25.04.2015 - 06:00
Escriu el periodista Manuel Cuyàs en un capítol de les seves memòries que recuperem: ‘Els nostres pèsols de la floreta, un cop trets de la clova, ofereixen a l’ull un verd com trencat, un verd que tira a gris, un verd declinant, un verd que li fa vergonya ser verd i el dissimula. Es poden menjar crus, i jo ho he fet amb alguns sempre que n’he desgranat. En aquest estat primitiu i elemental, anterior al descobriment del foc, té lloc a la boca una petita explosió dolça que és l’anunci de l’alegria que els pèsols oferiran un cop cuinats.’ Tot seguit descobrieu comn cou els pèsols aquest maresmenc nascut a Mataró. Comprovareu que de pèsols en sap. Aquí el capítol secer (pdf).
« (…) Els mataronins, i els maresmencs en general, disposem d’una campaneta a dins que a final d’hivern ens anuncia que els pèsols i les faves ja són aquí i que molt al principi de la tardor ens avisa de la presència dels rovellons. Tot en aquestmón és relatiu, però també és igualment cert que existeixen uns principis inamovibles, i nosaltres tenimper axioma que les faves, els pèsols i els rovellons tenen en comú que volen veure el mar. Ara, si ens donessin a tastar unes lleguminoses o uns bolets transmuntanyencs, de serralada litoral endins, faríem els compliments del cas perquè sompersones educades que no ens volem indisposar amb ningú, els riuríem fins i tot les gràcies si tan bé ens els presentessin, però no s’enganyin:d’una hora lluny reconeixeríem que no són els nostres pèsols i les nostres faves ni els nostres rovellons, i quan dic «els nostres» vull dir els que contemplen el mar, els que han rebut el seu oratge, els pèsols i les faves que han estat tocats per la primera insolació de primavera i els rovellons que ho han estat per la inicial declinació solar. Els nostres pèsols són els «de la floreta», dits així pel subtil borrissol blanc que corona la beina. Si pensen en els pèsols que els serveixen en els restaurants de menú o en d’altres de més categoria, si pensen en els que donen per menjar als presidents dels Estats Units quan van a visitar les tropes d’aquell magnífic país, si pensen en unes baletes verdes com la pintura que cobreix les baranes de ferro dels jardins, se’n poden oblidar. Els nostres pèsols de la floreta, un cop trets de la clova, ofereixen a l’ull un verd com trencat, un verd que tira a gris, un verd declinant, un verd que li fa vergonya ser verd i el dissimula. Es podenmenjar crus, i jo ho he fet amb alguns sempre que n’he desgranat. En aquest estat primitiu i elemental, anterior al descobriment del foc, té lloc a la boca una petita explosió dolça que és l’anunci de l’alegria que els pèsols oferiran un cop cuinats. Els poden simplement escaldar i servir amb un raig d’oli o amb mantega, però potser que fem aportació d’una recepta més elaborada que ens faci quedar bé.»
«Agafin un manat o dos de cebes tendres i un o dos d’alls, també tendres. La tendresa és essencial, imprescindible: no s’hi valen els tubercles vells perquè sortiria un producte no desitjable. Els posen, tallats a làmines, en una cassola de llauna amb oli o llard i vagin remenant fins que alls i cebes quedin reduïts a un confit indestriable. Hi afegeixen els pè- sols, que hauran trencat el bull a part, i hi situen al damunt unes rodelles de botifarra negra d’absoluta confiança. Que tot vagi fent. Acabat el xup-xup, que vol un cert temps, observaran que la precipitació química ha donat aquest resultat: els pèsols han esdevingut unes boletes desinflades que s’han decantat decididament pel color grisenc. Ara els tastin. No els dic res més. Silenci. Vagin fent. Un vinet d’Alella? Que vingui el vinet d’Alella, que és producte del mateix sauló.»
(Del llibre ‘El nét del pirata’ de Manuel Cuyàs, publicat per Proa).
