26.06.2015 - 06:00
Quan la memòria encara conserva el cap monumental i transparent que Jaume Plensa va idear per a la basílica de San Giorgio Maggiore a la Biennal de Venècia, i mentre treballa en un projecte major que encara no té nom per a un parc públic de Seül, arriba l’exposició del Museu d’Art Modern de Ceret, ‘El silenci del pensament‘, en què Plensa ofereix tres instal·lacions i cinc cares monumentals, de creació recent. Comissariada per Nathalie Gallissot, directora del museu, la mostra s’inaugurarà demà i es podrà veure fins el 15 de novembre. Per entrar en l’imaginari de Jaume Plensa, us oferim una entrevista densa però reposada, en què parla sobre la seva obra i el procés creatiu per a arribar-hi.
Plensa fa una llarga introducció per explicar les diferents famílies d’escultures que ha anat cultivant, el procés de treball que ha seguit, d’on neixen algunes de les idees que han donat peu als seus alfabets, als seus estilets contemporanis, les escultures amb llum a dintre, les cares exòtiques d’ulls tancats, que miren endins. Té cops amagats, com la seva fascinació pel poeta Vicent Andrés Estellés, a qui va conèixer i reivindica.
Fem l’entrevista amb Jaume Plensa (Barcelona, 1955) al seu estudi de Sant Feliu de Llobregat, un magatzem gran i fred, de polígon industrial. Un ‘no-lloc’ diu l’escultor, que va ocupar com un espai verge fa vint-i-tres anys. Li portem un llibre especial, que ens serveix per a iniciar l’entrevista: el llibre del poeta Enric Casasses, en què fa dialogar les gàrgoles de l’església de l’Escala. Perquè Plensa escolta els poetes i aquestes gàrgoles tenen una semblança amb una de les seves obres que ha fet més fortuna: ‘The Crown Fountain‘, que es troba al Millennium Park de Chicago. És una obra de l’any 2004, en què l’alta tecnologia i l’aigua fan un tot: dues pantalles de setze metres d’altura, acarades, amb aigua que cau en forma de cascada suau, en què es projecten un miler de cares de ciutadans del Chicago d’aquell moment, que treuen aigua per la boca, com si fossin gàrgoles modernes. Diu l’escultor:
—Hi ha dos punts clàssics al cos, un és el ventre de la dona, d’on neixen els fills, i l’altre és la boca, d’on neixen les paraules. Són dos espais foscos i humits on es creen les coses més fonamentals de l’ésser humà. D’aquesta idea va sorgir la instal·lació ‘The Crown Fountain’. Sempre dues cares, l’una davant de l’altra, que sembla que conversin. I ho relaciono amb el món de les gàrgoles, sí, perquè les gàrgoles de les catedrals i esglésies són una solució arquitectònica, però alhora són una solució plena de continguts metafòrics d’una gran bellesa. I aquest element entra en contacte amb un altre, important per a mi, que és el somni.
—El somni té un paper destacat en la vostra obra?
—Deixa’m dir-te que amb els anys he desenvolupat tres grans línies de treball que han anat omplint tot el que faig: jo havia treballat molt la llum, el so i abans havia treballat la construcció del món tel·lúric a través del ferro colat, que és el material amb què em vaig fer conèixer internacionalment. Però aquests últims deu anys, més o menys, la meva obra s’ha anat centrant molt en el cos humà, en diferents vessants, i ha generat tres famílies molt clares d’escultures. La primera és la de les figures que treballo amb llum interior, que a vegades les situo sobre una mena de pals, unes altres vegades es troben enganxades a la paret i algunes altres simplement es troben col·locades a terra. Són personatges voluminosos que prenen postures molt íntimes, agafant-se les cames o de genolls amb una actitud meditativa. I les darreres que he fet prenen aquella posició clàssica, tapant-se els ulls, la boca o les orelles. Transmeten una certa ironia perquè recorden els micos, que sempre s’han entès d’una manera més aviat negativa, però que jo sempre he trobat interessant: perquè de vegades amb la boca no podem expressar de veritat els nostres missatges, de vegades els ulls no serveixen per a veure el que és important, o les orelles no escolten exactament el que més ens interessa. I això vol dir que a vegades hi ha unes altres parts del cos més adequades per a copsar sensacions d’una importància capital. Tota aquesta família l’he titulada ‘Poetes’. Perquè malgrat els seus defectes, tenen la capacitat d’il·luminar la vida. És una metàfora de la imperfecció de l’home. Gràcies a aquesta imperfecció podem il·luminar la vida.
