02.07.2015 - 16:09
Potser per deixadesa, potser per mala consciència. Ens hem avergonyit de ser moderns, fins al punt de deixar de ser-ho. Ens hem submergit en el pensament líquid i hem renunciat a alliçonar-vos, pensant que així seríeu més lliures. Hem renegat dels principis i hem arribat al final. Aquest final és el vostre punt de partida, el vostre big bang. Per a vosaltres, l’abans no existeix. I ara ve que no sabeu res de nosaltres ni del nostre país.
Fa vint anys, alguns ja havíeu nascut. D’altres no trigaríeu gaire. Vivíem encara anestesiats pels jocs olímpics, després d’una dècada ominosa en què vam renunciar a tot, i sobretot a l’esperança. Havíem quedat sense res, quan “abans” ho teníem tot. O ens semblava que podíem arribar a tenir-ho. “Abans” teníem lluita, acció, solidaritat. “Abans” teníem idees, camins, estratègies. “Abans”, teníem l’Ovidi.
Potser us és difícil d’imaginar, perquè al cap i a la fi “només” cantava cançons, però era un referent cívic per a nosaltres. Deia allò que, més que voler escoltar, volíem ser capaços de dir. La seva veu ens permetia reconeixe’ns com a comunitat. Dient “Ovidi” dèiem “nosaltres”. Oblidant-lo, ens hem anat oblidant com a país, com a països. Els seus discos s’omplien de pols mentre anàveu creixent i aprenent d’un entorn que us marcarà per a tota la vida. I en aquest entorn l’Ovidi estava ocult, ignorat.
Llegeix l’article sencer a Tornaveu, fent clic aquí
