'Espanya ('és com si nosaltres deguérem 900.000 milions, una xifra astronòmica', va dir). Doncs el president no sap que nosaltres no devem eixa quantitat: en devem més, més d'un bilió d’euros, el 98% del PIB. Hi ha qui no té sentit del ridícul.