Aquesta llum que sembla que estigui tancada dins el cos d’aquestes escultures l’he explicada en el sentit d’ànima, d’espiritualitat interior, que queda fixada dins la mida d’aquell cos. Però amb l’experiència, aquesta ànima o aquest esperit continua creient i sempre em pregunto cap a on va, on el guardem si és més gran que el nostre volum. Així entenc les peces de bronze que abracen els arbres. És la barreja d’un material mort, tancat amb ell mateix, com és el bronze o la resina, amb un material viu, en transformació constant, com és la llum o l’arbre, que no para de créixer. És aquesta dualitat i fricció entre la matèria i l’esperit.
La segona família d’escultures que he treballat és la del llenguatge: si hi ha una cosa que realment ens fa humans és la capacitat de comunicar-nos amb paraules. I hem arribat a tenir la capacitat per a escriure aquestes paraules. I amb tot això hem aconseguit crear una cosa que en diem cultura i que podem transmetre. A mi m’agrada pensar que és un missatge dins l’ampolla que permanentment anem llaçant i no sabem on arriba. Hi ha molts poetes que han pensat en això i amb qui em sento molt identificat. Ara penso en Rabelais, amb els viatges de Gargantua i Pantagruel. Diu que un dia, de cop i volta, els mariners dalt del vaixell van començar a escoltar paraules en l’aire i es van adonar que eren paraules i converses que havien quedat gelades en l’aire en el moment de ser proferides. I aquell dia calorós les paraules s’anaven desglaçant i anaven caient sobre la coberta del vaixell com perles, robins i diamants. Això vol dir que tot queda, però no ho veiem.
La primera peça que vaig decidir de fer amb paraules formant el cos d’un home, recordo que va ser arran d’un viatge a Tel-Aviv: em trobava amb uns amics israelians comentant la importància d’un text, en el qual si li canviaves una coma o hi posaves un punt més o menys canviava l’univers. I això va coincidir amb una altra reflexió que m’anava fent: el fet que l’experiència es va escrivint sobre el mateix cos, amb tinta invisible, que no sabem veure, però de cop la podem reconèixer en la pell d’un altre, que pot acabar essent el teu amant, el teu amic, el teu conegut… aquella persona amb la qual tens química. I pensant-hi vaig entendre que aquest llenguatge no quedava tatuat sobre d’un cos sinó que conformava aquell cos. I vaig fer el primer cos de paraules.
Vaig començar amb paraules, però el concepte va anar evolucionant: vaig pensar que les paraules també tenen una anatomia, són formades per lletres, que són com les cèl·lules de la nostra anatomia. I em vaig traslladar a la part més biològica del text, les cèl·lules del text. D’aquesta manera vaig començar a fer servir lletres, només lletres, sense cap sentit. I amb els anys em vaig adonar que vivíem en un món més global (ara tinc amics a tot arreu, que no utilitzen el mateix alfabet) i vaig començar a barrejar els alfabets. I em vaig adonar que d’aquesta manera es creava un dinamisme i unes tensions extraordinàries, en la peça, perquè era composta de diferents interessos, però que funcionaven perfectament bé junts. Això vol dir que per estar junts no hem de perdre necessàriament cap virtut ni qualitat d’origen. Senzillament podem compartir les nostres virtuts amb les dels altres. Trobo que és una metàfora molt bonica de la part positiva de ser globals, d’intercanviar el que tu saps amb el que sap l’altre, i del fet que com més diversos siguem més coses tenim a dir-nos i a compartir.
—I el tercer grup?
—D’ençà que vaig fer ‘The Crown Fountain’ a Chicago, on vaig filmar un miler cares d’un miler de persones que vivien a la ciutat, vaig quedar completament enganxat amb la idea del retrat. Vaig entendre que el retrat era un camí bastant adequat per a mi per parlar de la relació del cos i l’ànima. Es diu que la cara és el retrat de l’ànima. I es diu també que la cara és l’única part del nostre cos que no ens podem veure, que és el regal que fem als altres. La cara en si mateixa és una forma de comunicació, el pont que ens uneix amb els altres. Seria com la porta de les nostres emocions i sentiments. I la cara es troba lligada al cap, que sempre he defensat que és la part més important del cos, perquè és on hi ha el cervell, que és la part més salvatge de l’organisme. És un element absolutament misteriós, en el qual si dues idees es volen trobar, malgrat un mateix, es trobaran. El cervell se situa fora del nostre control. Tornant al retrat, he acabat fent retrats de nenes de vuit a quinze anys, perquè és el moment de la dona en què ja no és nena però encara no és adulta. És una bellesa en moviment, que canvia amb gran rapidesa. I a mi m’ajuda a explicar que tant la memòria, que vol dir tradició, com també el futur, és femenina. I d’aquesta manera també puc introduir un altre tema que m’interessa molt, que és la bellesa en el dia a dia. Defensar la bellesa com un element fonamental en el treball.
