L’Institut d’Albaida: cinquanta anys formant ciutadans i ciutadanes

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Divendres passat dia 8 de maig es van tancar els actes commemoratius del cinquanta aniversari de l’IES Josep Segrelles d’Albaida. El de cloenda, preparat amb cura i amb la participació de tota la comunitat educativa, fou entranyable i original. Una miscel·lània de notes d’història, de música, d’escultura, de fotografia, i, fins i tot, de gastronomia. Un reflex perfecte d’eixe tapís teixit amb fils de tots els materials, colors, i gruixos, que ha estat i és, encara a hores d’ara, l’Institut d’Albaida.

El seu particular camí cap a Ítaca, iniciat al 1963, ha estat, sens dubte, ple ‘d’aventures’, i ‘de coneixences’. Han estat moltes les activitats i les experiències compartides, i molt nombroses les persones que han passat per les seues aules, bé siga com a alumnat, com a professorat, com a personal no docent o, com en el meu cas, com a mare d’alumna. Totes l’han dotat d’un tarannà especial, d’una ‘marca’ que el distingeix de la resta i que el fa particular.

D’entre eixes múltiples notes que podríem ressenyar, vull centrar-me en tres: el paper de les famílies, la construcció del fet comarcal, i la formació de ciutadania.

Ningú no qüestiona la importància dels pares i mares d’alumnes en el dia a dia de la formació de l’alumnat de secundària. Normalment es demana més implicació, es parla de la delegació de responsabilitats de la família en els centres educatius, en especial en una època tan difícil com l’adolescència. No és casualitat, però, que l’Institut d’Albaida, nascut des de les famílies, haja fet que aquestes hagen gaudit d’un protagonisme destacat al llarg de la seua història. Fou el primer Institut creat des de la segona República espanyola en un poble de la província de València. En trenta anys no se n’havia inaugurat cap perquè la subsidiarietat de l’Estat en matèria educativa destacava de manera espectacular en secundària. La manca de preocupació dels poders públics fou suplerta per la iniciativa de les famílies, la majoria de classes mitjanes-baixes, treballadors de la terra o del tèxtil, que s’atreviren a crear un centre per poder ampliar l’educació dels seus fills, i a fer-ho des d’una institució pública i gratuïta. Pares i mares que mai no es deixaren d’implicar en el desenvolupament del centre, mitjançant les seues associacions i el seu suport a iniciatives de tota mena: menjador, excursions, teatre…

Malgrat els problemes, sempre existents en qualsevol comunitat educativa, l’Institut d’Albaida destaca precisament per aquest concepte de comunitat, on pares i mares s’han compromès en l’educació de tot l’alumnat. Fruit també d’aquesta complicitat amb el professorat és la inexistència de conflictes greus de disciplina. Centres amb una quantitat no massa nombrosa d’alumnes, on treballen de manera conjunta professorat i famílies, són molt més efectius que el control quasi policial que es reclama per vigilar als adolescents.

Complicitat que s’estén a l’estima per la terra, per la comarca i els seus habitants, per la seua llengua i la seua cultura. S’ha remarcat el paper de l’Institut fent comarca. És indubtable. Per ser el pioner i durant anys, l´únic centre de secundària públic de tota la comarca. Per rebre alumnat de tots els pobles de la Vall. Perquè, gràcies als inacabables viatges en l’autobús escolar es coneixien pobles i s’estretien els lligams entre l’alumnat. Perquè, a causa de les reunions de pares i mares, també entre aquests s’afavoria trencar els interessos limitats de cada població i passar a preocupar-se per engrandir aquest espai comú educatiu, que afavoria tota la comarca, des dels pobles més grans als més menuts, els quals, com sempre, han estat els més necessitats de serveis educatius. Però per damunt de tot, perquè, amb el temps, una de les seues senyals d’identitat ha estat la capacitat de fer comarca, de construir un sentiment de pertànyer a una comunitat que, encara que no estiga reconeguda administrativament, existeix en la consciència col·lectiva i que es demostra quan, cada vegada que preguntes a un dels seus alumnes ‘d’on eres?’ el responen ‘de la Vall d’Albaida’. Una resposta fruit, en bona part, del treball que s’ha fet en aquest Institut.

I, per últim, caldria destacar, ara precisament que estem a les portes d’unes eleccions municipals i autonòmiques el seu paper de formador de ciutadania. ‘L’home és un animal polític, deia Aristòtil’ (i la dona també, afegiríem nosaltres). En les seues aules s’ha practicat un concepte de ciutadania responsable i participatiu. S’ha educat cívicament, i d’elles han eixit persones molt compromeses amb associacions de tot tipus, i també regidors i batles de diferents partits. De dretes, de centre i d’esquerra. Una mostra de la pluralitat de visions que el professorat ha fomentat. Quan un centre no adoctrina, sinó que ensenya a pensar, les persones són capaces de construir la seua pròpia ideologia, a vegades molt distant de la que semblaria correspondre al centre. Però eixa és la grandesa de l’educació: deixar créixer en llibertat, permetent veus discrepants.

Un Institut que forma caps i cors, que implica les famílies, que aposta per la comarca, que forma ciutadans i ciutadanes. Finlàndia? No: Albaida. Privada? No: pública. Multilingüe? Si, i en valencià. Reivindiquem els nostres centres públics. Siguem capaços de, sense deixar d’eixir al carrer en contra de les retallades i de reivindicar les millores necessàries, fer visibles també aquells centres que possiblement no apareixen en les llistes dels millors, perquè són capaços de sacrificar la rendibilitat i la presumpta eficàcia en favor de la inclusió social. Fem visible l’esforç de tota una comunitat educativa que s’implica a construir des de la diversitat.

I, en aquests temps tan durs, no oblidem mai que ‘malgrat la boira, cal, caminar’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any