19.05.2015 - 06:00
Fructificació. Els noms dels aranyons
A començament de la tardor maduren els aranyons. El fitònim prové dels noms de la pruna en basc, ‘aran’, i en cèltic, ‘agranio’, i que també han originat ‘aranhon’ i ‘agranhon’ (Occitània), ‘arañón’ (Aragó) i ‘marañón’ (Rioja, Baixa Navarra).
Per indicar l’arbust «que en produeix» s’afegeix el sufix ‘–er’: ‘aranyoner’. Un nom que es presta a fer embarbussaments com: «Un aranyoner ben aranyonat,/ qui el desaranyonaria?/ jo el desaranyonaré/ i bon desaranyonador seré» (Gomis, 1983).
La producció d’aranyons varia molt d’any en any, i existeix la creença popular que els hiverns particularment durs la incrementen, alhora que minven la de gra i de fenc: «any d’aranyoner, any de poc graner», i «any d’aranyons, pocs garberons», equivalents als castellans «año de endrinas, pocas hacinas», «endrino abundoso, invierno riguroso» o «año de endrinas, nieve hasta las cortinas».
Els aranyons són menuts i amb el peduncle relativament curt. I tant la pell com la polpa, el pinyol i la llavor tenen interès etnobotànic: medicinal, gastronòmic, toxicològic, lingüístic, etc.
El pinyol, la llavor, i el nom d'”escanyagats“
El pinyol d’aranyó és oval, comprimit i arrugat. Com que ocupa la major part del fruit, aquest rep el nom de ‘quinyol’ (< ’pinyol’) a la Vall d’Albaida (Conca, 1996).
Hi ha, però, un altre fitònim relacionat amb el pinyol sobre el qual convé detindre’s. Al novembre del 2006, a la secció «Històries naturals» de la revista ‘El Temps’, Martí Domínguez es preguntava la raó del fitònim ‘escanyagats’, aplicat a ‘Prunus spinosa’ pel fet que els gats que mengen aranyons pateixen un episodi d’ofegament, d’oclusió faríngia o escanyament (‘ex-cannare’, pel canó de la gola) que acaba amb la mort.
El problema plantejava un repte a l’etnobotànica: el d’anar més enllà del recull, cartografia i sistematització de dades, per tractar d’interpretar-les.
Nosaltres creiem que la ingesta de la llavor n’és la causa, ja que conté amigdalina, un glucòsid que per hidròlisi enzimàtica produeix benzaldehid, glucosa i cianur d’hidrogen (HCN). Tot i que aquest és tòxic a partir de determinades dosis, pensem que no n’és el causant de la mort, sinó el benzaldehid, que en degradar-se a l’intestí es transforma en àcid benzoic/benzoat, al qual els gats tenen una hipersensibilitat molt acusada, fins el punt que dosis relativament petites els causen una mena de xoc anafilàctic que pot conduir-los a la mort.
Aranyons per guarir, menjar i beure
En medicina popular s’han fet servir les tisanes amb flors d’aranyó com a laxants suaus. Per contra, els aranyons secs, cuits en arrop, i els xarops i confitures d’aranyó poden servir com a medecines per a diarrees segons la proporció de tanins que conserven.
Els aranyons també es poden menjar: a Eslovènia fan de guarnició en un dels plats tradicionals, la ‘jota’, un xucrut de cols fermentades.
I si es confiten en aigua i sal perden l’aspror; a la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre –vora el País Valencià– mengen així els ‘rigüejos’, aranyons i prunes silvestres (‘Prunus insititia’) deformats per l’atac d’un fong, ‘Taphrina pruni’, que prospera si ha plogut quan l’arbre estava en flor; com que els fruits atacats no solen desenvolupar pinyol, resulten ideals per menjar confitats.
El màxim cultural dels aranyons són, però, les begudes alcohòliques. Des d’Irlanda fins als confins asiàtics podem trobar vins, aiguardents i licors elaborats a partir d’aranyons o que n’han inclòs com a aromatitzants.