Si t’hi has fixat, tots aquests retrats tenen els ulls tancats. És una posició que vaig treballar a Chicago, perquè és el moment més interioritzat, el moment en què de veritat les cares miren cap endins. És un tema molt interessant: és cert que la bellesa ens rodeja, però jo sempre he tingut la sensació que dins de cada persona s’oculta una quantitat de bellesa extraordinària, que queda amagada, perquè no se sap comunicar o no es gosa o la cultura la reprimeix. Anant pel carrer pots veure una persona que fa un gest amb la mà tan extraordinari que sembla que l’inventi o que riu com mai ningú no havia rigut davant teu. Senzillament, és un gest que s’evapora, desapareix gairebé a l’instant d’haver-se produït. Aquest fet efímer és molt interessant perquè és com un petit senyal de tot el que hi ha d’extraordinari dins d’aquella persona. Tancar els ulls és com mostrar a la gent una mena de mirall on mirar-se. Fa que la meva obra sigui una invitació a tancar també els ulls i mirar en l’interior de l’altre, per començar a parlar de veritat d’un mateix i dels altres. I això és una mena de lluita contra el moment que vivim, que és un moment molt sorollós d’idees i missatges.
«Fa uns anys vaig fer un projecte a Nova York, al Madison Square Park, que es deia ‘Echo’. Volia ser una reflexió de tot això que t’estic parlant: tinc la sensació que vivim un moment de tant de soroll mediàtic, informatiu, d’idees, que ja no sabem si el que diem ho pensem de veritat nosaltres o senzillament repetim, com la nimfa Echo, els missatges que ens arriben des de l’exterior. I a mi em preocupa molt això. I per això em plantejo generar silenci, generar un espai on puguis dir les coses, on intentem ser nosaltres mateixos, on les idees de veritat surtin de dins de nosaltres.
—Aquesta voluntat de transmetre bellesa a través de les obres conté molta bondat. Però no trobeu que la paraula ‘bellesa’ és incòmoda, perquè la idea de bellesa es pot entendre de maneres ben diferents?
—Jo crec que la bellesa no és incòmoda, és la gent potser que se sent incòmoda amb la bellesa, perquè és una eina d’una força política extraordinària. Perquè no fa cap concessió. La bellesa no és quelcom que es pugui pactar. És i prou. Això té una gran força des del món artístic, perquè és una de les grans coses que ha d’aportar un artista al llarg de la seva vida de creació. És clar, aleshores tu em pots preguntar, però, què és bellesa? Jo crec que és el gran lloc on tu, ell i jo, tots, ens podem trobar. Està molt vinculat amb la memòria. Una vegada prenent unes copes amb José Ángel Valente, un poeta extraordinari de Santiago de Compostela, em deia: ‘Jaume, no oblidis mai que la memòria és més basta que els nostres records.’ La bellesa és una cosa així. La meva passió per Shakespeare, per William Blake o per Vicent Andrés Estellés té a veure amb el fet que són poetes que van intervenir en la seva època, però sobretot que van definir la seva època gràcies a la seva voluntat de bellesa. No em sé imaginar una altra funció més important que la de crear bellesa. Et pots equivocar, la pots encertar en aquesta voluntat, això ja ho diran uns altres, però aquesta voluntat és primordial. A vegades em sorprèn que en el nostre món de l’art d’avui no es parli mai d’això, perquè com dius sembla incòmode. Mira, fa uns anys, quan vaig començar a donar tanta importància a la poesia com a motor de la societat, semblava que fos un fet anacrònic o carrincló. I jo no trobo cap altra eina més forta, més brutal, més dura que la poesia en majúscules. I crec que hem de tornar a aquests principis.
—Enteneu la raó d’aquesta incomoditat?
