D’animals i d’animalades

  • Una Vall unida per a no ser destruïda

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Yo pregunto a los presentes / si no se han pouesto a pensar

Que esta tierra es de nosostros / y no el que tenga más.

(Victor Jara, ‘A desalambrar’)


Podem dir sense por d’equivocar-nos que no ha plogut massa, ni en l’àmbit metafòric ni climatològicament parlant, des que les aspiracions megalòmanes de diferents ajuntaments de la Vall s’uniren orgiàsticament amb les pretensions urbanitzadores de forasters, amb tratge i corbata.

Aquests veien en la nostra comarca una suculenta oportunitat de negoci per a la implantació d’un gran ‘geriàtric europeu’ -amb camps de golf inclosos- on suposadament esgotarien els seus últims ‘cartutxos’ sexagenaris adinerats -alemanys o anglesos a qui no s’ha de confondre amb immigrants- de panxa grossa, descapotables i bermudes de mal gust.

Encara sort, però, que l’esclafit de la bombolla immobiliària i la crisi que arrossegà, des de finals de 2008, feren despertar a l’uníson els especuladors/es dels somnis aterradors d’Spa i bloddy mary, en què els veïns representaven el paper del criat amable, que no estalvia en detalls sempre a canvi d’una bona propina.

No, la veritat és que l’aigua caiguda encara no ha estat la suficient com per a aconseguir d’esborrar les empremtes i records de la nostra ment. I alhiora, donar pas a l’Alzheimer-social; eixa epidèmia a escala global que determina la situació actual.

Bé, tot i que no ha plogut tant com desitjaríem, sí que han passat ja moltes llunes des d’aquells dies de PAI, PGOU i requalificacions per a nous polígons. Fins i tot aeroports -com el que es pretenia construir a Castelló de Rugat-, que encara que finalment molts no arribaren a materialitzar-se, i es quedaren oblidats en algun calaix de l’arxiu municipal, en aquests moments seguim pagant amb recàrrec les conseqüències econòmiques de la bogeria dels nostres dirigents.

Una vegada ja esgotada l’època de la rajola vindria el torn de les ‘obres faraòniques’; o infraestructures estratègiques que és com les anomenaren. Projectes que foren adjudicats a dit als gegants empresarials espanyols (Iberdrola, Ferrovial, FCC, Gas Natural, etc), i que amb el vistiplau de la Generalitat Valenciana en poques setmanes obtenien la catalogació DIC (D’Interés Comunitari).

L’ampliació de l’A-7 i la CV-60, els projectes de construcció d’un ‘parc’ eòlic a la Serra Grossa, l’autovia de la Valleta d’Agres, les famoses línies d’alta tensió… (i algun que altre incendi intencionat, per si no fóra suficient!), són uns quants exemples que il·lustren a la perfecció aquesta segona etapa del capitalisme més desenvolupista als nostres pobles.

En el transcurs d’aquests anys, podríem dir que, les contínues transformacions i moviments de terra que s’anaren repetint de manera cíclica, foren suficients per fer-nos sospitar que potser el deteriorament del nostre patrimoni ambiental tenia molt a veure amb aquell famós tren del progrés ‘que no cal deixar escapar mai, perquè sols passa una volta en la vida…’ I quina mala sort la nostra, que sí que va passar… no una volta, sinó unes quantes. I sempre per a omplir els dipòsits!

I en aquest context, diguem que encara d’estabilitat en el si de les economies domèstiques, tan sols unes poques veïnes i veïns de la vall decidiren d’organitzar-se. Per intentar amb determinació, però sense massa èxit -en una lluita desigual comparable a aquella de David i Goliat-, si no fer descarrilar aquest maleït ‘tren’, almenys tindre l’oportunitat d’oposar resistència davant els seus projectes i pretensions. Assemblees i plataformes ciutadanes foren enllestides per a cada ocasió, que generalment desapareixerien amb el pas del temps -amb alguna grata excepció.

Però com hem dit adés açò ja és aigua passada, i ja es sap que aquesta ‘(…) no mou molins’. Aleshores, més ens valdrà que aprofitem ja aquest espai per a parlar del present, i qui sap si també del futur.

