Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  29.06.2015  00:27

Autor/s: Rafael Benavent

Carta oberta a Ximo Puig i Mònica Oltra

Men?ame
 

Històricament vençuts, assimilats, incorporats ‘por justo derecho de conquista a las muy justas y nobles leyes de Castilla y su lengua’, els valencians, dòcils, o no tant, però sí impotents, hem estat induïts a entendre i  interpretar el nostre món, la nostra vida i el nostre país des de la seua perspectiva i al seu ritme impositiu. No ens han deixat mai cap opció més: espanyols per imperatiu legal amb tota la càrrega substitutòria que comporta.

No és que personalment vulga estar en contra d'Espanya i dels espanyols; tanmateix m'hi obliguen. Espanya, des dels seus orígens, ha alliçonat els seus nacionals en la supremacia, en la prepotència i en la superioritat sobre nosaltres. Si hem de ser espanyols és com ells volen.  Amb aquestes condicions, ens conviden, per tant, a dir-los que no som ni ens sentim espanyols. No per estar en contra d'ells sinó per anar en favor nostre. Simplement. La qual cosa els ofèn. Quan si ells ens diuen que no són ni se senten valencians, no passa res. No ens sentirem ofesos. És la diferència que hi ha en el sentit de propietat en què ens tenen i que no acceptem. I l'ofensa els traeix. Això no obstant, el nostre nacionalisme ‘pernicioso y subversivo’, segons que ens blasmen, no comporta expandir-nos ni conquerir-los.  És una altra cosa.  El referent que tenim del seu nacionalisme no ens agrada gens. Potser és que no n'han tingut mai cap altre d’alternatiu. I a la fi, tanta ha estat la pressió contra nosaltres, tan insuportable la homogeneïtzació perpetrada, que han aconseguit que els pitjors enemics nostres ja no siguen ells, els de fora, els espanyols ‘originaris’, sinó eixa part de nosaltres finalment integrada i activada en favor dels seus propòsits espanyolitzadors. D’ací l’autoodi com a principi d'aniquilació del nostre poble ‘versus’ l’enaltiment del seu: ‘Espanya, un rang superior’. El castellà: ‘Més bonico’.  Són les consignes que els assimilats bramen contra Catalunya, contra el ‘pancatalanisme’, no contra el ‘pancastellanisme’ o ‘panespanyolisme’ que ens comanda, faltaria més!. Configurats per una mentalitat servil, gregària, de qui no sap contemplar la vida sense amo, projecten el seu pecat sobre nosaltres, sobre els qui no pensem com ells. Tenen por de ser lliures. No els passa pel cap de ser capaços de construir un projecte oposat, sobirà, des de la llibertat en peu d'igualtat, incorporant-nos a altres vies diferents, però no contra natura, com la seua natura.

‘Que vindrà el llop!’, criden. Com si no l´haguérem tingut, i ben pentinat per ells mateixos, a casa nostra! I a Madrid, central operativa. Quina barra! I com en són, de capaços d'arremetre encara a la contra amb un país desfet, arruïnat en tots els sentits com ens han deixat. Només una cosa han complit: posar el nom de València i els valencians ben alt arreu del món… però de la manera més indigna que ni podíem imaginar en el pitjor dels nostres malsons com a poble del món. Per tot plegat, diguem prou. Ja hem començat a dir-ho amb els resultats de les eleccions passades.

Viscuts, contemplats en amplitud i profunditat,  els efectes de la ressaca històrica que ens han dut fins on som avui, m'atrevisc a llançar a l'aire unes preguntes per a vostè Molt Honorable President Ximo Puig:

PSPV o PSOE? Tots dos alhora? No ho creu incompatible? No és una incongruència manifesta, coneguts tots els debats que sobre aquesta dicotomia han viscut públicament, congrés rere congrés? Per a mi, que són uns conceptes massa antagònics. És com pretendre caminar avançant amb els dos peus alhora en direccions oposades, per objectius i interessos diferents, antagònics, com he dit. Si, com sembla, vostè no hi té dubtes, creu que la dicotomia és compatible, no hi cal debat. En veurem els resultats. En realitat ja els tenim vistos: la submissió i el sucursalisme no són patrimoni de la dreta. I els valencians ho sabem millor que ningú.

