23.06.2015 - 06:00
Un dels testimonis arqueològics més fascinants de l’antic aprofitament econòmic de les muntanyes mediterrànies són les neveres, també denominades caves o pous de neu. Escampades per la geografia peninsular, les neveres han quedat com una prova evident d’èpoques molt més fredes que l’actual, però es tracta de canvi climàtic o evolució de cicles freds i càlids per causes naturals?
Probablement és difícil d’establir els motius que expliquen la densa xarxa de dipòsits de neu que es van construir entre els segles XVI i XIX, així com el seu emplaçament a vegades en cotes molt baixes, sobretot a la llum de les actuals condicions climàtiques. Podria entendre’s avui que en la ciutat de València entraren diàriament cinc tones de neu convertida en gel, durant tot l’any, procedents de les congestes de la Bellida, a Sacanyet? O que els profunds pous de Mariola, Aitana, el Benicadell o el port de la Carrasqueta foren reblits de neu per al subministrament de gel a ciutats com Alzira, Xàtiva, Alcoi o Gandia? Si més no es fa sorprenent, en especial quan observem aquestes construccions, la seua magnitud i la seua abundància en les nostres muntanyes, a vegades, molt prop del mar.
El comerç del gel, economia i arquitectura rural
Les neveres van ser fins al segle XIX unes construccions funcionals, aixecades per a conservar i guardar la neu arreplegada durant l’hivern i repartir-la, segons les necessitats, al llarg de tot l’any. La simplicitat de la seua arquitectura, un gran pou circular de profunditat variable, recobert amb maçoneria i sostrada, amaga una complexa organització econòmica que anava des de l’arreplegada i emmagatzemament, fins a la comercialització. De llarga tradició en els països mediterranis, els textos històrics ja ens expliquen que a Grècia i durant l’Imperi Romà s’utilitzava la neu a bastament amb fins terapèutics. I sembla que l’arribada d’aquestes construccions a la península Ibèrica va ser gràcies a l’Islam.
Després de les grans nevades hivernals, antany molt més freqüents i amb majors precipitacions, colles d’homes procedents dels pobles del voltant pujaven a les muntanyes per carregar i acumular la neu en l’interior de les neveres. Mentre uns la portaven al pou, d’altres treballaven dins, aixafant-la amb taules de fusta i separant-la amb capes de palla, per a compactar-la i convertir-la en gel. Una vegada realitzat aquest procés, el gel era tallat en blocs i transportat durant la nit per repartir-lo per les ciutats. La conservació del gel en la cava durant uns quants mesos era possible gràcies a l’aïllament de l’exterior que proporcionava el manteniment d’una capa d’aire fred sobre la neu compactada. Aquest, com que és més pesant, permetia mantenir sempre una temperatura constant en l’interior de la cava. La cúpula facilitava aquest aïllament, ja que cobria el pou per complet, bé amb la tècnica d’aproximació de filades de pedra o per nervadures cobertes per teules, semblants a les cúpules de les esglésies, com en el cas de la Cava Arquejada a la serra de Mariola.
La construcció dels pous es duia a terme aprofitant moltes vegades un desnivell en el terreny, algun petit avenc, i era excavat a profunditat variable segons el tipus de roca. L’orientació dels pous, amb algunes excepcions, es feia mirant al nord i sobre els vessants d’ombria, prop de clotades arrecerades del vent on s’acumulava la neu, la qual cosa facilitava la recol·lecció.
Un patrimoni cultural dispers en la muntanya
Tres-centes neveres es conserven al País Valencià, testimoni arqueològic d’aquest fenomen, únic per les seues proporcions a tota la península. Sens dubte, les condicions físiques de l’antic regne de València, amb estius calorosos, estreta franja costanera voltada de muntanyes i ports pesquers que necessitaven el gel per a poder comercialitzar el peix cap a l’interior, van contribuir a la construcció d’aquesta àmplia xarxa de dipòsits de neu. De les tretze neveres existents a la serra de Mariola, hi ha un conjunt que pot ser fàcilment visitat, a més de ser el millor conservat. La Cava de l’Habitació la trobem a escassos metres del refugi de muntanya del Centre Excursionista d’Alcoi, accessible des d’Agres a peu per la senda marcada que passa vora el convent d’Agres o en vehicle per la pista forestal. Aquesta cava té deu metres de profunditat per set de diàmetre i una capacitat de 320 m3 amb tres finestres o boques situades a l’inici de la cúpula construïda amb pedra i morter. Posseeix un mur de contenció que actua com a contrafort per a tota la construcció, ja que el pou està excavat en el vessant mateix de la muntanya.
