26.05.2015 - 06:00
Benvolgut lector o lectora, si poguera apostar perquè la resposta que et bull en el cap a l’interrogant del títol és afirmativa, ho faria. Atès el perfil de l’audiència que deduesc que té aquesta revista, les possibilitats de guanyar l’aposta es redueixen, però així i tot, continuen essent altes. Presumesc, per exemple, que l’audiència de Mètode està integrada per persones que es poden caracteritzar majoritàriament de científicament alfabetes. No obstant això, el més probable és que la capa d’ozó represente un paper important en la representació mental del canvi climàtic que moltes manegen.
Dit amb altres paraules, en la seua forma d’entendre el canvi climàtic, en els esquemes mentals que han desenvolupat per a interioritzar aquest objecte científic, és probable que «el forat en la capa d’ozó» aparega com la disrupció atmosfèrica que explica l’augment de la temperatura i desencadena uns canvis globals que presenten tot d’implicacions biofísiques i socials contra les quals ens adverteixen organismes com l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic).
La versió prototípica d’aquesta creença es pot esquematitzar com segueix. L’activitat humana genera una sèrie de gasos, el més important el diòxid de carboni (CO2) però també els denominats clorofluorocarbonis (CFC), que s’aboquen a l’atmosfera de manera creixent des dels inicis de la Revolució Industrial. D’alguna manera, aquesta contaminació degrada la capa d’ozó i produeix un «forat» pel qual els raigs solars «penetren» en major grau, escalfen l’atmosfera i desgavellen el clima. Aquesta versió esquemàtica, que concedeix al forat en la capa d’ozó un paper causal en la desestabilització del clima, adopta múltiples variants en la cultura comuna. En algunes d’aquestes, fins i tot, la causalitat s’inverteix i el canvi climàtic es converteix en la causa del forat en la capa d’ozó.
Una relació poc científica
Per què apostaria que vostè dóna una resposta afirmativa a l’interrogant que titula aquest article? Perquè jugue amb informació privilegiada. Des que les ciències socials s’ocupen d’analitzar com el canvi climàtic es converteix en un problema significatiu per a les societats humanes i, per tant, en objecte de la cultura comuna, distintes investigacions han posat de manifest l’aparició i l’extensió d’aquesta creença. Encara que la ciència del canvi climàtic no ha establert mai una relació causal entre ambdós fenòmens, canvi climàtic i degradació de la capa d’ozó, la manera com s’han portat a l’arena pública i han arrelat en la cultura comuna ha donat lloc a una representació social en què apareixen estretament vinculats.
Si vostè comparteix aquesta creença, la versió bàsica o alguna de les seues variants, ha de saber que la ciència mai ha establert tal connexió. Les relacions entre un fenomen i un altre són tangencials. Òbviament, ambdós són el resultat de l’impacte negatiu de l’activitat humana sobre els subtils equilibris fisicoquímics que fan de la troposfera un lloc habitable. Els CFC, els gasos sintètics responsables de la deterioració de la capa d’ozó en les capes altes de l’atmosfera, operen també com a gasos d’efecte d’hivernacle, encara que el seu paper en l’escalfament global és molt modest comparat amb el CO2 o el metà. De fet, els gasos que han substituït els CFC per a fer viable l’aplicació del Protocol de Montreal (1987) a fi d’aturar la pèrdua de la capa d’ozó també actuen com a gasos d’efecte d’hivernacle.
Altres connexions són més complexes i encara no són ben conegudes. Per exemple, la comunitat científica té evidències que l’escalfament de la troposfera comporta el refredament de l’estratosfera: la calor que abans assolia les capes altes de l’atmosfera, en les quals la subtil capa d’ozó ens protegeix de la radiació ultraviolada, és retinguda en la troposfera pels gasos d’efecte d’hivernacle. El consegüent refredament de l’estratosfera pot afectar la química de l’ozó i alentir la recuperació d’aquesta capa essencial per a la vida. Si això fora una novel·la negra, el forat en la capa d’ozó seria el fals culpable perfecte.
La creença que el forat de la capa d’ozó forma part del mecanisme fisicoquímic que incrementa la temperatura terrestre és, a més, universal. La investigació social comparada la detecta en totes les societats sobre les quals hi ha estudis, principalment en les més avançades, però també en estudis sobre països emergents d’Àsia i Llatinoamèrica (Capstick, Whitmarsh, Poortinga, Pidgeon i Upham, 2013; Leiserowitz, 2006). I apareix, a més, com una creença transversal, compartida per distints grups de població dins d’una mateixa societat, amb major o menor accés a la cultura científica.
Utilitzant una analogia significativa, es pot afirmar que aquest «gran malentès» és una pandèmia cultural: una creença científicament infundada, producte de la creativitat de la cultura comuna; una idea que ha estat capaç d’«infectar» les representacions mentals del canvi climàtic de milions de persones. Aquest potencial epidèmic ens porta a considerar-ne la naturalesa social i cultural: és una representació mental que s’ha convertit en una representació pública, o una representació pública que s’ha convertit en una representació mental. Com afirma Sperber (2005, p. 11), «la cultura està constituïda, en primer i principal lloc, per idees encomanadisses d’aquesta mena […] i explicar la cultura és explicar per què i com hi ha idees que són contagioses. Això requereix una autèntica epistemologia de les representacions».