I a vostè, Mònica Oltra: Acabat d'efectuar l´escrutini electoral, els qui han acaparat el poder durant els darrers vint anys, s'han manifestat desaforats, de mal perdre, i s’han llançat  contra vostè dient-li ‘nacionalista, sobiranista, pancatalanista....’ i tots els mals que corquen la seua ment descompensada. Quina poca vergonya! Amb tota la corrupció que han protagonitzat durant vint anys! I ni una molla de penediment ni cap propòsit d'esmena. Però en la resposta, vostè em va fer sentir pena. Per què va intentar justificar-se davant les seues  ’acusacions’ afirmant-se no nacionalista, ni sobiranista, ni pancatalanista? I encara va advocar, a més, aparentment conciliadora, per aparcar de moment la denominació ‘País Valencià’ per tal de no molestar la fera. Quina necessitat tenia? Qui o què l’obligava a fer aquesta renúncia expressa? Per què va permetre que l'arrossegaren al seu terreny de dèries i fòbies? Què ens vol transmetre? Silenci i renúncia? No vam tenir prou lliçó amb la Batalla de València? Per què una altra vegada hem d'abaixar el cap davant els seus despropòsits viscerals i tanta brutícia? Encara hem de tenir-los por? Cal viure sempre amb aquesta por? Per què hem de continuar volent-nos fer perdonar? Si acabem assumint la culpa de què ells ens acusen, si callem i renunciem a plantar-los cara, si desistim de denunciar la seua persistent estratègia de mentides i d'odi, a la fi han guanyat. Ens han guanyat. No n'hi ha prou de saber que tenim raó, cal defensar-la, cap proclamar-la a crits contra la casta dels qui intenten desacreditar-nos mitjançant la mentida repetida mil vegades.

Despertem. Ells ho tenen clar amb el seu únic i miserable argument: Abans moros que catalans. Un insult a tres bandes: als moros, als catalans i a la dignitat dels valencians. És el resultat d'emprar les vísceres en comptes del cervell. Enfrontem-los a les seues pròpies misèries! Desmuntem les seues paranoies, i fem pedagogia. I més ara, que han perdut bona part dels seues altaveus manipuladors. No perden aquesta ocasió. Ara que el poder ha canviat de mans, ara que la democràcia ha tornat a les nostres malmeses institucions, facen ús d'aquest poder legítim per a informar, per a instruir el poble valencià. Aquest poble valencià cansat de renúncies, orfe d'autoestima, de coneixements i de consciència de la seua pròpia història, poble de dignitat segrestada. Facen defensa sense embuts de la nostra llengua. Que tornem a sentir-la pertot arreu, com a llengua pròpia nostra que és. Però no sols a les escoles sinó també a la administració pública, en tots els membres del Govern. Fem-la normal i útil.

En començar a treballar per tal d'assolir els objectius pretesos, davant la dificultat d'haver heretat un deute fiscal inassumible, els qui han deixat el País Valencià saquejat i arruïnat no facilitaran solucions per retornar al camí de la prosperitat. Faran servir la mentida i l'oprobi per recuperar el poder. Per això, quan la bèstia brame, no s'amaguen, no demanen perdó, no abjuren, no callen.

Distingits Ximo Puig i Mònica Oltra: enhorabona per la confiança obtinguda a les urnes, per tanta il·lusió d'un canvi positiu despertat. Els desitge el millor dels èxits possibles. No ho tindran fàcil. Pel que a mi respecta, no els limitaré la confiança als primers cent dies de legislatura, sinó fins al final. Els demanem fermesa i convicció en la bondat dels propòsits manifestats a l'hora de defensar-los i de dur-los a terme. Perquè, a la fi, sempre serà molt més decisiu i determinant la certesa interior dels drets que posseïm que no el respecte exterior que d'ells ens atorguen els altres.


Publicitat

“Tresors