‘Em doblegaré però no em trencaré’

Des del 24 de maig que he seguit (entre sorprès i estupefacte) les negociacions dels partits polítics per fer possible el nou Govern de la Generalitat del País Valencià: converses, trencaments, recels, diàleg, desqualificacions, pressions, malfiances i malentesos, com en un pervers serial de televisió. I finalment, l’acord.

Fer un govern demana saber pactar, dialogar i transigir. És evident que gràcies a les majories absolutes que el PP ha tingut al País Valencià aquests últims anys, aquest partit no ha volgut fer pactes ni ha propiciat el diàleg. Però quan no hi ha un partit amb majoria absoluta, cal exercir l’art de l’entesa i de l’acord, com, finalment, sembla que s’ha produït.

Hem de reconèixer que el PP ha guanyat les eleccions al País Valencià en ser el partit que ha obtingut més diputats a les Corts. Però com que li faltaven socis de govern, els altres partits s’han afanyat per fer possible l’alternativa al PP.

Crec, com ja vaig dir en un altre article, que els polítics han de tindre molt clar que són servidors de la ciutadania que els ha elegits. I que els vots que han obtingut no són seus. Són prestats per aquells que els han votats. Per tant, els partits polítics que volen fer un nou govern han de treballar amb la premissa que han estat elegits per intentar solucionar els problemes dels ciutadans, no per crear-ne de nous, ni tampoc per frustrar les expectatives d’aquells que els han votats. I encara menys, per repartir-se el pastís. L’ambició i la cobdícia per aconseguir càrrecs mai no hauria d’estar present en la política.

Per això, fer un nou govern demana saber transigir, escoltar l’altre i no imposar les pròpies idees, sinó saber confrontar-les amb les dels adversaris, per així arribar a acords. I sempre des de la tolerància, la generositat i el respecte als altres. Mai des de les desqualificacions, ni la prepotència, ni tampoc invocant el llenguatge de la por o de les amenaces.

El papa Joan XXIII contava que hi havia representants de l’Església que havien seguit el lema (estúpid) del poeta llatí, Horaci: ‘Frangar, non flectar’, és a dir: ‘Em trencaré, però no em doblegaré’. Joan XXIII, amb més intel·ligència, preferia actuar tenint com a lema el contrari d’Horaci: ‘Em doblegaré però no em trencaré’. Com els joncs, que amb flexibilitat es dobleguen per deixar passar l’aigua, i d’aquesta manera no es trenquen.

La intransigència i el rigorisme en la política (i en tots els altres àmbits de la vida) no serveixen sinó per impossibilitar els acords. Si el PP volia tornar a governar, ara que no té majoria absoluta, hauria d’haver sabut transigir i dialogar, no imposar el seu model d’una manera arrogant. Si el PSOE, Compromís i Podem volen fer un nou govern, no poden tampoc instal·lar-se en la intransigència, en els recels, ni en un diàleg de sords, que no fa sinó dificultar qualsevol pacte. Val més trencar-se per no doblegar-se? O més aviat cal saber doblegar-se per evitar trencar-se?   

Els Pares del Desert instruïen els deixebles en la vida monàstica amb els apotegmes, que eren aquelles paraules plenes de saviesa que marcaven una manera de viure. Un dels apotegmes més coneguts ens parla d’un monjo que quedà escandalitzat en vore altres monjos que reien i que es comportaven amb naturalitat, sense caure en la severitat ni en el rigorisme. En comentar el que havia vist a un ancià espiritual, aquest li digué: ‘Pren un arc i tensa’l’. El monjo prengué un arc i el tensà. El pare espiritual li digué: ‘Tensa’l més’. Aquell monjo el tensà una miqueta més. El pare espiritual li demanà: ‘Tensa’l més encara’. El monjo li respongué: ‘Si el tense més es trencarà’. El pare espiritual aprofità aquest exemple de l’arc per fer-li vore a aquell monjo que si tensem la vida de les persones, des del rigorisme, la severitat i la intransigència, aquestes persones també es trenquen.

La política (com la vida) és aquell art que ens permet el diàleg, sense tensar-lo, sense trencar-lo. No sé si els polítics que estaven intentant arribar a acords al País Valencià, apostaven més pel ‘em trencaré però no em doblegaré’, o per ‘em doblegaré però no em trencaré’. Només les persones intel·ligents saben que el trencament porta a la destrucció i a la frustració. I que doblegar-se, ser flexible, saber acollir les opinions dels altres (encara que semble un signe de debilitat) porta a enriquir les pròpies idees i a arribar a acords. Quin ha estat el camí que han pres els nostres politics? I per què la por al diàleg i al pacte? Benvingut siga un Govern del País Valencià que aposta pel diàleg i per la pluralitat.