Consens i oposició al canvi climàtic

Les arrels de l’escepticisme ambiental

Des de fa segles hi ha un escepticisme profundament arrelat quant a les afirmacions científiques sobre el deteriorament ambiental, com prova la documentació britànica de les colònies. En la primera meitat del segle XIX, molts membres de la comunitat científica –principalment botànics i metges– van advertir els governs del Regne Unit i la seua perifèria colonial dels perills de danyar els recursos de l’ecosistema en el procés de «domesticació» de la naturalesa i d’emigració a aquells nous espais del planeta. Encara que els governants britànics van ser responsables de grans crisis d’efectes immediats –com ara grans fams o sequeres–, no van considerar en absolut prioritàries la degradació ambiental gradual (Rajan, 2006). Sovint, davant d’una crisi immediata, els administradors exposaven objeccions escèptiques als advertiments dels científics sobre el deteriorament ambiental. Per exemple, Robert Baden-Powell –tinent general de l’exèrcit britànic i defensor colonial de la silvicultura– va observar: «En la ment dels funcionaris, fins i tot en els més alts, trobem diferents graus d’aversió a assumir conviccions sòlides. Igual que trobem que les conviccions de la gent es veuen frenades pels interessos personals, el mateix ocorre amb els governants. Consideracions d’interés com evitar les queixes i que la regió siga acollidora i tranquil·la, de justificar uns bons ingressos generant productes forestals… els impedeixen prendre partit per l’economia forestal» (Rajan, 2006, p. 235). Aquest escepticisme derivava, per tant, no sols de l’escepticisme enfront de les proves científiques de deteriorament dels recursos de l’ecosistema, sinó també de les implicacions que aquest deteriorament tenia per a l’exagerada expansió colonial que s’estava desenvolupant i per a l’explotació capitalista dels recursos per a obtenir beneficis. 

Tant aquests brots d’escepticisme relacionats amb les proves científiques com els que tenen un origen ideològic enllacen amb moltes qüestions ambientals actuals (com el canvi climàtic). Per exemple, les variants nord-americanes de la discrepància –descrites mitjançant l’escepticisme, l’oposició i el negacionisme climàtics– han impregnat, i sovint polaritzat, la política, la cultura i la societat (Oreskes i Conway, 2010). Les soques nord-americanes de moviments d’oposició al canvi climàtic, que reconeixen les seues arrels en la colonització britànica, es van desenvolupar a partir d’un context històric de conservadorisme més ampli, que enllaça amb les posicions hostils al medi am­bient que van prosperar a finals dels anys seixanta i setanta del segle XX, quan es va produir una onada de legislació mediambiental progressista als Estats Units. Alguns d’aquests moviments de resistència van ser la rebel·lió Sagebrush i el moviment Wise Use (“ús racional”). Sota la direcció de líders carismàtics i amb molts contactes, aquests moviments van intentar reformar la gestió de sòl públic per a concedir drets i llibertat per a prendre decisions al sector privat (Dunlap i McCright, 2011). Però a mitjan i finals dels anys vuitanta, en el context de l’economia de Reagan i de les mesures que va prendre el poder de regulació de l’EPA, així com del Departament d’Interior, l’oposició al canvi climàtic es va manifestar radicalment en contra de la regulació i el medi ambient, i els moviments mediambientals neoliberals van emergir en l’opinió pública. Aquestes interaccions culturals i històriques van engendrar un terme carregat de cinisme: «”wise” contrarians» (opositors raonables o experts), per a descriure aquells que han poblat l’opinió pública i han arreplegat influències històriques dels moviments Wise Use (Boykoff i Olson, 2013). Aquestes perspectives amplificades s’han entès com un reflex dels punts de vista conservadors enmig del complex embull de la cultura política contemporània. Per consegüent, el programa de 2012 del Partit Republicà expressava el seu rebuig a l’Agenda 21 –que es va desenvolupar el 1992 en la cimera de Nacions Unides a Rio de Janeiro i es va considerar el marc per al desenvolupament sostenible en el segle entrant– argumentant que es temia que fóra un nou intent d’establir un govern global. L’objectiu era revifar l’antiga repulsió a qualsevol intervenció reguladora (Boykoff i Olson, 2013). A més, com que les ideologies neoliberals i utilitaristes es van asso­ciar amb els interessos de la indústria dels combustibles fòssils, també es van adherir als republicans d’EUA, a l’escepticisme, a l’oposició i al negacionisme. Alguns hi veuen una mescla tòxica que contamina els intents de cooperació mediambiental internacional. I totes aquestes resistències han contribuït amb bastant d’èxit –«èxit» per als qui s’oposen a la intervenció del govern nord-americà– als esforços que tracten d’entrebancar  la presa de decisions sobre el canvi climàtic.

