15.06.2015 - 16:02
Joan Olòriz, històric dirigent gironí d’Iniciativa, ha anunciat avui que abandonava la militància del partit, després de quaranta-quatre anys. Olòriz, fins fa poc portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA a Girona, que en la darrera convenció nacional va defensar una esmena independentista, ha dit que plegava per ‘un posicionament massa tebi, massa tàctic, del que havíem de fer com a col·lectiu.’
Ho ha explicat en un article al seu bloc: ‘Mai he entès la lluita social sense un marc nacional concret que li dóna sentit, mai m’he trobat en la dicotomia d’escollir una o altre o pensar que l’una i l’altre s’excloïen. En un moment clau com el que vivim m’ha fet mal, un cop i un altre, un posicionament massa tebi, massa tàctic, del que havíem de fer com a col·lectiu. Darrerament hem anat, al meu parer, amb el pas canviat i, malgrat que sempre hi hem estat, semblava que hi fóssim a desgrat i en l’últim moment.’
Heus ací el text íntegre de la carta de comiat d’Olòriz:
«Comiat a molts anys de militància: adéu a ICV
He pres una decisió, abandono la militància a ICV. No esparraco cap carnet, no me’n vaig escopint foc pel queixals, no veig els meus companys i companyes de partit fins ara com els meus adversaris, no és un trencament violent. És, com ho diria jo, un desamor, per una organització que com a eina de canvi, com a instrument col·lectiu ja no sento meu. Em separo amistosament, com a resultat d’una decisió eminentment personal, facilitada pel fet que des del 13 passat ja no tinc responsabilitats a què sentir-me obligat.
Ha estat un procés llarg, que ve de lluny. Moltes i moltes vegades m’he donat una darrera oportunitat, he donat també una darrera oportunitat als que podien fer un tomb, però s’ha imposat al cap i a la fi el dur, per a mi, distanciament. Sóc conscient que un partit no és solament una determinada política ni tampoc una direcció amb la qual et puguis sentir identificat. Entre la gent d’ICV, hi tinc bons amics i amigues, que com a tals saben que sempre tindran un cop de mà si el necessiten i un cor obert i generós al seu costat si s’escau. Però res em fa pensar que, a mig termini, i ara a la meva vida el mig termini és llarg termini, aquesta manera de dirigir el partit, de visió metropolitana i exageradament propensa al tacticisme, pugui canviar.
Posar el meu gra de sorra per a fer possible la justícia social i l’alliberament nacional em va portar d’adolescent al PSUC, no me n’he penedit mai. Lluitar contra la dictadura primer, em va marcar el caràcter, per això no m’he deixat seduir per aquells que em prometien una ‘carrera política’ més confortable. M’he guanyat la vida amb el meu treball, fet que m’ha permès, en política, sempre dir el que pensava i fer el que deia, sense por d’aparells i servituds. Mai he entès la lluita social sense un marc nacional concret que li dóna sentit, mai m’he trobat en la dicotomia d’escollir una o altre o pensar que l’una i l’altre s’excloïen. En un moment clau com el que vivim m’ha fet mal, un cop i un altre, un posicionament massa tebi, massa tàctic, del que havíem de fer com a col·lectiu. Darrerament hem anat, al meu parer, amb el pas canviat i malgrat que sempre hi hem estat, semblava que hi fóssim a desgrat i en l’últim moment.
L’esforç d’aclarir el nostre posicionament nacional en la darrera convenció em va deixar esgotat, el darrer esforç per defensar en públic una esmena possibilista però que ens arrenglerava amb les altres forces d’esquerra nacional per la independència. L’anomenada esmena Olòriz no va prosperar i el meritori 27% que va treure ha estat del tot insuficient per a fer entendre el que volem i el que som.
Tanco una pàgina molt estimada i n’obro una altra, no deixo la política, deixo la militància de partit, perquè ni mai ha estat l’objectiu únic de la meva vida ni la puc entendre si no és amb implicació en la comunitat, i aquesta no la puc abandonar perquè forma part de la meva manera de ser. Sóc partidari de les confluències, veig amb esperança la incorporació de gent jove a la política amb formes i conceptes nous o renovant les velles arrels. Si en alguna cosa puc ajudar, no defugiré mai el compromís, però som en temps de canvis i és temps de nous protagonistes.
Abans de fer pública aquesta decisió, he volgut parlar primer amb els meus companys i companyes de Girona i de les comarques. Ho he fet aquests darrers dies, penso que és mereixien conèixer la meva decisió de viva veu, com també que els comuniqués la meva estima abans, ara i en el futur.
M’ha costat molt començar aquest escrit i ara també em costa acabar-lo. 44 anys de militància és tota una vida, plena, on sempre he defensat el que creia, perquè si no em crec el que dic no tinc arguments per a fer-ho. Ara els camins se separen. Espero que en un futur pròxim puguin tornar a confluir. Per a tots i totes, salut i felicitat!»