1. La planta de residus animals

Y no se ha visto nunca que un accionista / viva dentro de una central

Y eso que hablamos de una / energía tan segura y natural

(La Polla Records. ‘Tan segura y natural’)


Abans d’aventurar-nos a intentar respondre, entre un complicat mar de xifres i càlculs de caràcter científic, la pregunta de què és una planta de residus animals -de categoria 1 i 2- com la que es pretén construir al terme municipal de la Pobla del Duc, potser seria interessant d’agafar distància i dirigir el nostre focus d’atenció a una altra qüestió fonamental -que normalment passa inadvertida o en el millor dels casos ocupa un segon plànol-. Ens referim a la modesta pregunta de per què? O dit d’una altra manera: quin és el motiu pel qual es vol construir a la Vall una planta per emmagatzemar/processar animals morts amb malalties infeccioses, procedents de laboratoris i també d’altres països? Per què? Quina necessitat hi ha?

Doncs bé, d’una forma breu cal recalcar que la producció actual de tot tipus de productes o mercaderies ha transformat el món actual en una enorme fàbrica. Aquesta necessita d’aliment constant (humans, tècnics, naturals, etc. Allò que la ciència econòmica ha batejat com ‘recursos’), tant per seguir ‘avançant’ (creixement econòmic) com per poder mantenir-se en continu moviment. És a dir, abastir la demanda de nosaltres ‘els consumidors i dependents’. Açò és una evidència que ni tan sols un cec s’atreviria a negar. Però no obstant això, també necessita abocadors, escombreres i, fins i tot, cementeris on defecar els seus residus. Residus que podrien equiparar-se amb els resultats d’una mala digestió. Generada com a conseqüència del consum desenfrenat de recursos i la proliferació irracional i indiscriminada de mercaderies a escala planetària. Això és, d’una manera seriada -en massa-; centrada en el valor de mercat en compte del valor d’ús que seria el que és més lògic.

A més a més, el consum irracional, la creació mediàtica de noves necessitats i la competència dels ‘capitals’ -pilars bàsics sobre els que s’assenta el sistema capitalista-, en efecte, aguditzen encara més la situació actual descrita. Relegant, per posar dos exemples de sobra coneguts a la nostra comarca, el xicotet agricultor local i l’artesà -tots dos productors de xicoteta escala- al món de les ajudes institucionals o al folklore dels mercats medievals.

I efectivament, tan sols des d’aquesta mirada socio-econòmica és des d’on podem intentar descobrir uns arguments sòlids que donen resposta a la pregunta de: per què?

En el nostre cas particular, la creació d’uns hàbits alimentaris nous -durant la segona meitat del segle passat- on la carn ha passat a jugar un paper determinant en les nostres dietes, ha dut com a conseqüència la proliferació d’un fum de granges per tot arreu. Açò unit a la lògica, abans esmentada, de la màxima producció al menor cost possible ha donat com a resultat, per una banda, un panorama fabril de granges gegantesques on l’amuntegament, la hipermedicació i l’engreixament forçós a base de compostos i pinsos de dubtosa procedència, són moneda habitual. I per un altre costat, unes carns hormonades, insípides, de poca qualitat i pitjor aportació nutricional que són consumides quasi diàriament.

Llavors, fruit d’aquest desequilibri en el desenvolupament de les condicions de vida naturals dels animals i en el nombre d’aquests, paral·lelament, apareixen en escena una sèrie de residus i deixalles, assumits sense miraments com a danys col·laterals o de caràcter estructural, com ara els problemes dels purins, les altes concentracions de metans i gasos perillosos, els animals amb deformacions i tumors. I altres amb malalties infeccioses o desconegudes, que necessiten d’un reprocessament específic o ‘especial’ donada la seua perillositat per al medi.