A més, moltes iniciatives d’opositors en els EUA han estat lligades a fonts de finançament relacionades amb la indústria dels combustibles fòssils. Posem, per exemple, la campanya publicitària «CO₂ is Green» (“el CO₂ és ecològic”) de l’estiu de 2010. Es va publicar en ‘The Washington Post’, i formava part d’una campanya més àmplia impulsada per un grup del mateix nom. En les seues pròpies paraules: «La nostra missió és proporcionar suport científic i econòmic sòlid a les institucions públiques en temes mediambientals. En l’actualitat, ens preocupen especialment les propostes federals que poden interferir amb la dependència de la naturalesa del diòxid de carboni (CO₂) […] CO₂ is Green treballa per a assegurar-se que tota regulació o llei federal es base en la ciència i no en mites científics o en política» (CO₂ is Green, 2010). El grup intentava refutar la idea que el diòxid de carboni (CO₂) és una substància contaminant i, per consegüent, protestaven contra les iniciatives legislatives que tracten de mitigar les emissions de CO₂. Aquestes demandes concretes es van vehicular amb el suport financer de la indústria del carbó i, en particular, d’H. Leighton Steward (Mulkern, 2010). A una acreditada carrera en la indústria dels combustibles fòssils se sumen els seus càrrecs com a president de l’Associació pel Gas i el Petroli dels Estats Units i de l’Associació de Subministrament de Gas Natural, així com el de director honorífic de l’Institut Americà del Petroli (Mulkern, 2010). Encara que no explique tots els casos, la campanya CO₂ is Green es pot considerar representativa de la lluita escèptica/opositora/negacionista, en la qual poderosos grups creats artificalment critiquen en desigual combat l’«’establishment’ climàtic» i en la qual es busca protegir interessos privats amb campanyes molt sofisticades que s’adapten ràpidament a les circumstàncies.

El canvi climàtic en l’espai públic

En contrast amb un rerefons de consens sobre els aspectes clau de la ciència del clima, avui dia certs grups de caràcter informal i heterogenis –«escèptics», «opositors» o «negacionistes»– s’han fet realment populars quan la gent parla sobre clima, política o el govern en el segle XXI (Boykoff i Olson, 2013). Encara que puga semblar temptador titllar aquests esforços d’aïllats, marginals, anòmals o localistes, en realitat representen un dels molts espais en disputa en el gran camp de batalla on es juguen les decisions polítiques mundials en economia i producció energètica, així com el compromís públic amb el canvi climàtic. 

A més, quan comparem aquestes opinions amb la noció de consens, i quan les qualifiquem de «marginals», pot ser temptador elaborar una taxonomia de l’oposició, l’escepticisme o el negacionisme. No obstant això, aquesta aproximació presenta múltiples riscos. Entre els quals el de passar per alt el context per culpa de posar massa èmfasi en l’individu com a punt d’acció. Pot ser un error centrar-se en els que pronuncien tals declaracions i no considerar críticament les declaracions en elles mateixes. Generalitzar sobre l’escepticisme, el negacionisme o l’oposició a diferents qüestions científiques i polítiques pot portar-nos a rebutjar crítiques que potser seran vàlides i útils i a desqualificar l’individu en compte dels arguments que defensa. Etiquetar els individus (sovint amb termes despectius) pot servir per a etiquetar-los de «marginals», però no centra l’atenció en els arguments que sostenen les seues discrepàncies. 