Seguint la pista de terra que baixa des del refugi cap a la Font de Mariola, a uns dos-cents metres des de l’encreuament, arribem a la més bella i impressionant de totes les neveres existents al País Valencià, o almenys la més coneguda, la Cava Arquejada o Cava Gran, situada en un privilegiat lloc enfront del Montcabrer, una de les imatges més representatives d’aquesta ancestral activitat econòmica, molt coneguda pels excursionistes que s’acosten a la Mariola. De grans dimensions, el pou és circular i la planta exterior, hexagonal. Té una capacitat de 1.960 m3 i una profunditat de dotze metres per un diàmetre interior que assoleix quasi els quinze metres. En el centre de les parets de l’hexàgon s’obren sis portes d’un metre cinquanta aproximadament, i amb una altura de dos, encara que cap d’elles conserva la llinda. Sobre les arestes de l’hexàgon, s’alcen sis nervadures gòtiques que en encreuar-se formen tres arcs de mig punt rematats per una peça cimera de morter. La seua funció era suportar les bigues de fusta i el sostre de teules ja desaparegut. Entre 1923 i 1930 la cúpula va ser desmuntada per restaurar el convent d’Agres, així com les mateixes bigues. Davall la porta nord, s’obre un túnel voltat que permetia l’accés de les cavalleries per a carregar la neu.
La Cava Arquejada és el símbol per excel·lència de la Mariola i un monument únic que hauria de ser protegit sense condicions. Un antic camí passa per la plataforma del dipòsit i el risc de deteriorament és molt elevat, per la qual cosa precisa almenys una ferma consolidació de les restes arquitectòniques, tasca que en la nostra última visita ha començat a realitzar-se.
De la Petita Edat del Gel fins avui
La densa xarxa de dipòsits, així com els seus emplaçaments, s’explica per aquest període denominat Petita Edat del Gel entre els segles XIV i mitjan del XIX, que va representar l’última fase glaciar en moltes zones muntanyoses del planeta. Les referències històriques de grans nevades i episodis de fam, així com els estudis paleoclimàtics, així ho testifiquen, igual com el creixement de les glaceres alpines, que van assolir la seua màxima extensió entre finals del segle XVII i començament del XVIII. També va arribar a glaçar-se el mar a Islàndia en aquesta època, país en què mantenen una exposició permanent sobre aquest període, o dades més pròximes com la congelació de part de l’Albufera i el riu Ebre al novembre de 1469, o les fortes gelades a Castelló i València. El 1829 tenim dades que torna a congelar-se l’Albufera i el riu Ebre el 1709, així com de grans nevades arreu del territori en què la neu durava més de quinze dies.
Les causes d’aquests intensos freds han estat acuradament estudiades per diversos científics que assenyalen períodes de mínima activitat solar, disminució de la transparència atmosfèrica per l’augment de pols volcànica (grans erupcions a Islàndia) que degueren fer descendir la temperatura. En definitiva, siguen les causes que siguen, la veritat és que aquesta etapa va impulsar i va afavorir la construcció de pous de neu, amb un bon nombre per davall dels 600 metres d’altitud, com és el cas de la Vall d’Albaida, encara que ben bé podria tractar-se de neveres intermèdies o de distribució on dipositar el gel si el trajecte era llarg des de les principals, també conegudes com a neveres d’abastiment.
En definitiva, podem concloure que l’àmplia distribució dels pous de neu, el seu elevat nombre i la ubicació a vegades en altituds baixes només va ser possible amb unes condicions climàtiques molt més rigoroses que les actuals, i aquesta permanència del fred durant segles va desenvolupar el comerç de la neu i el va convertir en una font d’ingressos, tant per als habitants dels pobles de muntanya com per a l’arrendatari o constructor dels pous que s’animava a emprendre un negoci lucratiu no exempt, per descomptat, d’impostos a les Corts forals.
El dubte és si el comerç de la neu hauria estat possible sense aquestes condicions climàtiques o si la societat valenciana, que reclamava neu com a producte de primera necessitat, hauria pogut aconseguir-ne.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
José Manuel Almerich Iborra. Geògraf, escriptor i guia de muntanya. València.
Enllaços
Array