I aplegats en aquest punt, ací és on trobem la justificació -la necessitat- per a la construcció d’una planta de residus animals com la que ens volen imposar a casa nostra des de les altes instàncies del vovern valencià. Però no ens enganyem, no tan sols per a animals procedents de granges, sinó també per a deixalles i animals morts que procedeixen d’altres ‘quefers’, els quals han patit un mateix procés de ‘sistematització’. Animals de laboratoris, depuradores, escorxadors, vaques boges i també provinents d’altres països on una legislació més restrictiva impedeix el seu tractament. Tots aquests fins a l’esgarrifosa xifra de 21 tràilers diaris que es preveuen transportar a la futura planta de la Pobla del Duc. Tota una aberració amb lletres majúscules! Tota una demostració d’antropocentrisme!

Tot seguit, la següent pregunta que brollaria a la ment és: per què ací, i no en un altre lloc més accessible? La resposta no necessita de massa paraules, si fem retrospectiva històrica sobre el paper que ha desenvolupat ‘l’àmbit rural’ com a embornal i aprovisionador de matèries primeres (materials de construcció, aliments, energia) de cara a la formació de les grans ‘polis’ del passat. Estat d’espoli permanent que no ha fet més que accentuar-se considerablement durant el transcurs dels darrers cinquanta anys, gràcies a la complexitat en ascens de les formes de vida modernes i la polarització cap a les grans metròpolis i ciutats costaneres que aquestes han suposat.

Aleshores, ens preguntem amb ironia quin seria, per exemple, el resultat d’un projecte per a la construcció d’una planta de residus animals al Grau de Gandia? O una nuclear als voltants de la Ciutat de les Arts i les Ciències…?

L’ordenació del territori és el mecanisme des del qual l’Estat s’encarrega de retornar ‘els draps bruts’ cap a la perifèria dels centres neuràlgics del despotisme vigent. Pobles i comarques senceres condemnades a servir com a proveïdors i claveguerams en un mateix temps. Situades als extraradis dels castells de cartó ploma que representen les ‘citys’ de l’imperi de la post-modernitat. A més a més s’ha de tindre en compte que en aquests ‘erms’ el negoci resulta prou més suculent: preus de compra inferiors, més permissibilitat ambiental, menys oposició -a causa de la menor densitat de població- , i les promeses de diners i feina, tan enyorades per tothom, que determinen la balança cap als interessos empresarials.

Finalment, dit siga de pas que aquest fet -per si Natalio Navarro (anterior alcalde de la Pobla del Duc) encara no se n’ha assabentat- és contradictori amb la promoció d’un turisme d’interior ‘sostenible’ (eufemisme progre per excel·lència) que molt al nostre pesar s’erigeix com l’única possibilitat real d’ingressos per a les nostres famílies (1), una vegada ja esgotades les vies del teixit empresarial comarcal destinat a la producció tèxtil per a la importació.

Així estan les coses, ja està bé de tant de plorar i ja és hora de llançar unes pinzellades al vent sobre allò que podem fer.

2. I ara què?

Qui vol fer alguna cosa, troba un mitjà. Qui no vol fer res, troba una excusa.

(Proverbi àrab)

Com que hem començat aquest text parlant de la pluja, doncs, l’acabarem parlant dels camps i de totes aquelles faenes que tenim al davant, tant agricultors com veïns que hem decidit oposar-nos a la planta de residus animals i al model de vida pestilent que aquesta representa:

Primerament caldrà que femem el camp –amb bona cosa d’informació i uns arguments sòlids i contundents-. És a dir, treballar bé el terreny perquè les poques llavors que encara conservem ‘al cos social’ puguen arrelar amb força. En segon lloc, caldrà prestar una atenció important a les anomenades ‘males herbes’, que d’una manera o altra intentaran aprofitar-se de la nostra faena per a beneficiar-se de manera individual -ja siga mitjançant uns vots o per a guanyar protagonisme-. Però al mateix temps hem de tindre cura de no confondre ‘moros per cristians’ i llançar a perdre altres espècies que podrien complementar el nostre creixement i aportar-nos una bona quantitat de beneficis. Aquestes són les conegudes com ‘associacions de cultius’. Per altra banda, el reg habitual amb xicotetes victòries, i dins d’uns objectius a curt i llarg termini, són cosa imprescindible per a mantenir el bon funcionament de ‘l’hort’. En tercer lloc, haurem de ser conscients que la terra, si no se li dóna un ús equilibrat, amb el temps pot anar degradant-se. Aleshores, necessitarem aportar-li amb assiduïtat nous nutrients i motivacions. Punt a part és el cas de les plagues o malalties que tan sovint acaben per afectar-nos. Aquestes requereixen pensaments i solucions amb una mirada estratègica per a la seua comprensió i futura superació. Finalment, afegiré que tenint en compte aquestes recomanacions ‘rudimentàries’… l’agricultura al igual que les lluites en defensa del territori són un món que no entén de mestres!