També pot ser un error centrar-se excessivament en les personalitats individuals en detriment de l’atenció que mereixen les forces economicopolítiques, socials i psicològiques en joc. Dit d’una altra manera, el problema de procediment sorgeix quan l’atenció pels individus discrepants subsumeix qüestions estructurals o institucionals més profundes. Jo Littler (2009) va comentar que les dimensions socials i politicoeconòmiques es poden perdre a vegades si se centra l’atenció en alternatives atomitzades d’acció. Això també s’ha considerat com un desplaçament del debat cap a la «responsabilització», en la qual el canvi climàtic es converteix en la responsabilitat de l’individu en compte de ser-ho dels governs i organismes reguladors, que sí que tenen capacitat per a canviar significativament les polítiques de producció i distribució (Littler, 2009). En el cas del canvi climàtic, una mirada molt individualitzada comporta formes d’acció molt individualitzades (per exemple, canviar bombetes, apagar llums, reciclar, etc.). Altres experts han plantejat que aquest desplaçament cap a l’acció individual s’inscriu en moviments més amplis en favor d’un «nou ordre ecològic» que en realitat pretén, mitjançant la comercialització de propostes individualistes, dissuadir els ciutadans de representar un paper en els canvis institucionals col·lectius necessaris per a abandonar els combustibles fòssils. Juntes, aquestes tendències i focus d’atenció poden distraure els ciutadans de la importància dels reptes associats amb el canvi climàtic contemporani, i d’anàlisis institucionals amb més dimensions i matisos sobre com interactuen la ciència del clima i la política, així com la rèplica que això mereix. 

Un altre risc clau és que, en el procés d’assenyalar, avergonyir i culpar «un altre», es tendeix a passar per alt les responsabilitats comunes associades amb el canvi climàtic antropogènic. A mesura que, com a col·lectivitat, hem anat endinsant-nos en el nou mil·lenni, una qüestió tan complexa i multifacètica com la del canvi climàtic ha anat penetrant en el fons de la nostra relació amb l’entorn. Xoca contra els fonaments de la nostra manera de viure, treballar, actuar i relaxar-nos en la vida moderna, i per tant determina la nostra vida diària, els nostres estils de vida i modes de subsistència. Fins al punt que assenyalar, avergonyir i culpar ens distrau de les responsabilitats comunes. De fet, sovint serveix els interessos d’aquells als qui s’assenyala, avergonyeix i culpa.

Així doncs, quan parlem dels contrastos entre consens i escepticisme sobre el canvi climàtic, és fonamental continuar tenint en compte la importància del context, així com els perills de centrar-se en excés en aquells que qualifiquem d’«escèptics», «opositors» o «negacionistes». A més, tot el que es refereix als debats i discussions sobre el consens i l’escepticisme als Estats Units no es queda exclusivament als Estats Units; en realitat, afecta els discursos d’altres contextos culturals i polítics. En resum, que si prestar massa atenció a unes discrepàncies infundades limita en compte d’ampliar l’espectre de possibles considera­cions de diagnòstic i prognosi, hem de redreçar el rumb.  

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Maxwell T. Boykoff. Membre de l’Institut Cooperatiu per a la Investigació en Ciències Ambientals (CIRES) i professor associat d’Estudis Ambientals de la Universitat de Colorado-Boulder (EUA). La seua recerca i treball creatiu se centren en la política cultural i la gestió ambiental, les comunicacions creatives del clima, les interaccions entre ciència i política, la reducció del risc de catàstrofes i l’adaptació climàtica.

Enllaços
Array