—En aquest canvi de segle, hi ha una mena de desdibuixament del sentit de les paraules. Les paraules són mal utilitzades o han perdut contingut. Quan parles de moral, ètica, bellesa, poesia… sembla que es malinterpretin, perquè es veuen antigues, anacròniques, romàntiques. No hi estic gens d’acord. Són paraules a les quals hem de tornar a donar el contingut i el sentit original. La bellesa o la recerca de la bellesa és intrínseca al ser humà. És veritat que hi ha moments que ens interessa més el concepte grotesc o lleig, però això també està bé, perquè per oposició també parles de bellesa. El món del monstre forma part de tota la història de la tradició de l’art, perquè moltes vegades la millor manera de parlar d’una cosa és a partir del seu contrari.
«Jo fa molts anys vaig decidir que la societat necessitava esperança i que amb la meva obra volia contribuir a donar una petita llum que ajudés a il·luminar la part que tenim de molta qualitat, i volia fer èmfasi en aquesta qualitat en moments que sembla que només existeixi el desastre. I volia dirigir la meva obra a tothom, no a un grup específic. I aquesta voluntat que la meva obra no tingui una direcció concreta, que va dirigida al ser humà, es reafirma amb els anys. Això que va passar a París (l’atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo), sí, és un desastre, els polítics ja sabran què fer, o no, però jo sobretot vull incidir en aquelles coses que ens vinculen i no pas ens separen. Perquè sovint només corregint petits detalls superem les coses que ens separen, perquè les persones tenim més coses en comú de les que ens separen. Estic d’acord amb Einstein quan deia: ‘A mi m’interessa què pensa déu, la resta són detalls.’ Malhauradament, en el dia a dia, aquests detalls poden fer molt de mal.
—No és casual que comencéssiu a generar les figures fetes de paraules a Tel Aviv, en un país on la interpretació del llibre sagrat és tan determinant…
—Jo he treballat molt amb el ‘Càntic dels Càntics’. Fa molts anys que em vaig retrobar amb aquest llibre allà a Tel Aviv, me’l va regalar el director del museu d’art, i em va impressionar molt perquè jo em pensava que el coneixia, l’havia llegit d’estudiant, a catorze anys, i va suposar una gran experiència rellegir aquest text. Recomano moltíssim el fet de tornar a llegir allò que ja hem llegit, de tornar a mirar allò que ja hem vist, de tornar a escoltar el que ens sembla que ja sabem. Va ser un xoc total quan fa quinze anys vaig tornar a rellegir el ‘Càntic dels Càntics’. Ah!, és un poema extraordinari. O llegir la Declaració Universal dels Drets Humans. És dels poemes més extraordinaris que s’ha escrit, tot i que no hi ha un poeta clar al darrere. Però sí que hi havia una voluntat poètica entre el grup d’homes que van escriure aquesta declaració d’intencions. És molt important que de tant en tant la societat generi textos, actituds, imatges que ens facin sentir amb la capacitat de ser millors.
—Per això serveix l’art?
—Una gran pregunta que es fa sempre l’artista és per què serveix la seva obra, quina és la funció final de l’obra, sembla que no serveixi per a res. Una vegada a Milwaukee, treballant en un projecte, era davant del llac Michigan, en un dia de pluja i vent, i tota l’aigua del llac es movia, els arbres es vinclaven pel vent, i jo em mirava un pal que estava clavat al fons del llac. De cop, dos ocells van arribar i es van posar sobre el pal. I es van parar allà. Tinc la foto i tot. I vaig entendre el que jo estava fent: aquell pal, aquell piló, era única cosa que no es bellugava de tot el paisatge en tempesta i aquells dos ocells van parar-se en l’únic lloc de repòs que hi havia al llac. I em vaig adonar que l’escultura té aquesta capacitat: en un moment en què l’escultor sembla un personatge anacrònic, en un món on tot es belluga, la rapidesa de la informació, tot és digital, tot evanescent…, necessitem un lloc on reposar, un lloc on tornar-te a trobar a tu mateix. Per molta gent potser és tornar a casa els pares i menjar l’àpat de la mare que tant ens agrada, per a un altre és un llibre, una pel·lícula que sempre t’emociona, aquell raconet de casa, una persona, un amic… aquell lloc que et permet reposar, refer-te i tornar a sortir. Per això crec que l’escultura segueix tan vigent després de segles i segles d’intentar saber què fem. Perquè l’escultura té aquesta capacitat extraordinària de relació amb la divinitat, amb una cosa que ens sobrepassa, amb una cosa que està per sobre del que els sers humans podem entendre, mesura o pesar. Això és molt interessant, l’escultura com un lloc on poder descansar.
