La culpa no és del xa-xa-xa

Contràriament a allò que cantava Gabinete Caligari, la culpa no és del xa-xa-xa. La culpa sempre és de Zapatero. Des del dia que José Luís Rodríguez Zapatero va ficar un peu a la Moncloa, la dreta mediàtica va posar de moda dir que era el pitjor president de la història de la democràcia.

Repetir allò que repetien Aznar, Rajoy i Montoro va crear tendència. Com les tres síl·labes del xa-xa-xa, no es van cansar ni un sols dia de recordar- nos qui era la causa de tots els mals. Per si hi faltava algú, Francisco Camps s’apuntà al ball per a afegir que a més de ser el pitjor president, Zapatero era una persona molt dolenta.

Una lletania que ens acompanya des de fa una dècada, quan governava i que persisteix quatre anys després de deixar de fer-ho. El Partit Popular continua tossut, torna-li la trompa al xi!. Pot ser que en campanya electoral estiguen estudiant la culpabilitat, si és compartida o repartida amb la resta de partits que poden configurar una alternativa de govern.

A José Luís Rodríguez Zapatero se li poden reprotxar polítiques poc afortunades, reformes i propostes legislatives polèmiques i criticables. Em ve al cap l’enduriment del Codi Penal, en plena commoció per casos de les xiquetes Mari Luz Cortés i Marta del Castillo. O la reforma laboral i de les pensions, i d’altres, que no van arribar mai com l’esperada llei de llibertat religiosa.

És difícil de perdonar a Zapatero i al seu govern haver seguit amb el suport a la bombolla immobiliària quan es veia vindre que acabaria explotant, com temien els experts en economia. No va saber dir ‘no’ a les reformes que li imposava l’Europa més dominant, i precisament eixa manca de perspectiva va ser la seua perdició.

Els errors es paguen i Zapatero ho va pagar. Però això no justifica tirar fang sobre tot allò que vinga del govern de Zapatero, i mai és tard per a triar el gra de la palla i no caure en la mediocritat en què ara i adés cau el Partit Popular. A l’hora de garbellar és recomanable que el sedàs tinga bona memòria però també que sàpia d’honestedat i de generositat, dues paraules necessàries en la vida i en la política.

Pot ser que a aquest sedàs hagen de recórrer els partits que configuren un nou trencaclosques polític a partir del 25 de maig. I que hauran de convenir que l’estat del benestar es construeix amb polítiques valentes, per a la qual cosa no estaria de més partir d’algunes de les lleis més socials de Zapatero. Emprant les dues paraules a què m’acabe de referir, honestedat i generositat, crec que és de justícia el reconeixement a la llei contra la violència de gènere. Zapatero va prometre que la seua primera llei seria per a protegir les dones víctimes de la violència masclista i així va ser. Al desembre de 2004 va ser aprovada per unanimitat al Congrés espanyol. Una llei pionera a Europa, la qual incloïa mesures socials, educatives i judicials. El PP s’ha encarregat de descafeinar-la i de buidar-la de continguts.

Una altra llei que s’ha de blindar és la del matrimoni homosexual. S’aconseguia a pesar de l’oposició del Vaticà, dels dubtes del Consell General del Poder Judicial que va arribar a qüestionar-ne la constitucionalitat, del rebuig del Fòrum Espanyol de la Família que va presentar 500.000 firmes en contra, i de tot el menyspreu del Partit Popular. Hem de recordar que Rajoy va atribuir aquesta iniciativa a la mania de Zapatero de paréixer modern. Una apreciació difícil d’entendre si abans Mariano no ens explica què entén ell per modern o antic. Al remat, al juny de 2005 va ser aprovada la reforma legal que autoritzava el matrimoni entre persones del mateix sexe, una reforma que va provocar un intent de rebel·lió d’alguns batles del PP que es van negar a casar parelles gais.

També vull referir-me a la llei de dependència. Amb aquesta llei es pretenia construir l’anomenat quart pilar de l’estat del benestar, al costat de l’educació pública, la sanitat gratuïta i les pensions. Aquest era un dels objectius del govern de Zapatero quan va gestar la llei de la promoció de l’autonomia personal, aprovada pel Congrés dels Diputats espanyol al novembre de 2006.

Gràcies a aquesta llei, les persones dependents van obtenir el dret de rebre atenció pública. Des de la teleassistència, centres de dia, residències, ajuda a domicili o prestació econòmica El president Zapatero va advertir que aplicar la llei requeria la col·laboració lleial de les autonomies. Una col·laboració ben escassa, com ha ocorregut al País Valencià. Els successius governs del PP al davant del de la Generalitat han maltractat la llei, en què no hi han cregut des que es va aprovar. Fer negoci amb les residències és més rendible.

No puc deixar d’esmentar la llei d’igualtat. Es va aprovar el 15 de març de 2007. La llei ha estat considerada un triomf per les associacions feministes. Entre altres avanços, va ampliar el permís de paternitat a quinze dies, va obligar els partits a presentar llistes electorals amb almenys un quaranta per cent de dones en llocs amb opcions de resultar electes. Encara que, en polítiques d’igualtat, la Generalitat no hi ha crescut ni mig pam.

El 10 de desembre de 2007, a les acaballes de la legislatura i quan ja semblava que eixiria avant, el Congrés avalava la llei de la memòria històrica. Un atac a la Transició, segons el PP, que hi va votar en contra. Esquerra Republicana de Catalunya també hi va votar en contra, però per considerar-la insuficient. El govern del PP s’ha encarregat de soterrar la llei en la fossa comuna de l’oblit.

Per acabar, cal afegir la llei del dret a l’avortament. Una altra reivindicació social que va estar a punt de no veure la llum i que continua fent parlar sota l’espasa de Dàmocles del PP.

A punt d’esgotar la legislatura de l’era Rajoy i liquidades a casa les de Zaplana, Olivas i Camps & Fabra, l’estat del benestar ha quedat al País Valencià més erm que un desert africà. I és que aquests polítics del PP sí que saben ballar el seu xa-xa-xa. Com sempre, exculpats de tota responsabilitat.