Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  19.06.2015  00:00

Autor/s: Raül Francés

L'ensenyament: una fàbrica d’individus o un lloc on aprendre a pensar?

Men?ame
 

Ens endinsem en una de les problemàtiques més significatives que durant segles han preocupat aquells que s’han encarregat directament i indirecta de la tasca educativa. Filòsofs, sociòlegs, pedagogs i professors de tota mena, s'han preguntat si l'escola realment crea persones autosuficients que enfronten la realitat que els envolta o bé si fabrica individus a l’interès d'un sistema.

La pregunta que aparentment podria tindre una resposta clara es complica si recorrem a grans intel·lectuals que han parlat del fet educatiu, com per exemple Rousseau, Kant, Foucault o Marx, entre molts més.  

Marx diu en una de les seues famoses frases que l'home no ha d'interpretar la realitat, sinó que ha de transformar-la, per tant ha de ser un ésser reflexiu que siga capaç de conéixer allò que l'envolta per a poder transformar-ho. Ara bé, interessa transformar allò que ens envolta? Interessa, per tant, crear persones que pensen per elles mateixes?

Amb aquestes preguntes segueix complicant-se la qüestió, i conforme anem consultant més autors la qüestió sembla cada vegada més difícil de respondre.
 
Un altre dels autors que parla de l'educació, Kant, posa també en un paràgraf d'una de les seues obres aquestes paraules: hem d'ensenyar filosofia o ensenyar a filosofar? La qüestió no passa debades per a qui creiem que l'educació ha de crear persones i no peces d'una maquinària disciplinant i disciplinària.

Si seguim endavant amb els autors que anteriorment he citat, trobem Rousseau, qui ja en el segle XVIII esmentava aquest trencaclosques que avui encara segueix generant opinions de tota mena. Per a ell, l'educació era un mitjà per a esdevindre éssers lliures, igual com per a la resta dels il·lustrats de l'època que intentaven que la societat s'il·luminara amb aquella raó que tots reivindicaven com a arma de batalla.

Ara bé, si comentem Foucault trobem una cosa que aquests darrers autors no havien dit explícitament (o no s'havien atrevit a dir), com és que l'educació tal i com és concebuda també crea disciplina i també aprofita per a uns determinats interessos i per a crear un determinat tipus de societat i un determinat tipus d'individus.

Perquè s'entenga millor, el que Foucault ens mostra és que darrere d'eixa escola innocent i feliç hi han uns mecanismes de poder i de saber que posen cada individu on correspon segons les seues necessitats, l'interés, els seus resultats. És a dir, des que funciona l'escola, s'ha intentat etiquetar els individus i dir-los per a quina cosa aprofiten i per a quina no.

Hi ha els llestos, els curts, els de lletres, els de ciències, els qui tenen el graduat, els qui… una sèrie de classificacions que regulen la normalitat i que fan que tots els individus complisquen un tipus de paràmetres per a estar en un estat ‘normal’.

Si ens remuntem anys arrere en la història, açò ho podem apreciar molt bé en els inicis de l'escola pública. La divisió per edats, per sexes, per resultats, no és altra cosa que establir unes pautes que regulen la societat.
 
Açò es pot observar en sistemes totalitaris com el franquisme, el nazisme, el de Corea del Nord, on l'escola esdevé l'aparell ideològic per excel·lència d'un sistema que pretén establir un sistema educatiu on els individus ja no són persones reflexives, sinó titelles d'una funció de teatre. Es formen segons els interessos d’aquell sistema. Formar els individus en la ideologia d'eixe sistema és la clau per a poder perpetuar la dominació.

Ara, la gran pregunta que es deu estar fent qui estiga llegint aquestes paraules és: i amb quina cara del pastís ens quedem? L'escola crea persones reflexives o esdevé de nou un mecanisme burocràtic d'individus?

La resposta a què el nostre sentit comú ens condueix és que la tasca de l'escola i de l'ensenyament és la de crear persones reflexives, o almenys l’hauria en una societat que considerem ‘democràtica’.

Però si ens endinsem en els interessos de la societat i del propi sistema, semblen no ser del tot democràtics. Les relacions de poder, les relacions personals, les desigualtats socials, l'atur, l’increment dels rics que cada vegada són més rics i dels pobres que són més pobres, etc. Salta a la vista que el món on vivim no es guia per pautes democràtiques. sinó al contrari, per uns interessos partidistes i ideològics.

Ara bé, açò en l'ensenyament és difícil d'observar si no s'investiga amb cura i parem esment al fet que darrere tota aquesta escola democràtica i que educa en valors hi ha una escola disciplinària, que crea seguint els interessos d'un poder governant i que manipula els individus com aquest poder vol.

Un gran exemple d'açò seria Foucault. Però no cal anar a un filòsof francés del segle XX per  veure-ho. En tenim una clara visió en el nostre sistema educatiu, on en cada legislatura que ha manat un partit s'ha canviat l'educació en benefici d’interessos del partit que governava: LOE, LOGSE, LOMCE… no són sinó posar l'educació a nivell del sistema.

A la LOMCE ja es fomenta la competitivitat i la millora educativa. Quan lliges aquesta nova llei sembla que estàs mirant el reglament de règim intern d'una gran multinacional on els alumnes són els treballadors per a un gran amo invisible que ningú no coneix, i no persones que estan formant-se a l'escola, l'institut o la universitat.

En paraules de Foucault, el que fa l'escola és, a gran trets, vigilar i castigar el comportament dels individus, no de les persones, que són allà amb premis per les seues notes, amb càstigs per no haver fet els deures, etc. És a dir, posar en funcionament eixe currículum ocult que ningú no veu però que permet que la disciplina s'establisca com el model que regule la vida a les escoles, i a tots els llocs. Eixe mecanisme de poder i saber com una mà negra de qual ningú no n’és conscient, però que hi és.
 
El que permet açò és que les classes dominades vagenn accedint a la universitat i a millors treballs, però només com una simple il·lusió per a fer que les classes dominadores i dominades tinguen un rol en la societat del qual és difícil d’escapar.  L'educació augmenta i cada vegada la gent té més estudis, però les classes dominants, les dominades i les dominades pels dominants i els dominats segueixen cadascú en la seua relació de poder. Perquè s'entenga millor: capitalista, intel·lectual i proletari.

Per tant, el ric és més ric i el pobre més pobre. Aleshores, què podem esperar de l'educació perpetua una classe de sistema regit pels interessos d'uns pocs que es dediquen a controlar i dominar a la majoria? No hauria de ser l'educació el motor del canvi social i de la resolució d'un nou paradigma educatiu?

Sembla que l'accés a l'educació ha anat incrementant-se en els últims anys per fer de l'ensenyament un motor de millora social, però el que no queda massa clar és que durant més d'un segle el sistema educatiu no haja evolucionat i seguisca mantenint els mateixos objectius que tenia fa un segle, fins i tot dos. No és açò, per tant, un símptoma que l'immobilisme del sistema educatiu potencia les classes dominants?

Hem de buscar, doncs, alternatives a aquesta escola que, ancorada en el passat, intenta explicar el present. Potser ens hauríem de plantejar crear una escola que estiga marcada pel present per a explicar el nostre present. Les noves necessitats creen noves maneres d'aprenentatge i per tant d'ensenyar. Hem de ser conscients d'açò perquè crec que aquesta és l'única eina per fer que l'educació deixe de ser un mecanisme de dominació i de control per a passar a ser un instrument de canvi social on les persones siguen això, persones. Perquè si no és així, ja ens podem anar oblidant de l'escola.