L’alemany ‘Schlehenwein’ és un vi d’aranyons; i a Noruega els ‘sloe vin’ són vins generosos més dolços i estables. El vi d’aranyons va servir per adulterar el vi de Porto, fins el punt que es deia que, gràcies a l’afegit d’aquell, durant el segle XVIII Anglaterra consumia més porto que no se’n produïa a Portugal.
Els vins d’aranyó es poden destil·lar per obtenir-ne aiguardents, com la ‘trnkovica’ d’Eslovàquia i l”eau-de-vie luxemburgeoise’, una de les senyes d’identitat d’aquest país. I a l’Edat Mitjana, els monjos irlandesos elaboraven un aiguardent semblant a ginebra, en què els aranyons substituïen com a aromatitzant els ginebrons, més rars.
Pel que fa als licors, en quasi tots els països europeus podem trobar aranyons macerats en alcohol, en vi o en aiguardent, amb sucre o sense, i amb additius diversos: ametlles, canyella, cafè, coriandre, clau, vainilla…
A Anglaterra es fa l”sloe-gin’: per tradició es punxen els aranyons amb una forquilla de plata o amb una espina d’aranyoner i es maceren en ginebra, amb l’afegit de clau d’olor, canella i essència d’ametlla; el tast inclou competicions amb certa fama regional: al comtat de Hereford, frontera amb Gal·les, tots els geners se celebra un concurs de ‘sloe-gin’ on el guanyador és coronat com a «Grand Master of the Sloes». Més al sud, a Devonshire, els aranyons que han aromatitzat la ginebra són aprofitats per saboritzar la sidra i obtenir ‘slider’ (‘sloe’ + ‘cider’).
A França, el ‘liqueur de prunelle’, aranyons en aiguardent, porta també ametlles, sucre moreno i vainilla. A Itàlia, el ‘bargnolino’ o ‘prunella’ en aiguardent i sucre, i ‘la grappa ai prugnoli’ (Sarmede, 2003). A Alemanya hi ha afecció a diferents ‘Schlehenlikör’, per maceració d’aranyons en ginebra, vodka o rom; el més conegut és l”Schlehenfeuer’ (“foc d’aranyons”), amb els fruits amerats en rom. I a Eslovènia, el ‘gin iz trnulj’.
També a casa nostra n’hi trobem: a l’Alcoià i el Comtat –migjorn valencià–, els familiars «aranyons en aiguardent» o «licor d’aranyons», i a la Vall d’Albaida, el «licor de quinyols»; a Catalunya la «ratafia d’aranyons», que es maceren en aiguardent amb l’afegit de sucre, grans de cafè i nou moscada.
Però el licor d’aranyons més conegut a la Península Ibèrica és el patxaran. D’una graduació no massa elevada (< 30º), és de color tènuement vermell a causa del pigment punicianina, soluble en solucions hidroalcohòliques com l’anís. El nom prové del basc ‘baso’, “silvestre, de muntanya”, i d”aran’, “pruna” (‘basaran’ > ‘patxaran’), gràcies a una mena de transformació «etilicolingüística». L’èxit assolit ha estat tan gran que fins i tot a casa nostra, quan es fa servir anís dolç o alcohol amb sucre, el nom que sovint se sent és el basc de ‘patxaran’.
I amb una bona copeta d’aquest anisat d’aranyons acomiadarem, de la millor manera, aquest article.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Daniel Climent. Catedràtic de Secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver (Alacant).
Podeu trobar aquest article i altres quinze en ‘Herbari. Viure amb les plantes’, una monografia a cura de Daniel Climent i Ferran Zurriaga publicada per Mètode amb la col·laboració del Jardí Botànic de la Universitat de València. El llibre es pot adquirir a la Llibreria de la Universitat.
Enllaços
Array
