Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  23.04.2015  10:35

Autor/s: Rosa Conca

El sopar dels idiotes

Men?ame
 

Vèiem dissabte a la nit la meua parella i jo la pel·lícula 'El sopar dels idiotes', en què uns senyors d'alt nivell adquisitiu convidaven a sopar, cadascun d'ells, una persona. Ells mateixos cercaven els idiotes, o a través d'alguns informadors .

Per a aquells senyors, un idiota era algú que fera coses que ells mai no farien (entenc jo), coses poc pràctiques i profitoses des del seu punt de vista. Per exemple, hi havia un home baixet, grosset i calb, que construïa maquetes amb llumins; o un altre que es dedicava a llançar un bumerang abans d'anar a l'oficina. Eren persones a qui els encantaven les seues aficions i en parlaven sense poarar.

Mirava la pel·lícula i no parava de sentir-m'hi reflectida. Em sentia una convidada a aquell sopar, un dia i un altre dia. Però no solament a sopar, també a dinar i a esmorzar. Per què sentia açò? Qui m'hi havia convidat?

Jo sóc la idiota d'uns senyors i senyores que governen. Governen uns mercats, un estat, una autonomia, governen multinacionals econòmiques i socials, són presidents de grans confederacions, federacions i fundacions. Els amfitrions d'aquesta idiota volien entretenir-se amb les meues històries de drets, dignitat, igualtat i justícia. Volien eixir en totes les fotos amb mi, m'incitaven a seguir parlant, a proposar-los iniciatives que ells amb molta il·lusió em prometien de dur a terme.

Deuen riure's moltíssim a casa els meus amfitrions, ja que aquests sopars es fan cada dia més sovint. Fins i tot en períodes concrets (enguany dos) es fan berenars i tot, ja que és quan més necessiten els idiotes. Els senyors del País Valencià juguen com ningú a aquests sopars. Senyors que no tenen ni la mínima intenció de fer res del que els proposem tret que els convinga.

Però el pitjor de tot açò és que hi ha idiotes a qui els encanta d'anar-hi, d'estar prop dels seus amfitrions. Per sort, uns altres hem obert els ulls, i hem dit com el metge de la pel·lícula en una escena en explicar a un amfitrió on se n'anava: 'per favor no em convide mai a sopar, sospitaria'. O directament intentem rebentar el joc, jugant al nostre: l'empoderament.