Això sí: necessiten compromís, treball constant i perseverança. Un bon consell serà no tindre por d’equivocar-nos i deixar testimoni de les collites i de les nostres derrotes.

I per a finalitzar i deixar-nos ja d’històries i romanços. Pense que és necessari que un moviment d’oposició popular -com ho és l’Assemblea Contra la Planta de Residus Animals-, conscient d’allò a què s’enfronta, haurà de col·locar com a eix vertebrador de la seua lluita el fet concret de la IMPOSICIÓ per part dels poderosos. Si és que realment vol colpejar on fa mal! (2)

Per altra banda, també haurà de ser capaç de rebutjar qualsevol tipus d’alternativa -tècnica o d’ubicació- en allò que fa referència al desenvolupament dels projectes. Ja que el problema no deriva d’un ‘com’, ni tampoc d’un ‘on’, sinó de les derives del model de vida actual davall els postulats capitalistes. I això és el que he intentat posar de manifest al text. És a dir, les últimes conseqüències d’un règim irracional i totalitari, com el que més, que esperem pel bé de tots tinga els dies contats.

I ja en última instància, haurem de ser capaços de lluitar amb determinació i amb totes les eines al nostre abast -jurídica, desobediència civil, boicot, vaga, sabotatge, acció directa, etc.- per intentar, en primer lloc que no construïsquen la planta de residus animals i seguisquen hipotecant el nostre futur. I en segon, per donar visibilitat a un problema global que se’ns presenta a escala comarcal, i necessita solucions col·lectives a llarg termini per a superar-lo. Ni més ni menys que la continuació de la lluita ja històrica entre els opressors i els oprimits. En la seua versió segle XXI.

Notes:

1. Desgraciadament l’economia basada en el turisme amb el pas del temps pot suposar convertir el nostre entorn en paisatge, en una postal, com a conseqüència de museïficar el que havien estat, fins fa unes poques dècades, les nostres formes de vida endèmiques. També d’idealitzar un passat -com a mínim difús- on el homo faber era capaç de conviure amb certa harmonia i respecte amb allò que l’envoltava. És a dir, tot un procés de rendibilitzar i posar en valor els nostres pobles i entorn -amb els seus productes autòctons, ara amb denominació d’origen- per a la posada en circulació dins el ventall de l’oferta turística de caps de setmana. Fet, que ja per acabar, accentua el retrocés i la pèrdua d’unes pràctiques i coneixements mil·lenaris que anys arrere constituïen un valuós espai d’independència i autonomia davant del mercat.

2. Aclarir que si he exposat a l’inici del text els dos períodes anteriors als de ‘la planta’, ho he fet amb la intenció d’intentar visibilitzar l’element comú/el fil conductor que enllaçaria aquestes etapes, que no és altre que el fet de la IMPOSICIÓ. Cal insistir que tant en ‘l’època de la rajola’ com seguidament en la de les infraestructures -i també ara mateixa-, els interessos reals de la població i les seues necessitats han estat subordinades a les decisions econòmiques de grans empresaris, en aliança amb ajuntaments i governs autonòmic i central. Açò sense tenir en compte, per a res, les nostres respectives opinions com a principals interessats i afectats per aquests projectes. Resumint: els interessos monetaris han anat per damunt, una vegada més, del benestar, la salut i el futur de les persones.

Mostra d’açò és que, fins al moment no s’han atés les nostres al·legacions i recursos. La il·legalitat i la falta de transparència són un fet que es repeteix amb fastigosa normalitat. Les demandes cap a l’obertura d’un debat públic i pluridisciplinari sobre la necessitat i les conseqüències d’aquests projectes han sigut repetidament ignorades.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any