Del forat d’ozó al canvi climàtic
Què ha transformat el forat en la capa d’ozó en un element central en la representació social del canvi climàtic? No és fàcil respondre en poques línies. En aquesta transposició interactuen processos cognitius individuals, lligats a la manera com captem nova informació i la integrem en la que ja tenim; i també processos contextuals, relacionats amb el ‘timing’ del problema, el paper de les institucions mediadores (mitjans de comunicació, sistema educatiu, institucions polítiques, etc.) i amb les interaccions socials en què negociem i compartim amb els altres les nostres representacions del món. La investigació social ofereix algunes claus sobre aquestes qüestions. Ací, per raons d’espai, només en comentarem una amb un cert detall.
La destrucció de l’ozó va assolir rellevància social una dècada abans que el canvi climàtic. La degradació de l’ozó atmosfèric va saltar des del camp de la ciència a l’escena pública a mitjan dècada dels setanta del segle XX. Oreskes i Conway (2010) reconstrueixen minuciosament aquell moment, començant per l’impacte social que van tenir en els primers setanta els estudis de Crutzen, Rowland i Molina sobre el paper dels CFC en la degradació de l’ozó estratosfèric, premiats amb el Nobel de Química el 1995. En poc de temps, la destrucció de la capa d’ozó es va convertir en el que Ungar (2000) qualifica de «crisi calenta»: una qüestió central que va focalitzar l’atenció de la població, es va convertir en una amenaça global significativa i va generar un corrent d’opinió que va desembocar en el consens polític que va fer possible el Protocol de Montreal (1987). Les dues dècades que va ocupar aquest procés, des de la construcció de l’objecte científic fins a la seua apropiació social, no van ser un camí de roses on simplement es va imposar la raó (científica). De fet, Oreskes i Conway (2010, pp. 107–135) relaten que la qüestió de l’ozó va servir perquè els ‘lobbies’ neoconservadors, lligats a la indústria química que concentrava la producció de CFC, assajaren les estratègies de comunicació i manipulació pública que ara posen en pràctica per a qüestionar la ciència del canvi climàtic.
Ungar (2000, 2007) apunta dues claus per a explicar l’èxit social del problema de l’ozó. La primera és la construcció d’una poderosa metàfora-pont, «el forat de la capa d’ozó», que el va objectivar davant de la societat. La imatge d’una enorme taca blava, quasi negra, enfosquint el pol Sud continua ocupant un lloc central en la iconografia contemporània. Qui, en veure-la, no evoca l’amenaça del forat en la capa d’ozó? Els estudis qualitatius sobre la iconografia de l’ozó i del canvi climàtic mostren que per a moltes persones aquesta imatge és «real», quan sabem que és una recreació infogràfica a partir de dades numèriques (Arto, 2010; Meira, 2006). No existeix el forat en la capa d’ozó, almenys no tal com va cristal·litzar icònicament en la seua representació social. La segona clau per a transformar l’ozó en una «crisi calenta» va ser la seua associació amb el càncer de pell, una derivació inquietant, personal, directa i significativa que encaixa perfectament amb la metàfora d’un «forat» pel qual les radiacions solars «penetren» sense pietat.
Segons la nostra opinió, hi ha altres dues raons que ajuden a entendre que la degradació de l’ozó es va convertir en un problema socialment significatiu. La primera va ser un èxit, potser involuntari, en l’estratègia de comunicació del moviment ambientalista: la identificació dels esprais com a «causes» de la contaminació per CFC. No era una de les aplicacions industrials més importants dels CFC, però va aconseguir vincular un element d’ús quotidià amb una amenaça global, ubicant el problema en l’esfera personal. Els esprais tenien, a més, un altre avantatge: identificats com a fonts emissores de CFC, prescindir-ne no comportava cap canvi substancial en l’estil de vida de les persones. Ja ho saben bé totes les indústries que van canviar ràpidament la presentació dels seus productes en aquest format per d’altres que els consumidors no associaren amb la capa d’ozó.
I una última raó. La producció de CFC era relativament recent (comença en els anys quaranta) i es concentrava en poques indústries. L’impuls inicial d’aquestes empreses per qüestionar la degradació de l’ozó i el paper dels CFC en aquest procés, que narren Oreskes i Conway (2010), va decaure prompte davant de l’alarma social que es va generar i per una lectura més realista de l’impacte sobre els seus interessos de les possibles solucions: substituir els CFC per substàncies innòcues per a l’ozó no representava cap revolució en el mode de producció; de fet, algunes ja existien, i, en tot cas, les mateixes indústries químiques van capitalitzar el desenvolupament dels compostos alternatius.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Pablo Ángel Meira Cartea. Professor titular d’Educació Ambiental de la Universitat de Santiago de Compostel·la. És membre del Grup de Recerca en Pedagogia Social i Educació Ambiental i director del projecte d’investigació Resclima (www.resclima.info). És autor de diversos llibres sobre canvi climàtic, educació i comunicació.
Enllaços
Array
