Defensa del territori. Una conversa amb Xavi Ródenas

VilaWeb
VilaWeb
José M. Marco
03.07.2015 - 11:04

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Amb motiu de les II Jornades de Defensa del Territori d’aquest cp de setrmana a Otos, he volgut tindre una conversa informal amb Xavi Ródenas per a aclarir que és això de la Defensa del Territori.

Xavi Ródenas és activista, defensor del medi ambient, emprenedor, i des del 13 de juny passat, part activa del govern de Gandia des de mesGandia.

Em comentava Xavi que la Defensa del Territori és en realitat una forma d’entendre el territori. Entendre’l des de la sostenibilitat en equilibri amb la naturalesa, amb el medi ambient. Un equilibri dut a terme amb sentit comú.

Aquesta relació amb la naturalesa és clau i ha de ser viscuda des de la ruralia ben entesa, no des d’un punt de vista purament conservacionista ni protegint a ultrança la naturalesa (com pretenen alguns ecologistes), excepte en casos o zones concretes. És, més aïnes, una forma de vida que té en compte la naturalesa, interacciona amb ella, la preserva amb certes connexions i viu la ruralia de la manera més equilibrada possible.

Estem en un moment en què quan es parla de ruralia, se li dóna una component romàntica. La ruralia pot viure’s d’una forma moderna i no ha de vincular-se al passat, a formes de vida rurals idealitzades i que realment eren molt dures (i van provocar l’èxode a les ciutats). S’han de conjugar dos factors principals per a una defensa efectiva del territori. D’una banda, la qualitat de vida, que necessita d’una sèrie d’infraestructures que, lògicament, necessiten inversió pública (salut i educació principalment) i d’altra banda la generació d’oportunitats en l’entorn rural.

Com comentem durant la conversa, és una qüestió de model territorial de la Generalitat, que fa molts anys que n’impulsa un basat en l’especulació i el turisme de masses, i ara ha d’apostar per la ruralia, apostar per aqueixes infraestructures mínimes i bàsiques que fan falta per a fixar població en el medi rural, una població que serà la que mantinga en bones condicions el medi ambient i l’agricultura que seran bàsiques per a la nostra supervivència, i que tenen un potencial de creixement molt gran i sostenible si es fa d’una forma planificada i amb sentit. En un moment de saturació de les grans ciutats, apostar per un model de tornada a la ruralia, amb l’impuls de les infraestructures bàsiques com per exemple tenir una escola on hi vagen 20 o 25 xiquets i que estiguen ben atesos pels professors necessaris és un luxe i aconseguiria de fixar i atraure població a les zones rurals, ja que la qualitat de vida és molt major.

El segon factor per a una defensa efectiva del territori ha de ser el fet de generar-hi oportunitats. Per exemple, que un agricultor que vulga produir en secà puga tindre a la seua disposició un segell o marca de qualitat i proximitat que servisca d’instrument per a potenciar les vendes i facilitar l’arribada al mercat d’aquests productes diferenciats. Un altre exemple pot ser utilitzar el municipi com a forma de vincular, de manera que tots els restaurants de la comarca i comarques veïnes consumisquen productes de qualitat, de quilòmetre 0 i proper, que potencie el fet que en visites a la zona es consumisquen i coneguen aquests productes.

Des de les entitats locals es poden emprendre diferents projectes amb ajudes de fons europeus destinats als entorns locals o ara possiblement (i encara que som conscients de la situació) per part de la Generalitat, com d’altra banda ja han fet el País Basc, Catalunya i altres llocs, ajudes que vagen dirigides a generar oportunitats en l’entorn rural, perquè la gent s’anime a tornar, al fet que el capital humà que se’n va anar de les zones rurals per a estudiar una carrera torne i puga exercir-hi la seua professió o usar els seus coneixements per a donar un enfocament més professional a activitats tradicionals i que puga fer-ho amb una certa seguretat. Açò es pot dur a terme fent valdre els actius sostenibles, de manera que les ajudes tinguen un sentit en afavorir activitats que són respectuoses amb el medi, que generen un valor mediambiental. Afavorir la implantació d’empreses que siguen respectuoses amb el medi ambient i no projectes que vagen en contra d’un model sostenible.

Per a aconseguir una defensa real del territori necessitem una major consciència ciutadana del valor dels productes de proximitat, del valor intrínsec de preservar una cultura i una forma de vida ancorada en el món rural (sense renunciar a la modernitat i a la tecnologia ben entesa), i en açò la crisi ha jugat un paper clau per a tornar en certa manera a hàbits de consum més raonables. La crisi ens ha situat en un punt en el qual ja no som ‘rics’, ja no podem fer un gran viatge de deu mil quilòmetres de distància, però sí que podem anar a aqueixa casa rural que hem vist en Internet i que ens ha agradat, i podem passar una experiència de contacte amb el món rural, amb els productes en el lloc on es produeixen, contactant directament amb el productor que viu i estima la terra i el producte que conrea o realitza.

Un exemple clar seria la Safor, on hi ha 20 o 25 productors de proximitat quan fa solament quatre anys solament n’hi havia dos, uns productors que, àdhuc sense les ajudes de l’administració que comentem han aconseguit de col·locar el producte en el mercat, per la qual cosa amb una aposta decidida de l’administració per a promoure aquest model (possiblement amb costos molt menors del que costava promoure l’anterior model d’especulació i turisme de masses) és possible aconseguir que aquests projectes siguen sostenibles i que molta més gent es beneficie de l’estructura productiva i no solament uns pocs.

Açò s’ha visualitzat també en les mobilitzacions. Mentre abans, a les mobilitzacions en defensa del territori hi anàvem quatre persones, ara, de sobte, en les últimes mobilitzacions hi vénen 200 o 300 persones, la qual cosa indica que efectivament alguna cosa està canviant i la ciutadania és més conscient de la necessitat de protegir el que queda protegible, de no afavorir l’especulació urbanística. En certa forma, també podem considerar-ho com una moda, sobretot allò del consum de proximitat, fer-t’ho tu mateix, etc. Açò ha sigut propiciat per la crisi, però benvingudes siguen aqueixes modes. I certament estem en un moment d’inflexió molt important perquè, o invertim a consolidar aquest model i des de l’administració es duen a terme polítiques que incentiven aquest moviment de consum pròxim i de qualitat, basat en el nostre territori i en produccions properes, o podem perdre l’oportunitat, ja que si comença a recuperar-se l’economia i comencem a tendir al model anterior d’especulació i balafiament, serà una oportunitat perduda de reprendre el bon camí.

Com a conclusió podem dir que, al remat, defensar el territori no és anar en contra d’una vida millor, al contrari, és precisament propiciar que en el territori hi haja oportunitats però en harmonia amb ell mateix, no esgotant-lo o usant-lo com a abocador o escombrador, sinó prenent les potencialitats del territori en la seua situació actual i generant projectes que siguen sostenibles i milloren la nostra qualitat de vida real.

Publicitat

“Tresors

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any