—Les escultures dels poetes a sobre d’un pal vénen d’aquest moment d’epifania?
—No, ja existien. Aquestes escultures provenen del fet que a mi m’encanta volar. On estic més degust del món és dalt d’un avió. Perquè no sóc enlloc. M’encanta la idea del ‘no-lloc’. Fins i tot recordo que un any amb la Laura, la meva dona, vam decidir anar a passar el Nadal a casa d’uns amics de Los Angeles i vam comprar el bitllet de tornada per la nit de Cap d’Any via París. Recordo que en un moment donat, el pilot va anunciar: ‘volem en un punt geogràfic que dóna el senyal horària de les dotze de la nit. Feliç any nou.’ Em va encantar. Se’m va fer manifest que el temps és relatiu, depèn d’allà on ets. La vida és relativa i com més t’allunyes d’un objecte més s’assembla al que té al costat. La visió que tenim de la societat, dels sers humans, és tan pròxima, que de vegades sembla que et falta una mica de distància. Per això en un avió sóc l’home més feliç del món, perquè tinc deu quilòmetres de distància amb les coses.
«I sobre les peces que em parles, aquestes vénen de la meva fascinació pels estilites. Diuen que a l’època de Constantinoble un grup de savis o pensadors van decidir viure apartats de la societat, viure a dalt de tot d’amples columnes. Des d’allà veien la societat i eren més a prop dels ocells, uns sers que els fascinaven. Les cultures antigues creien que l’ocell representa molt bé l’home, perquè nascut a la terra té la capacitat de volar. Nosaltres no volem amb ales sinó amb les nostres idees. Aquesta idea anecdòtica, gràcies a Vicent Andrés Estellés, la vaig poder transformar en una idea molt més potent.»
—D’on us ve la fascinació per Vicent A. Estellés?
—Estellés era un poeta molt preocupat per la societat, per la seva gent. I té un poema que diu que el poeta no pot dormir, el poeta ha d’estar en vigília. Això ja ho deia Ausiàs Marc també. I no pot dormir, ha d’estar despert en la llarga nit del seu poble. Això que deia Estellés em va impressionar. Aleshores jo vivia a Berlín i el vaig escriure i el vaig anar a visitar. Vam passar dos dies amb ell. Era per a mi un gran referent, no només per la seva poesia sinó també per la seva actitud. Jo d’un poeta valoro molt la seva actitud, perquè la poesia és més àmplia que el poeta, ens pertany a tots. Però l’actitud del poeta és molt important. Vam estar dos dies amb ell, passejant per la platja de la Malva-rosa, amb la seva dona… Va ser un home molt mal comprès, encara ho és ara. És un dels grans poetes que hauríem de reivindicar i col·locar on li pertoca. El fet important és què fas amb el que tens. I el Valente igual.
—Què voleu dir amb ‘el fet important és què fas amb el que tens’?
—La poesia és molt salvatge. Com resisteixes un món tan petit amb un cor tan gran? Jo tinc una adoració pel poeta com a actitud de vida, perquè és la persona que rep menys de la societat i en canvi el que més dóna. Perquè moltes vegades el pols d’una societat acaba essent la veu d’un poeta. Valente té un poema molt curt que va de tot això. Diu: ‘Y tú, ¿de qué lado de mi cuerpo estabas, alma, que no me socorrías?’. Considera el cos un espai i l’ànima un fluïd, un moviment, que és aquesta llum que jo poso dins de les meves obres. Jo ja els hi posava abans de conèixer aquest poema, però de cop, les seves paraules em van explicar les meves intuïcions d’una manera perfecta. I això és el que em fascina, la capacitat de conjuminar la tradició popular amb la gran poesia.
—En aquesta poesia hi ha aquest ser popular, aquest ser genuí.
—La paraula ‘popular’ es pot malentendre i pot semblar folklòric. La paraula ‘genuí’ vol dir tenir arrels i, això sí, sempre entenent que les arrels són un punt de partida. Tu no pots ser un altre perquè quan has nascut i has obert els ulls has vist una llum determinada i t’han parlat en una llengua determinada i has nascut en un lloc concret. Però és un punt de partida, mai d’arribada. I la poesia es nodreix de tot això.
