L’educació en temps de canvi climàtic

  • Facilitar l'aprenentatge per a construir una cultura d'atenció del clima

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Francisco Heras Hernández
16.06.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El valor de l’educació per a introduir noves idees i actituds a contracorrent d’allò que s’ha establert és, sovint, sobrevalorat. Perquè l’educació s’alimenta, en gran manera, de les percepcions, els valors i les prioritats del conjunt de la societat en què es troba immersa. I perquè el món emet els seus propis missatges, que tenen el crèdit del que és real. 

Però hi ha una altra raó de pes: el temps disponible per a reaccionar davant del canvi climàtic és escàs. Les emissions d’avui comprometen ja el clima de demà i, per això, els terminis de maniobra són reduïts. En paraules de Chris Field, ecòleg recentment guardonat amb el premi Fronteres del Coneixement de la Fundació BBVA (Corbella, 2014): «Com més tardem a actuar, més difícil serà resoldre el problema del canvi climàtic, més car ens resultarà i majors seran els riscos.»

Qui necessita educació? Qui ha de proporcionar-la?

Tots necessitem educació enfront del canvi climàtic. Però, vist el destret en què ens trobem, amb el temps corrent en contra, és evident que aquells que tenen major capacitat per a configurar el nostre futur energètic necessiten aprendre amb urgència. Des d’una perspectiva educativa, es requereixen canvis urgents en la formació superior i en la formació contínua laboral i professional. Molt especialment, en l’àmbit de la gestió pública i empresarial. 

Els regidors de les nostres ciutats necessiten conèixer les millors polítiques de mitigació i adaptació aplicades en l’àmbit local. Els arquitectes han d’aprendre a fer edificis d’energia zero (o quasi zero). Els responsables de la gestió de l’aigua han d’aprendre a utilitzar el ventall de mesures útils per a fomentar l’estalvi i l’eficiència perquè, en les dècades vinents, la disponibilitat d’aquest recurs disminuirà de manera substancial en la major part del nostre país. Els responsables de la prevenció de riscos han de conèixer les tendències en matèria d’esdeveniments extrems i quines implicacions tindran quant a riscos i vulnerabilitat. 

En aquest sentit, no sols és necessari renovar el sistema d’educació formal: també és imprescindible millorar els sistemes a través dels quals es comparteix el nou coneixement en matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic. I per a això, cal crear o reforçar les xarxes d’aprenentatge i acció (un exemple, en l’àmbit local, seria la Xarxa de Ciutats pel Clima); els esquemes que faciliten l’intercanvi entre iguals i la producció social de coneixement; els sistemes d’aprenentatge a través de l’acció…

En el camp de les respostes enfront del canvi climàtic, hi ha experiències i iniciatives inspiradores i contínuament s’està construint nou coneixement pràctic. En aquest sentit, l’ensenyament també s’hauria de concebre com una responsabilitat compartida. Perquè hi ha municipis que apliquen i avaluen des de fa anys mesures de mitigació i adaptació enfront del canvi climàtic; arquitectes que construeixen habitatges «zero emissions» (o quasi); equips de gestió que apliquen, des de fa dècades, mesures d’estalvi i eficiència en la gestió de l’aigua que els permeten adaptar-se millor a la disponibilitat de recursos i ser menys vulnerables davant de les sequeres; i grups de persones que estan aprenent i prestant-se suport mútuament en una transició cap a una vida «baixa en carboni». 

En conseqüència, cal impulsar, també, els sistemes d’aprenentatge social. Les xarxes tècniques i professionals han de reforçar-ne l’orientació formativa i educadora i cal construir o millorar els sistemes que integren aprenentatge i acció per a l’atenció del clima.

Per on començar?

En el camp de l’educació formal, disposem d’un conjunt d’eines clàssiques per a promoure canvis en l’acció educativa, entre aquestes els canvis en els currículums, la millora dels llibres de text, l’elaboració de nous dissenys didàctics, la creació de programes de suport que faciliten nous tractaments del canvi climàtic i l’energia o la investigació educativa. I, és clar, la formació del professorat. Perquè el professor és la base de la qualitat d’un sistema educatiu i el que vam aprendre ahir potser no servesca demà.

