05.05.2015 - 06:00
Tot i ser un dels físics més destacats del món, és també una persona modesta, molt propera i entranyable. Espigat, amb ulls blaus de mirada una mica burleta, com de xiquet entremaliat, ho observa tot amb curiositat i amb deler per aprendre. És la mirada que acompanya tot artista i és que, en el fons, Leonard Parker n’és un. Amant de la música clàssica i de la pintura des de ben jove –toca el piano, sobretot Mozart, col·lecciona pintura holandesa del segle XVII i fins i tot es va atrevir amb l’escultura–. Tot un humanista que va trobar en les matemàtiques i la física la mateixa consistència interna, harmonia i bellesa que hi ha a la música. Un nen que, quan observava els nombres, veia pintures o quadres en la seua ment, en un mena de simbiosi art-ciència.
De maneres suaus i exquisida educació, s’aproxima a l’entrevista acompanyat per la seua dona Gloria. Coneixedors de les seues inclinacions humanistes, l’entrevista s’ambienta al claustre de la Universitat de València, molt prop de la figura de Lluís Vives.
Vostè va treballar en la producció de gravitons. Es va sorprendre en veure en les seues equacions que l’expansió de l’univers era també capaç de crear gravitons? [Els gravitons serien a les ones gravitatòries de la relativitat general, el que els fotons són a les ones electromagnètiques].
En primer lloc m’agradaria contextualitzar una mica més la pregunta. Quan treballava en la meua tesi, i vaig demostrar que l’expansió isòtropa de l’univers crea partícules, em vaig preocupar per estudiar si hi havia alguna situació especial en la qual això no es donava. Efectivament, l’expansió de l’univers no pot crear directament fotons. Llavors vaig pensar inicialment, influït per un treball de Roger Penrose, que això implicaria que l’expansió de l’univers no podia crear tampoc gravitons. Però la situació no era realment així. Les equacions matemàtiques dels gravitons no eren del mateix tipus que les dels fotons (això havia estat ja demostrat pel físic rus Evgueni M. Lifshitz, com va assenyalar Leonid Grixtxuk el 1975). Fent ús dels meus resultats, es demostrava que l’expansió isòtropa de l’univers creava necessàriament gravitons. El 1977 Lawrence Ford i jo realitzem el primer estudi sistemàtic i rigorós sobre el tema.
Va pensar que alguna vegada sofisticats experiments (com s’intenta ara amb BICEP2 o el satèl·lit Planck) podrien ser capaços de detectar els efectes d’aquests gravitons?
He d’admetre que va ser emocionant assabentar-me el març passat que els efectes d’aquestes ones gravitatòries sobre la polarització del fons còsmic de microones estaven dins del rang de detecció dels instruments actuals. Falta encara dilucidar la separació entre l’efecte produït pel fons astrofísic de l’efecte provinent de les ones gravitatòries creades en l’univers molt primerenc.
Després del descobriment de la partícula de Higgs al CERN, creu que és apropiat afirmar que el gravitó (o les ones gravitatòries) s’han convertit en la partícula més cercada de la física?
Sí, efectivament. Les ones gravitatòries s’han detectat indirectament en el púlsar binari de Hulse-Taylor [constituït per dos estels de neutrons]. Encara que no s’han detectat de manera directa per LIGO, o altres detectors d’ones gravitatòries terrestres, és molt plausible que es detecten en els pròxims anys. Fins fa poc es pensava que la detecció dels gravitons, els quàntums associats a les ones gravitatòries, estava fóra del rang observacional, a causa de la seua quasi negligible interacció amb la matèria. Això ha canviat radicalment amb la possibilitat de detectar els gravitons creats per la ràpida expansió de l’univers primitiu. Mesures d’alta precisió en la polarització del fons còsmic de microones poden detectar el senyal produït per gravitons creats en els primers instants de l’expansió de l’univers. Només aquesta font pot ser suficientment potent per a crear senyals mesurables. La col·laboració BICEP2 afirma haver detectat els senyals d’aquests gravitons. El satèl·lit Planck ha detectat també senyals semblants deguts a la pols galàctica. Ambdós grups estan col·laborant conjuntament per a poder donar una resposta conclusiva. Si la detecció dels senyals dels gravitons es confirmara seria un dels majors avenços científics del nostre temps.
Òbviament, vostè hauria pogut ser ja de ben jove professor a Harvard o a qualsevol altra universitat de les més cobejades. Per què va decidir restar a la Universitat de Wisconsin-Milwaukee?
Sempre ho he tingut clar. No volíem que els nostres fills es desarrelaren. No estava disposat a això per millorar la meua posició professional. Puc haver estat ingenu, però no me’n penedesc.
Una altra pregunta personal. Vostè toca el piano i també col·lecciona pintures del segle XVII. Com han influït les seues inclinacions humanístiques en el seu treball i en la seua visió de l’univers?
De molt jove estava fascinat per l’art i la música. Vaig estudiar els dibuixos d’artistes com Leonardo da Vinci i vaig intentar reproduir-los. Gaudia dibuixant al llapis i carbó, i pintant aquarel·les i a l’oli. També em vaig comprar eines per a esculpir en un bloc de marbre, però era massa per a mi. Vaig estudiar també piano de jove i de més gran… la música és tan bella. Als dotze anys vaig començar a interessar-me per les ciències i a llegir amb gran interès llibres sobre àtoms i nuclis. A l’Institut em vaig interessar per la química, la física, la biologia i la genètica de mosques de fruites. Però aquestes inclinacions eren paral·leles a les que sentia per l’art i la música. Em va influir molt la seua profunditat i la seua bellesa. Realment no he sentit mai que feia física com a vocació o treball, sinó com un art. Encara em sent, en fer recerca, com un artista. Ho faig el millor que puc, encara que estiga ja jubilat.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
José Navarro Salas. Catedràtic de Física Teòrica, IFIC-Universitat de València.
Enllaços
Array
