02.07.2015 - 06:00
El festival, que té lloc principalment a les Terres de l’Ebre, amb el centre neuràlgic a Flix, s’inicia avui amb un concert a les 18.30h a la seu de la SGAE de Barcelona. Aina Vega ens presenta Joan Bagés, exponent de la música electroacústica.
Joan Bagés s’autodenomina artista sonor, un concepte que, considera, reflecteix amb més completud la tasca del creador musical d’avui, ja que entén la seva obra com un projecte transversal, interdisciplinar, paral·lel al concepte d’artista visual i que queda lluny del compositor que desenvolupava una tasca artesanal. Bagés, que s’ha format a Barcelona i París i ha fet sonar la seva música en diferents racons d’Europa i Amèrica, fa interaccionar el so i el silenci amb la revolució visual i tecnològica, com a oportunitat d’ampliar la paleta de recursos compositius. La seva música es considera holofònica, un concepte que s’encamina a una textura global i inclou recursos performàtics que funcionen conjuntament en un tot de relacions que aglutina les arts visuals i plàstiques, la instal·lació, la dansa, el vídeo, la música electroacústica i l’acústica, amb o sense microfonia. Darrerament, Joan Bagés s’interessa en cultivar un fenomen sonor punter, la música acusmàtica.
La música acusmàtica és un corrent depurat de la música electroacústica, en el qual l’element performatiu converteix l’artista en un director que, a la taula de so, controla les dinàmiques dels diferents altaveus disposats a consciència. L’element espaial, per tant, és fonamental i, si tanquem els ulls, la nostra percepció s’eixampla per tal de copsar amb més intensitat el moviment acústic en la sala. El material sonor està prèviament enregistrat a l’estudi, modificat amb recursos electrònics sofisticats i la font pot ser des d’un objecte quotidià, un element natural, fins a modulacions purament computacionals. Però en l’acte performatiu, la font sonora ja no té rellevància. A diferència de la música tradicional, que parteix d’una idea (abstracta) i es plasma amb l’execució instrumental (concreta), la música acusmàtica parteix d’un material concret i fa que l’escolta resulti una experiència abstracta. Però no ens enganyem, l’artista continua tenint, en el germen creatiu, l’interès metafísic de plasmar una idea (abstracta).
Allò que sorprèn l’oient desacostumat és aquesta cerca de la font sonora i els moviments -a priori misteriosos- del compositor a la taula embullada de cables i interruptors, que s’adaptaran a cada espai i circumstància vivencial. Una experiència que ens remet a un element evolutiu, apunta Bagés, ja que l’oïda és un dels sentits que es va desenvolupar amb més rapidesa, per simple adaptació al medi. En la mesura que no podem apaivagar el sentit de l’oïda com ho fem tancant els ulls, les sensacions que percebem en aquesta música, sovint, ens imposen respecte, perquè no n’identifiquem la font. És per aquest motiu que Joan Bagés considera que la gran revolució sonora de les darreres dècades rau en la forma d’escolta. En l’acusmàtica –i l’electrosonora, per extensió- el creador treballa amb la juxtaposició d’elements, de manera que els sons ens sorprenen constantment i qualsevol expectativa que ens forgem sobre què sentirem a continuació és susceptible de ser truncada, ja que el cànon s’ha dissolt en múltiples possibilitats de textures i morfologies musicals i metamusicals que condueixen a una pèrdua del confort de l’auditor.
Aquestes sensacions s’aconsegueixen gràcies al treball precompositiu de l’espectre del so, que treu de context i modifica, codifica i relaciona el material sonor per poder establir noves connexions en el moment compositiu. Cal tenir cura en tractar les capes de suggestió i analitzar acuradament el material. Un cop s’ha assolit el procés d’abstracció mitjançant un estudi de les morfologies – Bagés pren com a referència el treball de Pierre Schaffer- caldrà crear les categories funcionals per tal d’obtenir una paleta que permetrà a l’artista de pintar el temps. El resultat és una pèrdua de referència per part de l’auditor, que haurà de refer ponts amb la realitat circumdant, una tasca, alhora, sensorial i intel·lectual.
La música electroacústica representa una revolució a nivell compositiu no tan sols en el tractament de la font sonora, sinó que significa una nova manera de composar (com-posar, literalment, juxtaposar elements com es fa en el cinema o les arts plàstiques) que permet a l’artista de sentir instantàniament el resultat del seu treball i de poder-hi interaccionar, sense haver de passar pel sedàs del temps que implica que un instrumentista l’il·lustri. Per tant, el resultat final és conegut en el moment creatiu perquè s’aconsegueix un feedback entre l’acció i la percepció. Un procés que integra tots els elements de la cultura del fast -el canvi constant de textures pot fer al·lusió al zapping, per exemple- i, anant més enllà, la pèrdua de referències auditives ens permet respirar el pols d’una crisi ideològica global.
Joan Bagés té clar que, per tal de superar l’abisme entre la música contemporània (en sentit extensiu) i el públic només cal donar oportunitats d’escolta i que tota música interpretada acústicament, avui dia, és ja música electrònica, perquè la revolució de l’electricitat afecta tots els àmbits de projecció i audició musical. Allò important d’un artista és el perfum que deixa en acabar cada peça, allò que li dóna entitat. Bagés és cada cop més conscient del seu perfum i té ganes de jugar-hi i transgredir allò que ha descobert de si mateix. Una descoberta que, en definitiva, esdevé el motiu pel qual es dedica a l’art.
Podeu consultar el programa del festival Sirga 2015 aquí.
