25 anys d’encreuat diari en català de Màrius Serra

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Redacció
01.07.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui es compleix un quart de segle des que Màrius Serra va prendre el relleu de Tísner en l’encreuat diari en català de La Vanguardia. El crític literari Joan Josep Isern va ser testimoni privilegiat d’aquell canvi i ho va explicar en el seu Bloc.

De com Màrius Serra va rellevar Tísner en l’encreuat de La Vanguardia

(apunt al bloc “Totxanes, totxos i maons” del 6 de setembre de 2007)

M’ha fet molta gràcia llegir avui a La Vanguardia l’article de Màrius Serra titulat “La gauche humaine”. Bé… m’apresso a aclarir que l’article parla d’un tema que no en fa gaire, de gràcia: el tancament de la llibreria Xoc, del passeig de Fabra i Puig, després de trenta-cinc anys, tres mesos i vuit dies d’activitat. Ras i curt: Can Xoc ha estat un d’aquells establiments –institucions, gairebé– irrepetibles de casa nostra la desaparició dels quals ens empobreix una mica a tots plegats.

Si, tanmateix, dic que m’ha fet gràcia el que conta el Serra és perquè en un moment de l’article evoca un esdeveniment del qual jo vaig tenir la fortuna de ser-ne espectador privilegiat. Diu això: Las dependencias del modesto Estado de Xoc acogieron a poetas como Joan Brossa o Maria Mercè Marçal (…) Fue allí donde, en abril de 1990, Tísner se personó por sorpresa a la presentación de una novela mía y me ofreció ser su sucesor en la sección de Mots Encreuats de La Vanguardia.”

La dada és verídica tot i que conté una lleu inexactitud. Tal com diu el full ciclostilat que anunciava la presentació de la novel·la –es tractava de “L’home del sac”, la primera experiència en narrativa llarga de l’autor, i el full el tinc aquí al costat– no es va fer l’abril sinó el dijous 17 de maig de 1990. A part de la documentació que l’avala, faig aquesta afirmació amb una certa autoritat perquè resulta que el presentador encarregat d’explicar al públic present a can Xoc les entreteles del llibre era jo.

Recordo perfectament l’agradable sorpresa que vàrem tenir tots -i especialment el Màrius- quan molt poc abans de començar l’acte va entrar l’estimat Tísner al qual, lògicament, se l’havia convidat però amb molt poques esperances de veure’l ja que la seva salut –i la de la seva muller– el tenien reclòs la major part del temps a casa.

En acabar l’acte algú va dir d’anar a buscar un taxi pel Tísner mentre ell i el Màrius xerraven confidencialment en un racó. No sé per què aquell dia jo havia deixat la moto a casa i m’havia desplaçat a la llibreria Xoc en l’Opel Kadett familiar. De seguida em vaig oferir a fer de xofer i així, mentre m’encaminava cap a can Tísner –vivia en un xamfrà a tocar del mercat de Sant Antoni, molt a prop d’on vivia Pere Calders, el seu cunyat– ell i el Màrius varen continuar xerrant al seient del darrere. Podeu imaginar la meva sorpresa quan vaig adonar-me de què anava la conversa: el Tísner l’havia proposat com a persona idònia per substituir-lo i els responsables del diari hi estaven d’acord. El relleu, doncs, depenia només de la seva acceptació.

De fet, crec que puc dir que vaig ser la primera persona que va felicitar el Màrius en tornar tots dos cap a casa després de deixar el mestre. També vaig ser la primera persona a compartir el seu neguit per una altra circumstància d’aquelles tan casuals i extraordinàries que diries que només passen a les històries de Paul Auster: el Màrius es casava un mes i mig després -el dissabte 30 de juny- i se n’anava de viatge de noces l’endemà. Just el dia que havia d’aparèixer el primer encreuat de La Vanguardia signat per ell.

Val a dir que la cerimònia del casament –oficiada per capellà i amb tot el gori-gori de rigor– es va celebrar en la data prevista damunt de l’escenari del teatre Condal de Barcelona (mentre escric això tinc al costat del teclat els retalls de premsa i la participació nupcial  –el programa de mà, vaja–  amb els noms de tots els actors de la cerimònia), però això ja seria una altra batalleta que avui no toca.

La nova i inesperada situació va obligar el Màrius a mobilitzar la colla dels seus amics (sortosament molt nombrosa) per utilitzar-nos com a provadors dels nivells de dificultat, estil, to, etc. dels primers encreuats que fabricava. Un repte important ja que, si volia fer un viatge de noces sense sotracs, havia de lliurar al diari un paquet complet i tancat de trenta encreuats sense possibilitat de retoc.

Varen ser unes setmanes de tràfecs i d’il·lusions compartides per tots plegats –a més a més en una època en què la màxima sofisticació en comunicacions era el fax!– que ara recordo amb molta gratitud i que m’agrada pensar que, de manera molt modesta però molt sentida, varen contribuir una mica al fet que el Màrius i els seus encreuats siguin ja uns clàssics indiscutibles.

Oi que el mestre Tísner no es va equivocar gens ni mica quan va traslladar el seu ceptre al Màrius? Era un savi, el Tísner…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any