Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  29.04.2015  00:00

Autor/s: Vicent X. Vila

La caiguda de la socialdemocràcia o del #PPSOE?

Men?ame
 

Potser el PSOE ha entés ja que qualsevol renovació és inútil si no aconsegueix els anquilosats poders territorials. Per això, repeteix candidats sense donar oportunitats a gent nova i fa primàries que després no respecta com és el cas de Madrid. El PP directament no en fa… S'acosten.

El cas d’Ontinyent no és diferent. Les camarilles mosseguen, segueix la caiguda del PSOE en els sondejos, la marca no ven. Per això fugen de la marca i posen la cara del candidat. Ni tan sols de la llista. No són un equip? Són un producte de màrqueting. 'Han Solo' com em deia una amiga, posant-se les medalles dels socis de govern o renegant-ne segons siga l’interlocutor, amb la intenció clara de separar-se del partit que ha pactat amb el PP l’austericidi, l’article 135 de la Constitució espanyola, que no sap si és d’esquerres o de dretes, o pitjor encara, sí que ho sap però es ven amb la mateixa ambigüitat que critiquen a altres formacions anomenant-les 'populistes'.

La socialdemocràcia va adquirir la seua reputació per la capacitat mediadora, per saber teixir equilibris raonables entre les classes socials i, especialment, entre el món empresarial i els treballadors.

La socialdemocràcia es va adaptar malament -o massa bé- al capitalisme. Aquest anava transitant de l'hegemonia industrial a la financera i va fer seus tots els tòpics de la dreta: la desregulació, la competitivitat, la meritocràcia, l’individualisme, les privatitzacions, la desvaloració de l'Estat i de la política. La socialdemocràcia va subscriure un pacte de modernització escrit per la dreta. Va assumir el consum massiu i el crèdit fàcil com a forma de control social i va assistir impàvida al brutal creixement de les desigualtats. Zapatero, Pedro Sánchez. Ximo Puig, Jorge Rodríguez, al capdavall, no són massa diferents d’Aznar, Rajoy, Fabra o Filiberto Tortosa perquè tot està lligat. Quan va esclatar la crisi i van emergir les fractures socials -herència dels anys en què tot era possible-, la socialdemocràcia es va trobar del costat dels culpables del desastre. Es va intentar presentar la crisi com un problema nacional i cultural: l'austeritat del Nord i la frivolitat del Sud. La festa ha acabat, deien amb 'desfachatez' els seus beneficiaris... 'Han quitado el ponche en mitad de la fiesta'.

Hui ja és evident que ha sigut un conflicte de classes, en el sentit més clàssic, entre les elits financeres i les classes mitjanes i populars, i que s'ha donat en tots els països. El País Valencià, amb la resta de l’Estat espanyol, lamentablement no n'ha estat una excepció.

Pel camí, la socialdemocràcia ha perdut per complet el control del llenguatge. I, en política, qui marca el sentit de les paraules guanya. Fins i tot, s'ha quedat sense la seua peça més preuada: la bandera del canvi està en altres mans, en les de Compromís al País Valencià, i també a Ontinyent.

EL PSOE com el PP saben que recuperar la credibilitat a curt termini no és fàcil: la motxilla és pesada. Parapetar-se en l'establiment bipartidista esperant que els altres es cremen és lamentable. Tanmateix, la dreta sempre ho tindrà més fàcil. Aguanta perquè el seu programa és obeir al poder real, una opció segura per la força del clientelisme i la servitud voluntària. A la socialdemocràcia se li exigeix més. Necessita connectar amb el malestar de la gent i donar-li resposta, per això potser siga la fi del #ppsoe com els coneixíem fins ara i el poble trie altres opcions amb més #Compromís.