En tots aquests camps ja s’estan desenvolupant iniciatives d’interès, encara que la majoria té un caràcter puntual i no afecta el conjunt del sistema educatiu. Algunes regions, per exemple, han posat en marxa programes específics per a facilitar el tractament del canvi climàtic en l’educació primària o secundària. És el cas d’Andalusia, amb el programa «Kyoto educa», o el de Galícia, amb el programa «Climántica». Aquests programes aporten formació del professorat, propostes didàctiques i materials de treball que faciliten l’acció educativa. 

En l’àmbit de la formació superior i de postgrau, hi ha una oferta incipient de cursos, tant de presencials com en modalitat a distància, sobre aspectes com ara inventaris d’emissions i petjada de carboni, economia del canvi climàtic, negociacions internacionals del clima, energies renovables o eficiència energètica.

I en el camp de la formació contínua, algunes administracions públiques ja han ofert els primers cursos orientats a l’adaptació al canvi climàtic en els seus programes de formació del personal. 

També s’han creat xarxes d’aprenentatge i intercanvi, entre aquestes la ja esmentada Xarxa de Ciutats pel Clima, posada en marxa per la Federació Espanyola de Municipies i Províncies amb el suport del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. O, més modesta, la xarxa «Respostes des de la comunicació i l’educació enfront del canvi climàtic», dinamitzada pel Centre Nacional d’Educació Ambiental i l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic i que aplega un poc més d’un centenar de divulgadors, educadors i científics socials.

No obstant això, és forçós reconèixer que aquestes iniciatives, encara que valuoses, no deixen de constituir avenços tímids, si es comparen amb la magnitud del canvi requerit. Tot sembla indicar que, en termes generals, els estudiants i treballadors d’avui aprenen sobre energia i clima de manera semblant a com van aprendre fa dècades. La creació d’una cultura baixa en carboni no és, a hores d’ara, un objectiu prioritari del nostre sistema educatiu. Ni tan sols el canvi climàtic, com a fenomen global, ha assolit una rellevància substancial en els plans d’estudis.

Reflexions finals

La responsabilitat de posar en peu les respostes necessàries per a evitar un canvi climàtic perillós no pot dipositar-se únicament en el sistema educatiu; un canvi d’orientació de la magnitud requerida exigirà que la societat canvie les seues prioritats acceptant el repte de transitar cap a una cultura d’atenció del clima. 

I, no obstant això, una educació que ens situe davant dels reptes que ens planteja el canvi climàtic, que ens capacite per a contribuir a mitigar-lo i que ens ajude a adaptar-nos als seus efectes, que responsabilitze per a ser part activa en la necessària transició, no sols és possible: és necessària i, segurament, inevitable. En aquest sentit, les institucions educatives i els educadors mateixos han de considerar quina serà la seua contribució al que serà un dels majors reptes educatius del segle XXI. I valorar si es troben preparats per a abordar-lo.

Perquè sembla probable que les institucions educatives amb menor capacitat per a incorporar el nou coneixement, en les quals domina una compartimentació estricta per matèries, sense coordinació ni centres d’interès compartits, tindran més difícil oferir les respostes que es necessiten. 

La «mirada pròxima» que l’educació ha de proporcionar-nos sobre el canvi climàtic resultarà, de vegades, incòmoda. Però la bona educació és aquella que ens impulsa a abandonar la nostra zona de confort i reconèixer les nostres pròpies potencialitats (i, per tant, les nostres responsabilitats). Aquesta és l’educació que ens ajudaria a abordar el repte formidable del canvi climàtic. La tindrem? 

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Francisco Heras Hernández. Biòleg i coordinador de l’àrea d’educació del CENEAM (Centro Nacional de Educación Ambiental), Valsaín (Segòvia). Codirigeix des de 2004 el seminari «Respuestas desde la comunicación y la educación frente al cambio climático» i és Punt Focal per l’article 6 de la Convenció de Canvi Climàtic, dedicat a l’educació, la formació i la sensibilització pública.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any